L'IRAN, POTÈNCIA DE NOU, article al Punt Avui

Hassan Rohani, nou president de l'Iran

No ha d'estranyar que l'Aràbia Saudita i Israel hagin rebutjat l'acord entre l'Iran i els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Alemanya i la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, sobre el programa nuclear i la fi progressiva de les sancions. I és que tant Israel com l'Aràbia Saudita han donat suport des del 1979 a qualsevol acció militar, política o econòmica que afavorís el debilitament de l'Iran, un estat antic i una potència cultural i econòmica que, amb l'arribada del règim dels aiatol·làs, el 1979, posava en perill la continuïtat d'Israel com a única potència militar de la regió, i qüestionava el paper de l'Aràbia Saudita, sunnita, defensora d'un islam classista, aliat amb els Estats Units.

Comparteixo la tesi que, des de llavors, i per diferents motius, tant els Estats Units com Israel i les monarquies petrolieres pretenien ofegar les dues potències econòmiques i culturals de la regió. L'Iraq laic de Saddam Hussein, que no es volia sotmetre a les monarquies sunnites. I l'Iran xiïta, que volia estendre una revolució que posés fi a l'islam de les monarquies dels petrodòlars i cridava a lluitar contra Israel. I no és cap secret que el 1980, un any i mig després de la revolució islàmica xiïta de Khomeini, les monarquies petrolieres i Washington animaren Saddam a envair l'Iran, en una guerra que es deia que seria ràpida, en haver fugit gran part dels caps militars, deixant l'aviació gairebé sense pilots. Aquesta guerra va ser una trampa per a Saddam i no va acabar fins al 1988, quan es va signar un alto el foc.

La pèrdua de milions de vides, els costos socials de milers de mutilats, la destrucció de les instal·lacions petrolieres del Xat al Àrab, i l'enfonsament de les dues economies, era l'únic balanç de la guerra. I Saddam, amb un Iraq empobrit, es va trobar que Kuwait i l'Aràbia Saudita, que l'havien animat a atacar l'Iran i l'havien proveït d'armes, li demanaven que pagués l'armament amb uns diners que no tenia. Això va motivar que l'Iraq ocupés Kuwait, fet que va portar a la primera guerra de l'Iraq, i després d'uns anys de sancions, la segona guerra de l'Iraq, el 2003. En resum, el que era el 1980 una de les grans potències econòmiques quedava totalment enfonsat.

Per la seva banda, l'Iran, que continuava enfrontant-se a l'islam sunnita, certament va desenvolupar un important programa nuclear, per a finalitats civils però, també, sembla, militars, desitjant competir amb Israel, única potència nuclear de la regió. I aquí començaria el 2002 un estira-i-arronsa amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que es tensaria el 2004, incrementant-se unes sancions que han ofegat l'economia iraniana, impedint també exercir el seu paper de potència econòmica a la regió. L'arribada de Mahmud Ahmadinejad al poder l'any 2005, en ple conflicte de l'Iraq, va fer pujar encara més la tensió vers Occident i Israel.

Ara, amb un nou president que desitja posar fi a la confrontació, amb la fi de les sancions, aconseguida gràcies al compromís de no enriquir urani més enllà del 5%, l'Iran podrà recuperar el seu espai comercial i econòmic. I és que els Estats Units i la comunitat internacional necessiten un Iran amic per evitar que utilitzi els inestables Iraq, Síria, Afganistan i Líban com a peons. Però evidentment ni a Israel ni a l'Aràbia Saudita agrada tenir un Iran fort econòmicament i políticament, que malgrat no tingui la bomba, posi en perill la seva hegemonia.

Xavier Rius, periodista

L'Iran i l'Iraq, dues potències que convenia enfrontar i debilitar. Foto del Xat el Arab (desembocadura de l'Eúfrates i el Tigris) a Bàssora, en temps de Saddam, des del cantó iraquià, amb estàtues de soldats que senyalen l'Iran, l'enemic.
llegir l'article al Punt Avui (clica)

 Isfahan, l'Iran, gener 2009, en una manifestació antiamericana i contra Israel

Fotos d'Isfahan, gener de 2009

VÍDEO DE LA CONCENTRACIÓ A BARCELONA EN SOLIDARITAT AMB EGIPTE I SÍRIA, amb intervenció d"Aturem la Guerra" i de diputats d'ERC, PSC i ICV-EUiA

El passat dimarts es va fer un concentració a la Pç St Jaume de Barcelona, convocada per "Aturem la guerra", convocada inicialment en solidaritat a les víctimes del cop d'estat a Egipte que finalment es va ampliar al tema de la guerra de Síria, l´ús d'armes químiques i la probable acció militar liderada pels Estats Units contra el règim d'Al Assad. 

El vídeo recull les intervencions de diversos membres d'Aturem la Guerra ialtres associacions, i dels diputats Ferran Pedret (PSC), Oriol Amorós (ERC) i Laia Ortiz (ICV-EUiA)

Hi van assitir unes 150 persones, entre ells un grup de ciutadans egipcis i un altre de sirians. 

    
(Vídeo de Siscu Baiges)
La meva opinió sobre el possible atac a Síria la vaig exposar a l'article que vaig publicar ahir al Punt Avui (clica). 

Llegir l'article (clica)

PODRÀ EVITAR EL LÍBAN UNA ALTRA GUERRA CIVIL? publico al Punt Avui sobre els efectes de la guerra de Síria al Líban

Hi ha un acudit que s'explica al Líban que diu: “Estan esperant embarcar en un avió que demora la sortida, un sirià, un palestí, un libanès i un israelià, els quals comenten que perdran l'enllaç cap el seu país. Un periodista que és a prop els pregunta: «Disculpin, em podrien donar la seva opinió sobre l'acord de pau?» El sirià respon: «Opinió? Què és opinió?» El palestí: «Pau? Què és pau?» El libanès: «Acord? Què és un acord?» I l'israelià: «Disculpin? Què vol dir disculpin?»”

Els sirians vivien amb Baixar al-Assad en un règim que, tot i respectar les minories, no deixava escletxes per a la dissidència i la possibilitat de manifestar opinions. Els palestins veien una i altra vegada com l'escenari d'una pau justa s'esvaïa. Els libanesos fa dècades que viuen sota l'amenaça de guerres civils, cotxes bomba i acords de govern que es trenquen. I Israel, amb l'arrogància de bombardejar i preguntar després.

El Líban, que ha patit guerres a causa del xoc de comunitats i de les ingerències dels països veïns, sobretot de Síria i d'Israel, es mantenia relativament estable gràcies a uns fràgils acords. Uns acords que es trencaven i es renegociaven després d'atemptats –l'assassinat del primer ministre Hariri– o de conats d'una nova guerra civil –com ara el del 2008–, que feien córrer tothom dins i fora del Líban per evitar una nova guerra que desestabilitzés la regió. La guerra de Síria, la implicació de la milícia xiïta d'Hezbol·là i el desacord sobre la reforma electoral i la convocatòria de les eleccions legislatives d'aquest any van tensar els acords del parlament libanès i van provocar la dimissió del primer ministre Najib Mikati, proper al bloc d'Hezbol·là, i tot el govern.

Després de moltes negociacions, es va nomenar primer ministre Tammam Salam, del bloc prosaudita de Hariri, cosa que significava una pèrdua d'influència de Damasc i Teheran. 

Simultàniament, el Líban ha patit enfrontaments al nord entre sunnites favorables als rebels sirians i xiïtes alauites, pro Al-Assad. I Hezbol·là ha enviat combatents a Síria que han permès a Damasc algunes victòries, mentre Al-Assad ha traslladat part del seu arsenal a les zones del Líban controlades per Hezbol·là. L'atac dels opositors sirians a territori libanès, que ha causat la mort de soltats regulars, ha significat un pas més d'aquesta escalada que afecta el Líban. I Israel, on sectors del govern voldrien una excusa per atacar Teheran, veuen amb nerviosisme aquest rearmament a la seva frontera de la milícia proiraniana d'Hezbol·là.

 El fet que els diputats libanesos decidissin dijous ajornar fins al 2014 les eleccions parlamentàries després de la impossibilitat de formar un nou govern i la implicació d'Hezbol·là a Síria, és un escenari que podria portar el Líban a una guerra civil en què s'impliqués Israel per destruir els arsenals sirians i iranians. I aquí estarien d'acord Qatar, l'Aràbia Saudita i Israel, tot i que faria difícil enfilar la via d'un nou pacte mentre duri la guerra de Síria, a la vegada que avortaria l'intent d'Obama de fer seure a negociar palestins i israelians.

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica

Poso aquí fotos del Líban del 2008.

Beirut, ferides de la guerra.

Beirut

Tomba de Rafiq Hariri, Primer Ministre, sunnita, assassinat, diuen per Síria

Banderes d'Hizbul·là, Partit de Déu i Hassan Nasral·là

Del martiri al Paradís, pujant les escales d'Al Quds, Jerusalem, sense haver d'esperar el judici final

Entre fotos de Khomeini, màrtirs i banderes d'Hezbol·là

L'ESCAC DE DOS NOUS LÍDERS, publico avui aquest article sobre Corea al Punt Avui

Xavier Rius, periodista
7 d'abril de 2013

L'escalada a Corea provocada per les proves nuclears de Pyongyang del 22 de gener i del 7de març –que després dels exercicis d'avions nord-americans i l'anunci de maniobres militars conjuntes entre Seül i Washington ha motivat que Pyongyang declari l'estat de guerra i amenaci d'atacar els Estats Units– té com a protagonistes dos nous líders que necessiten mostrar-se forts. Evidentment, no es pot comparar la presidenta de Corea del Sud, Park Geun Hye, escollida democràticament i que jurà el càrrec el 24 de febrer, amb l'inexpert Kim Jong-un. Però tots dos volen mostrar fortalesa davant del poble.

         Kim Jong-un necessita guanyar-se el suport de l'exèrcit, el partit i el poble, donat que no pot argumentar com el seu pare, Kim Jong-il, haver viscut de jove la guerra de Corea. Així Kim Jong-il, segons la tradició, hauria nascut en un campament des del qual el seu pare i fundador de la dinastia, Kim Il-sung, lluitava contra els japonesos i després hauria viscut al costat del pare la guerra del 1950 al 1953.

           

          En canvi, l'actual líder, Kim Jong-un, nascut el 1983 i educat a Suïssa, era desconegut fins que el pare el va designar successor el 2009 amb el sobrenom de Jove General. I només quinze mesos més tard, en morir el pare, amb 28 anys va esdevenir cap de la nació. Però Kim Jong-un, a diferència del pare i de l'avi, no té el suport de la Xina, que fins no fa gaire utilitzava el règim de Corea del Nord com una peça en la lluita regional i com a element sensible en les relacions amb els Estats Units. Kim Jong-un està mancat de suports exteriors, amb una cúpula militar endogàmica temorosa de qualsevol canvi. Però les últimes proves nuclears i les fanfarronades d'atacar Corea del Sud i els Estats Units no sabem si són una manera de mostrar-se fort i guanyar-se la confiança de l'exèrcit o han estat forçades per la cúpula militar per evitar canvis. 

           Probablement, hi ha part de les dues coses i, sobretot, és una estratègia enfront dels Estats Units i Corea del Sud per negociar ajuts econòmics, des d'una pretesa superioritat. La represa de l'activitat nuclear i el tancament del pas al complex de Kaesong, on milers de nord-coreans treballen en fàbriques sud-coreanes, forma part de l'estratègia. Però segons el que passi amb les maniobres militars de Corea del Sud, ningú no pot descartar que, amb l'excusa d'algun incident, Pyongyang ataqui l'estat veí o les tropes nord-americanes, forçant Seül i Obama a respondre a aquest escac que, en qualsevol moment, pot anar-se-li de les mans.
 Tot i que no es poden comparar, els màxims dirigents de les dues Corees volen mostrar fortalesa davant del poble

           A l'altra banda, tenim la presidenta, la conservadora Park Geun Hye, que va guanyar les eleccions al desembre i va jurar el càrrec al febrer. Pyongyang va fer les dues proves nuclears, una amb el president anterior en funcions i la segona poc després de prendre possessió. La nova presidenta, la primera dona que arriba al capdamunt de l'estat, és filla del colpista Park Chung Hee, que esdevingué president de Corea del Sud i que, malgrat la repressió contra els opositors, és recordat com l'home que aixecà el país, encara que va ser gràcies a l'ajuda nord-americana. La mare de l'actual presidenta va morir el 1974 en un atemptat dirigit contra el pare. El pare i president va morir el 1979 a mans del cap dels serveis secrets que ell mateix havia nomenat. I l'actual presidenta també va patir un atac que li ha deixat una cicatriu al rostre. Així, és una dona agredida físicament i emocionalment tres vegades i, malgrat que durant la campanya electoral va estendre la mà a la reconciliació amb Corea del Nord, va dir que no li tremolaria el pols si la duien a la guerra i que no podria ser acusada de dèbil com el seu predecessor en el bombardeig de l'illa de Yeonpyeong del 2010, en què van morir dos civils i dos militars.

Llegir al Punt Avui, clica

L'IRAQ FA 10 ANYS, ABANS DE LA GUERRA

El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI. 
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI

 A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"

 Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni  pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.

 

 Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.

Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad

 Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva"

 El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final

 La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia

 L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!

La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui:

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

MALI, L'AFGANISTAN PROPER, publico aquest article al Punt Avui

Una guerra de baixa intensitat podria fer trontollar l'estabilitat de tota la regió

Xavier Rius,
La mort a mans de tropes txadianes dels dos principals líders d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) a Mali, Abdul-Hamid Abu Zeid i Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, significa a curt termini un afebliment dels grups islamistes i de contrabandistes que actuen contra les tropes malianes africanes i franceses, i contra els interessos occidentals a la regió. Però no ha de significar necessàriament que porti l'estabilització de la regió, atès que aquests grups vinculats o no a Al-Qaida i els grups de traficants d'armes, drogues i tabac, malgrat les seves diferències, tenen un enemic que els uneix.
De fet, l'any 2008, el llavors màxim líder d'AQMI, Abdul Malek Drukdel, que discrepava dels negocis de contraban de drogues, armes i tabac de Belmokhtar, va nomenar cap d'Al-Qaida al Sàhara Abu Zeid, i un any més tard Belmokhtar va dirigir el segrest dels cooperants Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gámez a Mauritània. Però, un cop els tuaregs islamistes d'Ansar al-Dine i les franquícies locals d'Al-Qaida, amb armes dels gaddafistes de Líbia, es van apoderar de la regió d'Azawad (al nord de Mali), i després avançaven cap a la capital, Bamako, les diferències van desaparèixer. I l'atac del 16 de gener dirigit per Belmokhtar a la planta de gas d'Algèria va significar, no només una mostra del lideratge de Belmokhtar davant la resta de grups, sinó, sobretot, la capacitat d'internacionalitzar el conflicte a tota la regió.
França hauria d'aconseguir que el govern de Bamako pactés una solució política amb els tuaregs del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad. Però París és conscient ara que tota la regió es podria convertir en un nou Afganistan, ja que, malgrat la mort de Belmokhtar i d'Abu Zeid, sorgiran nous lideratges. I com passava a l'Afganistan, mentre hi hagi un enemic comú, tots els grups, coordinats o pel seu compte, actuaran no només contra el feble exèrcit de Mali i les tropes internacionals, sinó, sobretot, contra els interessos energètics d'Occident a Mali, Mauritània, Algèria i el Níger, d'on prové el gas que consumeix el sud d'Europa i l'urani de les centrals nuclears franceses.
Es dóna una situació similar a la que es va viure en molts moments a l'Afganistan, amb la impossibilitat de les tropes internacionals i del feble exèrcit afganès de controlar les muntanyes i el desert, d'on sortien els grups armats que atacaven i posteriorment s'amagaven. I el Sàhara i el Sahel són una regió més àmplia que abasta tot el cor de l'Àfrica, i podria iniciar-se una llarga guerra de baixa intensitat amb uns grups que faran trontollar l'estabilitat de tota la regió i els interessos energètics d'Europa. Això, potser, no ho havien previst les tropes franceses quan van haver d'actuar a corre-cuita per evitar que els islamistes entressin a la capital de Mali.


Llegir al Punt avui, clica

35 PERSONES PARTICIPEN A L'HOMENATGE DE TRAMUNTANA ALS CATALANS MORTS A CUBA

Prop d'una  quarantena de persones van participar ahir 23-F al migdia, a l'acte d' homenatge als catalans enterrats al cementiri de Les Corts morts a la guerra de Cuba i Filipines en el mausoleu que va fer l'Ajuntament de Barcelona el 1905, homenatge que s'ha fet també als caiguts a la guerra del Marroc, defensant l'espanyolitat de les colònies a Amèrica, Àsia i Àfrica.  Evidentment la història es pot interpretar de moltes maneres, i l'enviament de joves de quinta que no podien pagar els "rescat" per lliurar-se primer d'anar a Cuba i Filipines, i després a la guerra d'Àfrica va motivar l'aixecament popular a Barcelona de la Setmana Tràgica (clica per veure la història d'aquesta sublevació de les classes treballadores que no volien enviar els fill a morir a l' Àfrica) .
        Acte que com explicava aquí al blog divendres (clica) organitzava fa uns anys l'ultradretà Moviment Patriòtic Català i Batzegada, grups que també feien fins 2004 l'homenatge al Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat, que lluitaren amb les tropes franquistes durant la Guerra Civil.
       Segons els digitals El Occidental.es    i Diálogo Libre, en el parlament que va fer Juan González, president de Tramuntana, va lamentar que aquests caiguts o "herois oblidats"  no existeixin ja ni en la memòria col·lectiva de Catalunya ni d'Espanya, i van destacar que "morir com ells no és morir, sinó viure i fer el correcte". També van denunciat l'egoisme i la manca de valors actuals de la societat, i que calia recordar i honorar el passat per aconseguir el futur.
       Els participants, entre els qui havia membres de Plataforma per Catalunya de L'Hospitalet, el Vallés i Badalona i de les Joventuts Identitàries, portaven banderes espanyoles, la groga de Tramuntana, la requetè o Creu carlista de Borgoña, i la catalana del Moviment Patriòtic Català amb el triangle blau marí o negre o  i la creu.
     L'acte va acabar, amb el cant de l'habanera "El meu avi va anar a Cuba".

 Foto de l'acte d'ahir del digital El Occidental.es
La Directa.cat, publica aquestes fotos

 Foto de l'acte que feia el MPC i Batzegada fa més de deu anys.

Anar al Blog El Occidental, clica
Anar al blog de Casal Tramuntana
  Més informació al blog Diálogo Libre (clica)
Anar a Directa.cat

CONTRA HAMAS I L'EGIPTE DE MURSI, publico aquest article al Punt Avui

Xavier Rius, periodista.
Si l'última ofensiva d'Israel contra Gaza va tenir lloc el gener del 2009, dos mesos abans de les eleccions israelianes, ara, també a dos mesos de les eleccions, amb l'escalada de llançaments de coets des de Gaza, respostes implacables d'Israel i míssils palestins caient a Tel Aviv i Jerusalem, tot fa pensar que estem en el preludi d'una nova ofensiva terrestre. I una guerra amb coets caient sobre les ciutats d'Israel aconseguirà un cop més la cohesió la societat jueva al voltant dels que volen eternitzar la política de fer impossible l'existència d'una petita Palestina independent en pau amb Israel. Però, a diferència del que va passar fa quatre anys, l'escenari és diferent, tant pel que fa als palestins com a la situació de la regió, on Israel ha perdut el règim amic que tenia en l'Egipte de Mubàrak i l'enemic pacífic de la veïna Síria d'Al-Assad.
Pel que fa a Palestina, aquesta escalada té lloc un any després de l'alliberament de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, cosa que fou una victòria dels islamistes de Hamas enfront del debilitat president palestí Abbas. Passa també un mes després de la visita de l'emir de Qatar, Hammad bin Khalifa al-Thani, i la seva glamurosa esposa a Gaza. I Qatar és, sens cap mena de dubte, la nova potencia regional que ha sortit beneficiada de tots els canvis que hi ha hagut en l'anomenada primavera àrab. La visita de l'emir de Qatar era una legitimació de la Gaza de Hamas, partit que, recordem-ho, va guanyar democràticament les eleccions legislatives palestines del 2006, que la comunitat internacional no va acceptar. I l'escalada militar entre Gaza i Israel té lloc també dies abans –serà el 29 de novembre– que la Palestina de Mahmud Abbas demani la admissió, encara que només sigui com a observador, a l'Assemblea General de les Nacions Unides.
 L'ofensiva té lloc un mes després
de la visita de l'emir de Qatar a Gaza
Però qui s'ho juga tot si el conflicte de Gaza continua amb una invasió és el president egipci, l'islamista Muhammad Mursi, que va enviar el seu primer ministre, Hixam Qandil, a Gaza per donar suport al líder de Hamas Ismail Haniya. Mursi s'havia compromès a complir els acords signats per Mubàrak amb Israel, però està pressionat no només pel carrer egipci, totalment favorable als palestins, sinó també pels Germans Musulmans i pels salafistes de Nur, que consideren que Mursi continua sotmetent-se a Occident, tant pel que fa a les relacions amb Israel com pel poc pes que, des del seu punt de vista, té la xara a la Constitució que es redacta. Si Israel provoca un altre cop centenars de morts a Gaza, l'Egipte de Mursi, porta d'entrada i sortida de Gaza, amo del canal de Suez i lligat pels acords que va fer Mubàrak, haurà de prendre postures en un altre sentit.

 Llegir a El Punt Avui, clica 

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui 

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.