PODRÀ EVITAR EL LÍBAN UNA ALTRA GUERRA CIVIL? publico al Punt Avui sobre els efectes de la guerra de Síria al Líban

Hi ha un acudit que s'explica al Líban que diu: “Estan esperant embarcar en un avió que demora la sortida, un sirià, un palestí, un libanès i un israelià, els quals comenten que perdran l'enllaç cap el seu país. Un periodista que és a prop els pregunta: «Disculpin, em podrien donar la seva opinió sobre l'acord de pau?» El sirià respon: «Opinió? Què és opinió?» El palestí: «Pau? Què és pau?» El libanès: «Acord? Què és un acord?» I l'israelià: «Disculpin? Què vol dir disculpin?»”

Els sirians vivien amb Baixar al-Assad en un règim que, tot i respectar les minories, no deixava escletxes per a la dissidència i la possibilitat de manifestar opinions. Els palestins veien una i altra vegada com l'escenari d'una pau justa s'esvaïa. Els libanesos fa dècades que viuen sota l'amenaça de guerres civils, cotxes bomba i acords de govern que es trenquen. I Israel, amb l'arrogància de bombardejar i preguntar després.

El Líban, que ha patit guerres a causa del xoc de comunitats i de les ingerències dels països veïns, sobretot de Síria i d'Israel, es mantenia relativament estable gràcies a uns fràgils acords. Uns acords que es trencaven i es renegociaven després d'atemptats –l'assassinat del primer ministre Hariri– o de conats d'una nova guerra civil –com ara el del 2008–, que feien córrer tothom dins i fora del Líban per evitar una nova guerra que desestabilitzés la regió. La guerra de Síria, la implicació de la milícia xiïta d'Hezbol·là i el desacord sobre la reforma electoral i la convocatòria de les eleccions legislatives d'aquest any van tensar els acords del parlament libanès i van provocar la dimissió del primer ministre Najib Mikati, proper al bloc d'Hezbol·là, i tot el govern.

Després de moltes negociacions, es va nomenar primer ministre Tammam Salam, del bloc prosaudita de Hariri, cosa que significava una pèrdua d'influència de Damasc i Teheran. 

Simultàniament, el Líban ha patit enfrontaments al nord entre sunnites favorables als rebels sirians i xiïtes alauites, pro Al-Assad. I Hezbol·là ha enviat combatents a Síria que han permès a Damasc algunes victòries, mentre Al-Assad ha traslladat part del seu arsenal a les zones del Líban controlades per Hezbol·là. L'atac dels opositors sirians a territori libanès, que ha causat la mort de soltats regulars, ha significat un pas més d'aquesta escalada que afecta el Líban. I Israel, on sectors del govern voldrien una excusa per atacar Teheran, veuen amb nerviosisme aquest rearmament a la seva frontera de la milícia proiraniana d'Hezbol·là.

 El fet que els diputats libanesos decidissin dijous ajornar fins al 2014 les eleccions parlamentàries després de la impossibilitat de formar un nou govern i la implicació d'Hezbol·là a Síria, és un escenari que podria portar el Líban a una guerra civil en què s'impliqués Israel per destruir els arsenals sirians i iranians. I aquí estarien d'acord Qatar, l'Aràbia Saudita i Israel, tot i que faria difícil enfilar la via d'un nou pacte mentre duri la guerra de Síria, a la vegada que avortaria l'intent d'Obama de fer seure a negociar palestins i israelians.

Xavier Rius, periodista
Llegir al Punt Avui, clica

Poso aquí fotos del Líban del 2008.

Beirut, ferides de la guerra.

Beirut

Tomba de Rafiq Hariri, Primer Ministre, sunnita, assassinat, diuen per Síria

Banderes d'Hizbul·là, Partit de Déu i Hassan Nasral·là

Del martiri al Paradís, pujant les escales d'Al Quds, Jerusalem, sense haver d'esperar el judici final

Entre fotos de Khomeini, màrtirs i banderes d'Hezbol·là

Publico a El Triangle article "EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT"

.

Obrir el pdf de la primera pàgina i llegir, clica
Obrir pdf segona pàgina, clica
Obrir el pdf de la tercera pàgina, clica

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui 

ASSAD ENCARA TÉ ALIATS (article al Punt Avui, 12-2-2012)

Article al Punt Avui

12/02/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors d'Assad durant l'arribada del cap diplomàtic rus, Sergei Lavrov, a Damasc Foto: AFP.

Si dues conclusions es poden treure dels últims esdeveniments viscuts a Síria i de la posició russa al Consell de Seguretat és que encara haurà de morir molta gent abans que Baixar al-Assad caigui, i que encara té suports dins i fora de Síria, per més que la majoria de països de la Unió Europea i del Consell de Cooperació del Golf hagin retirat els ambaixadors, i que la Lliga Àrab li demani que deixi el poder en mans del vicepresident.
Assad té el suport de Rússia que, juntament amb la Xina, va vetar la resolució del Consell de Seguretat de fa una setmana, no només perquè Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base naval a la Mediterrània, i importants acords de venda d'armes amb Damasc, sinó perquè no vol que una caiguda violenta d'Assad generi un contagi a les repúbliques caucàsiques. Un contagi que podria desestabilitzar Rússia, ara que Putin es disposa a guanyar amb mètodes de dubtosa transparència les eleccions. Rússia, a més a més, fa pagar a la comunitat internacional l'engany que va patir quan no va vetar la Resolució 1973 sobre Líbia, que es va dir que autoritzava només accions armades per aturar els atacs a la població i imposar un alto el foc a les parts, també als opositors. I com es va veure, es va utilitzar per bombardejar només un bàndol, fins a fer caure Gaddafi. Hi ha qui ha comparat les massacres de civils a Homs i les imatges de milicians amb fusells enfrontant-se a tancs i artilleria amb les del Sarajevo de fa vint anys. Als Balcans històricament havien topat durant segles els interessos de tres blocs: l'occidental catòlic, l'oriental eslau ortodox i l'otomà musulmà. A Síria s'enfronten ara també els interessos de tres blocs que, històricament, han lluitat per liderar el món islàmic: l'àrab, el persa i turc.
Els àrabs estan dividits en dos blocs. Per una banda hi ha els interessos de la teocràtica i feudal Aràbia Saudita i la majoria de monarquies petrolieres que, si bé no desitgen que continuïn les revoltes, volen fer caure Assad, xiïta alauita, l'home al món àrab de l'Iran. I de l'altra, Qatar, veritable poder emergent, nou centre financer i polític, amic d'Occident i pare de la televisió Al-jazeera que ha il·luminat les revoltes.
En segon lloc hi ha l'Iran, que té en Assad la seva porta d'entrada al món àrab i la clau per sostenir Hezbol·là, partit i milícia que, no només pot fer esclatar l'equilibri al Líban, sinó que posa sota les cordes sempre que vol Israel. I l'Iran pugna ara amb Occident, Israel, i també amb Aràbia Saudita, per la possessió o la capacitat de tenir l'arma atòmica.
I en tercer lloc Turquia, que és el model democràtic dels islamistes de Recep Tayyip Erdogan, veí de Síria, que pateix una allau de refugiats i dóna suport material als desertors de l'Exèrcit Sirià Lliure. I si el règim de Damasc cau gràcies a l'ajuda turca, serà una derrota estratègica dels àrabs.
Però al marge dels amics i enemics que Assad té al món islàmic, tal com es va veure en la rebuda que es va fer a Damasc i Alep al ministre rus d'Exteriors, Serguei Lavrov, Assad té el suport de la minoria alauita, de part de la burgesia sunnita i dels cristians d'aquestes dues ciutats, que coneixen bé les persecucions que pateixen ara els cristians a Egipte.
El que ningú sap és fins quan Assad i els caps de l'exèrcit i els cossos policials, majoritàriament alauites, podran continuar massacrant el seu poble. Evidentment ja no hi ha marxa enrere i un cop caigués el líder, no hi hauria cap vicepresident ni general alauita que pogués controlar les masses com es va fer a Tunísia i Egipte. De moment Assad ha reprimit els rebels amb artilleria i tancs, però ha evitat utilitzar els centenars de milers de soldats, majoritàriament sunnites, per por que es neguin a disparar contra els seus germans i es passin a l'enemic. Serà potser llavors quan les hores d'Assad s'acabin. Mentrestant, atrinxerat a Damasc, les seves tropes continuaran matant i sempre a la desesperada, podrà intentar fer sortir les masses al Líban com una cortina de fum per guanyar temps.