DESPRÉS DE LA CADENA, SÓC DELS POCS PESSIMISTES AL PUNT AVUI

El Punt Avui em va demanar ahir que expressés en 500 caràcters què pensava que passaria després de l'èxit aclaparador de la Via Catalana per la Independència. Veig que de les cent persones consultades sóc de les poques que es mostra pessimista.

Crec que si una cosa se fer és l'anàlisi de conflictes internacionals, per això em publiquen fa molts anys articles de conflictes internacionals i de moviments o processos socials. Jo m'hi intento mirar el procés que es viu a Catalunya com si analitzés un conflicte extern, veient les forces de cada un dels actors implicats, l'evolució social, les sortides legals i els marges de negociació d'uns i altres.

Lamentablement penso que Mariano Rajoy no podria negociar i acceptar una consulta -tampoc tinc clar que ho volgués fer!- donat que la caverna mediàtica, la FAES, i la seva pròpia dreta dins del PP no li deixarien.    I comparar la declaració unilateral amb Kosovo no és possible, donat que Kosovo, administrat per l'ONU i l'OTAN, amb donacions els primers anys de tota la comunitat internacional, ja no tenia lligams econòmics ni administratius amb Sèrbia. La Transició Nacional i administrativa ja estava feta.  L'ONU i l'OTAN volien marxar, però no podien sense donar un estatus legal a la situació.  I com Rússia ho vetava al Consell de Seguretat van fer un referèndum -amb el cens controlat per l'ONU i l'OSCE- i després el parlament va fer la declaració unilateral. 

Analitzava les diferències entre el cas de Kosovo i Catalunya a  a aquest article al Periódico  la setmana passada (clica) 
 

KOSOVO, CATALUNYA I LA INDEPENDÈNCIA, publico aquest article a El Periódico

Malgrat el que algunes veus afirmen, el procés del territori balcànic no pot ser un referent 

Xavier Rius, periodista.

El Periódico de Catalunya,  Dijous, 5 de setembre del 2013

Mentre s'espera que Mariano Rajoy enviï la seva resposta negativa a la missiva d'Artur Mas sol·licitant-li una consulta pactada a Catalunya, es repeteixen les veus dient que, atesa la impossibilitat de realitzar-la de manera acordada i davant les traves legals que es posaran perquè es porti a terme, proposen l'anomenada declaració unilateral d'independència. Una declaració que es planteja com a pas següent a unes eleccions plebiscitàries i que seria aprovada pel Parlament emulant la que va proclamar el Parlament de Kosovo l'any 2008.

Una declaració, s'afegeix, legitimada des de la legalitat internacional a partir de les conclusions del Tribunal Internacional de Justícia, que no va considerar contrària al dret internacional aquesta decisió unilateral del territori balcànic. Així, el tribunal va estimar, després d'analitzar la ruptura de Kosovo amb Sèrbia, que si bé la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació en territoris colonials, malgrat no haver-se previst per a territoris no colonials, «no hi ha norma en el dret internacional que impedeixi declarar la independència».

Però el fet que una secessió unilateral pugui ajustar-se al dret internacional no significa que sigui possible si les condicions i la correlació de forces interna i externa no ho permeten. No es pot entendre l'aval a la declaració unilateral de Kosovo si no s'interpreta en el seu context. Perquè el context intern i extern i la correlació de forces són més importants que l'embolcall legal.

Hi ha múltiples resolucions de l'ONU a favor del referèndum d'autodeterminació del Sàhara o del dret a un Estat palestí, i malgrat la seva legalitat ni l'Estat palestí existeix ni el Sàhara ha realitzat la seva consulta. Vaig visitar els campaments sahrauís poc després de la data en què s'havia de portar a terme  el referèndum i recordo la frustració que havia generat entre la població veure que la consulta no havia tingut lloc.

El cas de Kosovo no és comparable al de Catalunya, donat que Kosovo ja era un territori sense cap vinculació administrativa amb Sèrbia i estava gestionat des del 1999 per l'ONU, que havia construït una Administració pròpia. Només el nord de la ciutat de Mitrovica seguia lligat a Sèrbia. En els primers anys d'administració internacional eren l'ONU, els Estats Units, la Unió Europea i certs països àrabs els que pagaven les pensions i l'Administració kosovar. I davant la negativa de Rússia a admetre que l'ONU transferís la sobirania a l'Estat kosovar, només es podia sortir del punt mort amb una declaració unilateral d'independència.

Rússia s'oposava a la independència d'acord amb una interpretació de la resolució 1244 de l'ONU -que va legitimar l'entrada de la mateixa ONU i l'OTAN a Kosovo el 1999- i de la Constitució de la República Federal Iugoslava, que establia el dret d'autodeterminació de les repúbliques d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia, totes de llengua eslava, però no de Kosovo, que jurídicament només era una província sèrbia amb el 90% de població no eslava. Seria com si la Constitució d'una hipotètica República Federal Espanyola reconegués el dret a la secessió de Catalunya, Andalusia i Galícia però no d'Euskadi. Però aquesta interpretació que la resolució 1244 impedia la independència de Kosovo era equívoca, atès que el que reconeixia era la integritat de la República Federal Iugoslava, un Estat que es va dissoldre per mutu acord entre Sèrbia i Montenegro.

Possiblement, el mite de la via kosovar per a Catalunya el va crear Zapatero al negar-se a reconèixer Kosovo amb la tesi que això aniria contra el dret internacional, cosa que més tard rebatria el Tribunal Internacional de Justícia. Però Catalunya no és un territori administrat per l'ONU. I si es valora l'adversari, tampoc el context econòmic és propici per a una negociació com la del Regne Unit i el Canadà, respectivament, amb Escòcia i el Quebec, a les quals se'ls permet la consulta al mateix temps que se'ls fan ofertes perquè no se'n vagin.

AQUEST és el pitjor moment, davant la falta de recursos, perquè el Govern espanyol respongui en la campanya del referèndum oferint un altre tracte fiscal i millores en infraestructures, perquè altres autonomies dirien que també ho volen. I a més, no tenim un adversari fort amb qui negociar considerant que governa un PP acorralat pels escàndols i l'alternativa immediata a Rajoy és l'ala més dura de la dreta. I la institució que podria fer d'àrbitre, la Casa Reial, tampoc es troba en el seu millor moment per arriscar-se que se li tirin a sobre. Evidentment que s'ha de celebrar la consulta, però si el Govern central ho impedeix hem de ser conscients dels semàfors en vermell que ens haurem de saltar i de les seves conseqüències.

Un kosovar demana a un soldat francés passar a la part sèrbia de la dividida Mitrovica. La foto la vaig fer el juliol de 1999, tres setmanes després que l'ONU es fes càrrec del territori.

 Llegir a El Periódico en català 
 Leer en El Periódico en castellano

LA CLAU I EL PANY DE LA INDEPENDÈNCIA

 A la manifestació del 11 de setembre. La bandera del Quebec al costat de l'estelada

Aquests dies, arran de les declaracions del coronel Alemán Castro sobre el paper de l’exèrcit en el cas que Catalunya proclamés la seva independència, s’ha tornat a parlar molt de si l’article 8 de la Constitució, que atorga als militars el deure de defensar la unitat i la sobirania d’Espanya, és el parany que  impediria un procés, com el que vol iniciar una part important de la societat catalana cap a la plena sobirania. Però per mi el veritable obstacle per aconseguir la independència de Catalunya o, fins i tot, un encaix veritablement federal després que el Tribunal Constitucional tombés l’Estatut, és l’article 168 de la Constitució (clica).

            Aquest article estableix que per modificar determinats aspectes de la Constitució, com la unitat d’Espanya, la Corona, la llengua, la bandera o els drets fonamentals que reconeix la  Constitució, hauria de ser aprovat per majoria de dos terços al Congrés i el Senat. Acte seguit es dissoldrien les Corts i es convocarien eleccions generals a tot Espanya,  les noves Corts Generals (al marge de que canviés o no el Govern) haurien de tornar a aprovar la reforma Constitucional per dos terços i, tot seguit, sotmetre-ho a referèndum a tot Espanya.

 Moià, el diumenge 26 d'agost

            Aquesta triple garantia, que jo qualificaria com a parany, es va introduir per evitar que una majoria parlamentària aprofités la seva majoria per derogar, per exemple, l’estat autonòmic o suprimir certs drets fonamentals (un hipotètic govern d’Alianza Popular que volgués tornar al franquisme centralista) o que un Front d’Esquerres proclamés la República o donés la independència a Euskadi. I aquesta complexitat de reformar certs articles de la Constitució ha aturat els intents de modificar, com volia el PSOE i el PP, l’article que diu que l’hereu de la Corona ha de ser un mascle, encara que sigui menor d’edat que les infantes. Es sabut que quan es va plantejar aquesta possibilitat es va aturar en adonar-se que certes forces polítiques com Izquierda Unida i Iniciativa haguessin fet campanya pel vot nul o per introduir una papereta, que seria nul·la, en favor de la República i la por que aquest vol nul obtingués milions de vots.

            Altres reformes, com la de l’any 1992, per donar també el sufragi passiu a les municipals als ciutadans comunitaris –es a dir, poder estar a els llistes i ser regidors o alcaldes— i  la de l’any 2011 sobre el dèficit de les Comunitats Autònomes (clica aquí), es van poder fer sense convocar referèndum ni dissoldre les Corts (clica aquí), amb el vot de tres cinquenes parts dels diputats i senadors, tal com estableix l'article 167.

            Fa dues setmanes vaig tenir una conversa amb un dirigent d’ERC d'Osona sobre com es plantejava el procés cap a la independència si Catalunya feia la consulta en referèndum. Ell em va parlar de que caldria aconseguir aliats a Europa i de països com Israel i els Estats Units. Llavors  jo li vaig recordar els processos d’independència dels últims 25 anys. Els de l’antiga Unió Soviètica ho van fer aprofitant que la constitució de la URSS deia que era una unió de repúbliques sobiranes agermanades. I ho van fer sense guerra mentre el món soviètic es desmoronava i  perdia la Guerra Freda. La de Txequia i Eslovàquia va ser també, en aquell context, fàcil i amistosa en ser repúbliques sobiranes agermanades, repartint-se el deute exterior i els actius de les pensions. Les de  la República Federal Iugoslava, que eren repúbliques sobiranes agermanades que podien independitzar-se després d’un referèndum dels ciutadans de la república que ho demanava, es va fer amb guerres curtes o llargues després del referèndum a de les nacions no ortodoxes (Eslovènia, Croàcia i Bòsnia) i amistosament amb les de religió ortodoxa (Macedònia i Montenegro).  I amb major o menor rapidesa van ser reconegudes per l’ONU, la Unió Europea i els estats veïns, en permetre-ho la constitució Iugoslava. En canvi Kosovo, que no era jurídicament una República Iugoslava, sinó només una “província autònoma” encara no ha estat reconeguda com estat independent  per molts governs –entre ells l’Espanya de Zapatero—, i l’ONU va fer durant més de 10 anys filigranes jurídiques administrant el que reconeixia que era legalment una “província” sèrbia. I pel que fa al cas del Quebec amb Canadà, la constitució canadenca preveu la independència de la part francòfona si s’aprova amb un referèndum on hi ha un topall de quòrum i el Sí obté el 55% dels vots, cosa que ara per ara no s’ha aconseguit.

            Però tornant a l’Estat espanyol, Catalunya no podria jurídicament —ens agradi o no— fer-la efectiva després d’un referèndum només a Catalunya. Llavors tornant a que és poc provable, penso, que l’Exèrcit espanyol intervingués militarment o es bombardegés Barcelona des de l’aire i des de vaixells —sense el permís de l’OTAN i de Brussel·les—, hi ha qui diu: doncs fem com Kosovo sense guerra, i tirem pel dret, encara que triguem quinze anys a que en reconegui l’ONU. Però a Kosovo aquest anys les pensions dels jubilats les pagava l’ONU i la Unió Europea. I aquí em pregunto, ¿tenim guardiola en l’actual crisi per aguantar uns mesos o uns anys, i amb el hipotètic suport dels Estats Units, d'Israel o de qui sigui, com em deia aquest dirigent d’ERC, i aconseguir el reconeixement de la Unió Europea?

            Que ningú vegi en aquest article un rebuig al procés que s’inicia a Catalunya. I ja sé que el que es planteja és una declaració unilateral d'independència a l'empara del dret a l'autodeterminació.  Però només he volgut analitzar, com si fos un dels molts articles de política internacional que he fet, el que passaria l’endemà que el Parlament de Catalunya, després d’un referèndum amb poca abstenció en  el que el sí a la independència obtingués més d'un 55% del vots, declarés la independència, i mostrar aquí els meus dubtes del procés. Per això penso que tant o més important que aconseguir un mínim d’un 55% del vots a la consulta, serien els suports exteriors (jo els prefereixo europeus) i la capacitat d’aguantar uns mesos de molta incertesa fins que els partits polítics espanyols, PP i PSOE estiguessin disposats a aplicar l’article 168, demanant el sí a la reforma Constitucional que plantejaria el Parlament català.    
 
RECOMANO AQUESTA ENTREVISTA AL CONSTITUCIONALISTA JAVIER PÉREZ ROYO AL TRIANGLE SOBRE COM RESOLDRE EL PROBLEMA JURÍDIC PER EXERCIR EL DRET A DECIDIR Cica aquí

«Caldrà inventar-se una nova figura legal per tractar de la independència de Catalunya» 

Va participar en la redacció de l'Estatut i considera que l'encaix del Principat a Espanya «se n'ha anat en orris pel constant menyspreu a la demanda dels catalans d'un major autogovern»

Llegir article que publico a Regió 7, setmanes després de la manifestació, clica

MILITIA, ARA CASAL TRAMUNTANA ÉS AL CLOT-CAMP DE L’ARPA, PARLO AMB ELLS

Després de dos mesos de tota mena d’especulacions, fa uns dies vaig saber on està ubicat el Centre Militia, ara dit Casal Tramuntana, que es va inaugurar el passat dia 14 de gener. És al carrer Independència 333, una adreça del Clot-Camp de l’Arpa que ja voldrien per ells moltes associacions independentistes. I malgrat que es va dir que s’havien suspès els actes d’inauguració del 15 de gener, anunciats al facebook, sí que es van celebrar, però el dia abans, amb la participiacó de 150 persones, segons unes fons, i de només 50, segons altres. Jo m'inclino per creure que van ser poc més de 50.

A la inauguració hi havia de participar, juntament amb Enrique Ravello, responsable de relacions internacionals de Plataforma per Catalunya, dos membres del neofeixisme italià, Gianluca Iannone, líder de la Casa Pound de Roma i del Blocco Studiantesco, i Gabriele Adinolfi, fundador del grup “Guàrdia d’Honor de Mussolini”, que va ser empresonat  per la seva presumpte implicació a l’atemptat de l’estació de Bolonya del 1980 que va costa la vida a 80 persones. 

                           

                                     Interior del local

            El Centre Militia voldria emular l’experiència de la Casa Pound de Roma que lidera una xarxa de vint centres socials i esportius arreu d’Itàlia. Tenen una emissora de ràdio, una TV, revistes, quinze llibreries i bars a Roma, Perugia, Padua, Parma, Crotone, Nàpols i altres ciutats. La Casa Pound agafa el nom de l’escriptor nord-americà, Ezra Pound que el 1939 decidí afincar-se a Itàlia i des d’allà treballava i posava la veu a les emissions en anglès de les ràdio italiana i alemanya, en favor de l’Eix. Fan tasques socials com la de rehabilitació d'habitages per famílies amb dificultats econòmiques i ofereixen, sobretot, -penso que és el més important- una forta cohesió grupal als joves i no tan joves que s'hi impliquen. Joves que no els agrada el sistema econòmic i polític, i canalitzen el seu descontent a l'extrema dreta social revolucionària. Gianluca Iannone sempre repeteix que no és racista, només identari, “0% Racisme, 100 % Identitat” és un dels seus lemes i diu que participen en projectes de cooperació a Kenya, Birmània i Kosovo, a part dels que faria a Itàlia. Tot i això diu que impulsa el feixisme del Tercer Mil.lenni.  

                                Gianluca Iannone, a dalt i Gabriele Adinolfi, a baix

              El passat 13 de desembre Gianluca Casseri, un jove militant de la Casa Pound va assassinar dos immigrants senegalesos a Florència, i tot seguit es va suïcidar. Llavors, davant les acusacions que es van abocar cap a la Casa Pound per incitar a l’odi racial i la violència, Iannone va declarar que no era un militant sinó, només un simpatitzant, i va condemnar el crim. Un mes més tard Gianluca Iannone seria detingut per la seva implicació en un tiroteig, si bé la causa no està tancada i quedà en llibertat, fet que va impedir que vingués a Barcelona.

                                             

            La inauguració a Barcelona s’havia anunciat per Facebook on es va penjar a més del cartell, una foto en la que sortia el regidor de PxC de L’Hospitalet, Alberto Sánchez. Sánchez que, com altres membres de PxC, com David Parada, van posar a l’event de Facebook que hi assistirien. Llavors Josep Anglada va desautoritzar a Ravello i va dir que si regidors de PxC hi acudien, era a títol personal. Iniciativa per Catalunya va fer una primera pregunta al Conseller Felip Puig sobre aquest centre i la seva legalitat i la propera setmana en farà una altra.

                                            Enrique Ravello, amb ulleres, a un acte de PxC

            Malgrat que la revista Directa va publicar que es trobava en uns baixos del barri de Can Serra de L’Hospitalet, realment és a un entresol del carrer Independència al Clot-Camp de l’Arpa, prop de l’Hospital de Sant Pau i l’antiga fàbrica Damm.

            El local de 190 metres quadrats el va gestionar el regidor de PxC de L’Hospitalet, Alberto Sánchez, si bé va a nom de la número 10 de la llista de L’Hospitalet, Rebeca Berenguer. S'hi accedeix per una porta independent a la de l’escala de veïns. És una finca amb dos edificis que donen a dos carrers diferents. Els dos edificis comparteixen una terrassa amb piscina al pati de mançana. I el local té unes finestres que donen al pati de la piscina comunitari, que sovint obren per ventilar. Allà hi van instal·lar una antena parabòlica sense permís de la comunitat, fet que va generar malestar. Alguns veïns de les dues finques i d’algun establiment proper ja es van adonar de la peculiaritat d’aquesta associació cultural, i algun veí es va queixar també pels crits que se senten quan juga el Madrid i l’Espanyol.

                                                   
 Interior del local i porta del carrer

            Des del pati comunitari, si les finestres són obertes, es veuen les banderes que hi ha penjades, les taules i el futbolí.

            El local es va llogar al desembre, signant el contracte Berenguer, si bé van dir que eren una associació cultural d’un tipus diferent al que és realment. Paguen 700 euros al mes que són ingressats per separat (350 i 350) a les dues societats propietaries.

                       Quins actes expliquen han fet?

He tingut accés a les convocatòries d’alguns dels seus últims actes. Així en divendres 3 de febrer l’advocat Jorge Buxadé, que va ocupar el 1995 el setè lloc a la llista de Falange Española de la Jons a les eleccions municipals de Tarragona, i el 1996 el vuitè a la llista per Barcelona, i que com advocat de l’Estat va recórrer la consulta independentista d’Arenys de Munt, va fer una conferència, tal com anuncia ell en el seu blog:

Febrero 3, 2012, Esta noche,

Un muy buen amigo, hombre tranquilo y elegante, veraneante de l’Emporda, ese pedazo de Cataluña que abre las entrañas de España a Europa, catalán de sentimiento, español de vocación, que es como se es de veras español, me traslado la invitación para esta noche conferenciar a un grupo de jóvenes y quizás no tan jóvenes sobre alguna cuestión de carácter político.

Así que ahí voy yo, armado con mi ignorancia y unas cuantas consideraciones siempre tomadas de otros, mas sabios, a disertar sucintamente sobre los elementos o fundamentos Morales del sistema de partidos.

Para el que quiera y pueda a las 20 horas en calle Independencia 333 de Barcelona.

Gracias por adelantado a los que han cometido el desatino de invitarme y perdón igualmente por adelantado.

Saludos invernales 

            El dissabte 25 de febrer van organitzar un torneig de joc “Evolution Soccer de la Play3" en el local. El diumenge 26 va fer una sortida a la Fageda d’en Jordà a Olot, sortint en diversos cotxes del del local a les 8 del matí.

El passat dissabte, 3 de març a les 11 van fer torneig de bàsquet 3x3 fora del local. I des del 2 de març mostren una exposició d’una fotògrafa barcelonina sobre la Setmana Santa sevillana, cosa que no vol dir, segons Rebeca Berenguer, que siguin cristians, donat que aquí hi gent que es creient i gent que és atea.

            Ahir el vespre, juntament amb Bertan Cazorla, de l’Agència Catalana de Notícies, vaig poder conversar amb Rebeca Berenguer i un altre membre de l’associació que va demanar que no es digués el seu nom. És va queixar de la persecució que patien, van dir que només eren un centre cultural i que, certament, els hi agradaven algunes coses de la Casa Pound: El treball cultural, les accions de solidaritat, la tasca identitària o la pràctica d’esport. No va negar les seves idees identitàries, però van dir que rebutjaven la defensa de la violència que podia haver fet la Casa Pound. De tota manera “si t’ataquen a tu o al teu fill, o al teu col·lectiu, com podia haver passat el 15-M, t’has de defensar, no?” va dir el membre de Tramuntana que acompanyava a Berenguer. Berenguer va dir que la Casa Pound era un moviment pacífic d’autoajuda de gent, molts en atur i amb necessitats. VAN RECALCAR QUE ELLS NO ES FICAVEN AMB NINGÚ, NO VOLIEN PROBLEMES, VAN DIR TAMBÉ HI VAN PERSONES AMB NENS PETITS I DONES EMBARASSADES  I QUE NO VOLIEN QUE ES FES RES QUE POGUÉS MOLESTAR ALS VEÏNS.

            Berenguer va reconèixer que les coses potser no havien començat bé, ella hagués preferit dir-li Identitaria, enlloc de Militia, però per votació es va triar Militia. Ara s’ha canviat el nom pel de Casal Tramuntana. Berenguer va voler desvincular PxC de la iniciativa i va reconèixer que l’impulsaven persones externes de PxC, algunes de l’àrea metropolitana, altres de municipis com El Vendrell

                 Alberto Sánchez, a la dreta, amb l'altre regidor de L'Hospitalet

Com jo he declarat a l’Agència Catalana de Notícies, que aquest matí ha donat informació gràfica d’aquest local, si només fos un centre social que aglutinés joves de l’extremadreta identària o neofeixista, per actes culturals o esportius, ens agradi o no les seves idees, estan dins del marc legal. Una altra cosa seria que això fos una manera d’aglutinar joves que fossin una cantera de militants de Plataforma per Catalunya però, també, seria legal. El que sí és cert és que PxC,  que va tenir bons resultats a les passades eleccions municipals a certs municipis del cinturó barceloní, no ha aconseguit arrelar a la capital de Catalunya. Personalment jo crec que aquí es juntarien dos interessos: el d'unes persones que volen potenciar un projecte com el de la Casa Pound per estendre el seu espai social, polític i cultural, i per altre ja li va bé a grups com Plataforma, que es creï una xarxa social per aquesta base de joves antisitema.

Per més  que Josep Anglada digui que no en sap res i desautoritzés a Ravello, i tot seguit digués que si hi anaven regidors de PxC, ho feien a títol individual, el que es cert és que encara que no parteixi de la direcció de PxC (Anglada a Vic), hi ha regidors i militants de PxC, que són els qui porten el vot de l’Àrea Metropolitana i altres ciutats a PxC, que estan implicats en el projecte. Regidors i militants que es van sentir molt molestos pels escàndols legals i judicials que es va veure implicat PxC a Vic durant la campanya de les eleccions general. Ningú qüestiona el lideratge d’Anglada, però el fet ara no hi hagi eleccions a la vista dóna un temps per consolidar tant la presència als municipis amb el treball als ajuntaments, com a nivell de base social, com podria ser el projecte de Militia, Casal Tramuntana.       
            Vídeo amb opinions meves a l'Agència Catalana de Notícies  
            Més informació, Agència Catalana de Notícies           

                 L’acte sí és va fer a Castelló el dia 14 de gener al matí.

L’acte sí que es va fer a Castelló, en un local municipal, i si bé no vindria Gianluca Iannone, sí que hi seria Gabriele Adinolfi. També hi va parlar Enrique Ravello. La regidora d’IU de Castelló, Carme Carreras denunciaria la col·laboració de l’Ajuntament en aquest acte i reconeixeria que l’ultra dreta s’organitzava a Castelló per mitjà de l’anomenat “Proyecto Impulso” 

                                                        Acte a Castelló amb Ravello parlant

A la seva web i al seu facebook trobem la crònica de l’acte a Castelló:

14 de Enero. Castellón. 10 de la mañana. Coches aparcando. Gente llegando con una sonrisa. Desde todas partes de España y, sobre todo, desde Castellón. Unos presentándose, otros ultimando los preparativos, muchos preguntándose cómo no nos habían conocido antes. Abiertas de par en par las puertas de Zona Cero, sede social de Impulso y un verdadero espacio de libertad al que no tiene acceso el autor...itarismo municipal. Sin censuras, sin mentiras, sin ostracismo. Con mucha ilusión. Todo preparado para presentar oficialmente Impulso en el marco del acto ‘Pensamiento y Acción’, tal y como estaba previsto.

Sobre las once y media de la mañana, cerca de cien personas se acomodan en Zona Cero y da comienzo la presentación del acto a cargo de los responsables de Impulso dando las gracias a todos aquellos que nos han mostrado su apoyo y colaboración y explicando brevemente los imprevistos surgidos en los últimos días. A continuación, se presenta el acto y damos paso a la primera intervención.

Enrique Ravello toma la palabra. Miembro de la Asociación Genos y colaborador de la revista Europae. Ravello empieza con una pequeña explicación de la actual crisis financiera, haciendo especial referencia al vampirismo de las agencias de rating. Orienta su intervención desde una perspectiva geopolítica, insistiendo en la necesidad de una Europa fuerte y soberana capaz de hacer frente a la finanza golpista que desprecia la soberanía popular y las democracias europeas. Finalmente, relaciona la teoría del fin de la Historia de Francis Fukuyama con la argumentación del ‘choque de las civilizaciones’ para desmitificar ambas incontestablemente.

Seguidamente, Gabriele Adinolfi coge el relevo de la mano de otro miembro de la asociación Genos para presentar por primera vez en España su libro Tortuga, l’isola che (non) c’è [Tortuga, la isla que (no) existe], editado recientemente en su edición castellana. Tortuga se presenta como una colección de pensamientos no conformes y descripciones imprescindibles para un espíritu crítico, una réplica a lo políticamente incorrecto. Tortuga, dedicada todos los hombres a quienes ninguna cadena arrebatará jamás la libertad. Tortuga es la isla de los corsarios, donde durante mucho tiempo se estableció, se consolidó y se mantuvo firme e independiente una estirpe de hombres aventureros y libres, una isla que (no) existe de verdad.

Tras su intervención, nos desplazamos a una cafetería cercana para comer y retomamos el acto sobre las cinco de la tarde. Gabriele Adinolfi nos pone al corriente de la actual situación en Italia, desmintiendo las falsas informaciones aparecidas en prensa. Los responsables de Impulso, por su parte, exponen los problemas surgidos en los últimos días. En primer lugar, hablan de las denuncias presentadas ante la policía en relación con varios ataques sufridos en Zona Cero perpetrados por grupos de delincuentes pro-banca, molestos por las acciones llevadas a cabo dentro de la campaña contra la emergencia habitacional. A continuación, hacen referencia a las falsas informaciones y calumnias aparecidas en prensa, y a las acciones legales emprendidas por parte de Impulso en ese aspecto. Finalmente, dejan constancia del atropello hacia el derecho constitucional de libertad de expresión encabezado por el Alcalde de Castellón, Alfonso Bataller, haciendo una exposición de los hechos y de las medidas legales tomadas al respecto.

Por último, tiene lugar la presentación de Sorpasso Neuronico a cargo de los responsables de Impulso y contando con la presencia del autor. Texto imprescindible para todos aquellos que aspiran a construir el futuro, un ensayo lleno de críticas constructivas e ideas nuevas.
Como colofón, llega por fin la parte central del acto: la presentación oficial de Proyecto Impulso.
Impulso no forma parte de ningún partido político, es una asociación.
Impulso no cabe dentro de ninguna definición política, se define por sus acciones.
Impulso no promete nada, pero aspira a todo.

Impulso no habla, hace.

Impulso está compuesto por jóvenes inconformistas que tienen mucho que decir, y lo dicen sin dejarse amedrentar por las presiones políticas o mediáticas.

Impulso es una asociación, un proyecto y un sentimiento.

       Es va desconvocar l’acte a Sevilla, però penso que sí es va fer

A Sevilla l’acte s’havia de fer el dia 27 de gener, però després de les denúncies de col·lectius socials, la convocatòria d’una manifestació en contra i la demanada del PSOE al Delegat del Govern perquè prohibís l’acte,  el col·lectiu ciutadà d'Amics de Casa Pound a Sevilla va anunciar que cancel·lava la trobada "privada" amb el president de l'associació de promoció social Casa Pound Itàlia, Gianluca Iannone, davant la "desproporcionada reacció injustificada" i davant el "temor per la integritat física "del propi Iannone i dels participants en la trobada.

   En una nota a la premsa, aquest col·lectiu assenyalà que havia decidit cancel·lar el viatge i la xerrada de Iannone a Sevilla i posposar-la per a una altra data futura.
   "Condemnem el racisme, la xenofòbia i la homofòbia, però també reivindiquem la llibertat d'expressió i de reunió, i creiem que les manifestacions d'associacions i col · lectius d'immigrants en els últims dies, tot i que tenen el seu legítim dret, no haurien d'anar contra un acte privat, pacífic, i en el qual en cap moment es farà apologia de res il · legal o ofensiu contra res ni ningú "

            Després d'insistir en el respecte pels valors democràtics, els organitzadors repetiren que la Casa Pound Itàlia “es relaciona amb la promoció social i el voluntariat de joves en tasques d'assistència humanitària internacional i lamenta les "innombrables falsedats" abocades, indicant que Iannone "no han estat acusats mai per delictes de racisme, xenofòbia o homofòbia, ni ha estat involucrat en tirotejos”  
Malgrat l'anunci que no es faria, crec que sí es va fer en un altre local amb la participació de Iannone.  
La trobada "privada" amb el president de Casa Pound Itàlia va ser difós a través de xarxes socials a socis i simpatitzants mitjançant unes invitacions, que "van ser extretes de les xarxes socials i publicades en diversos blog sense consentiment". Després de tenir coneixement, el col · lectiu va demanar la retirada, ja que pretenia que assistissin "només persones convidades expressament, pel que no es volia publicitat més enllà" del seu propi perfil de Facebook, restringit a socis i simpatitzants.

La Plataforma Sevilla Plural, sorgida a través de les xarxes socials arran de conèixer-se que a Sevilla s'havia de celebrar una trobada de la "ultradreta europea" va celebrar una manifestació el mateix 28 de gener per la tarda, tot demanat que calia "evitar qualsevol confrontació i donar una resposta pacífica i massiva per part dels ciutadans", a la vegada que demanava a la Fiscalia que actués per si l’acte constituïa algun delicte.Veure enllaç, mani Sevilla, clica

                                          La Casa Pound a Roma

ENTREVISTA A REGIÓ 7: La xenofòbia s´alimenta de la legitimitat que li donen partits polítics democràtics

dijous 8 de desembre de 2011

´La xenofòbia s´alimenta de la legitimitat que li donen partits polítics democràtics´

El periodista analitza en el darrer llibre els mecanismes del fenomen de rebuig als immigrants que crema en somort

VOTA LA NOTÍCIA

Xavier Rius amb un exemplar del seu llibre Xenofòbia a Catalunya
 FRANCESC GALINDO

Autor del llibre Xenofòbia a Catalunya. Mestre i periodista, analitza el discurs polític que legitima el rebuig als immigrants i els seus mecanismes d'expansió. Una de les poblacions analitzades és Manresa, on PxC té dos regidors i va aconseguir en les darreres eleccions generals un miler de vots

Activista en la defensa dels drets humans, Xavier Rius ha publicat Xenofòbia a Catalunya, en el qual recull exemples i dades de l'auge del rebuig a la immigració i la seva vinculació amb determinats discursos polítics. Demà presenta el llibre, a les 7 de la tarda, a Can Carner, de Moià, amb la presència de Laura Camí, regidora de Serveis Socials i Ciutadania.

Vostè és xenòfob?
Aquesta sí que és bona! Tinc molts defectes, però aquest em penso que no.
Què és ser xenòfob?
La xenofòbia es basa en la dificultat per empatitzar amb l'altre, en acceptar que una persona pot no entendre una altra, però l'ha de respectar. Quan l'altre és una persona d'una altra cultura, amb uns altres costums i un altre aspecte, aquest problema s'aguditza.
Digui'm un tret que caracteritzi un xenòfob?
Generalitzar. Parla de nosaltres i d'ells amb trets excloents. Un altre tret és que el xenòfob no ha viatjat gaire, no ha corregut món i davant de l'altre té por.
I la crisi agreuja la situació.
Sí i no. El fenomen d'Anglada i la Plataforma per Catalunya es va generar a Vic quan no hi havia crisi ni atur i ja funcionava el discurs de la inseguretat, la delinqüència i la invasió. Perquè el que molestava no és que treballessin a les càrnies, sinó veure persones vestides amb gel·laba parlant una llengua inintel·ligible. Encara que el pollastre i els tomàquets que es menjaven estaven collits amb les seves mans feia por veure'ls.
I com es fa per aconseguir un rèdit polític d'aquesta desconfiança?
El mètode que ha funcionat a Josep Anglada ha estat verbalitzar-ho, quan ningú no en parlava perquè no li diguessin xenòfob o racista, i, a més, fer-ho amb un cert toc d'humor. PxC ha tret un tema de l'armari i ho ha fet apel·lant a la víscera més profunda.
Un altre sistema molt eficaç és la difusió de rumors.
Si s'hi fixa, ja sigui a Manresa o a Vic o altres poblacions, s'ha explicat que s'hi instal·lava una macromesquita, que l'alcalde s'entenia amb una mora, que perdonen impostos als immigrants, que els hi regalen tot... Per poc que algú s'ho rumiés, veuria que és poc probable que la mesquita més gran d'Europa s'instal·li al Xup, oi? Doncs hi ha qui s'ho creu i els vota.
Com poden tenir tant èxit les mentides?
A Salt, un determinat regidor de Convergència escampava que a l'anterior alcaldessa, Iolanda Pineda (PSC), l'havia prenyada un negre; a Vic, l'alcalde, Vila d'Abadal, va dir que havien estat generosos donant als immigrants els mínims vitals i que tocava fer que complissin els seus deures. Fent discursos d'aquesta mena, partits que tenen una credibilitat faciliten que hi hagi ciutadans que pensin que si ets immigrant et donen directament una Pirmi, un pis, el cotxet de nens i vals del supermercat. I això amb els immigrants treballant i cotitzant, com si se'ls regalessin les coses.
És sorprenent que determinats discursos falsos assoleixin una penetració tan gran.
Insisteixo, això passa quan aquests missatges els repeteixen i els validen persones que es troben en àmbits presumptament no xenòfobs. Aquesta és la legitimació de la mentida. A Girona hi ha 160.000 estrangers, la meitat serien d'origen africà. Una de les llegendes urbanes que corren és que a qualsevol musulmà li donen la Pirmi (Programa de Renda Mínima) i a la demarcació hi ha 6.000 Pirmis i 180.000 estrangers. Però s'insisteix que a qualsevol marroquí li donen la Pirmi, el pis gratis, la beca escolar i el cotxet del bebè. De les 6.000 Pirmis que hi ha, 2.400 són per a estrangers.
La gent creu el que vol creure?
Quan una mentida es repeteix centenars de vegades esdevé veritat. Això ho sabem des de l'estigmatització dels jueus per part dels nazis i cada vegada que un ciutadà o un càrrec públic difon mentides aquestes es legitimen més. Insisteixo, la xenofòbia s'alimenta de la legitimitat que li donen partits polítics democràtics i persones que diuen que defensen la democràcia. La democràcia s'ha de defensar amb la veritat.
PxC té l'exclusiva d'aquesta desinformació aprofitant l'altaveu que representa tenir càrrecs públics?
No, polítics del PP com García Albiol l'han utilitzada. Per exemple, han dit que a l'hospital s'operen de cataractes tots els estrangers, li repliquen que només hi ha hagut 12 operacions de cataractes a estran-gers en un any i la seva resposta és que aquestes dades són falses. El mateix passa quan es confronta la realitat amb dades a Vic, però ells continuen repetint que els moros ho tenen tot gratis i que si el nen autòcton no entra a la llar d'infants és perquè han donat la plaça a un marroquí, i això corre. A Manlleu, gent d'Unió va fer córrer que l'alcalde, Ramon Sitjà, estava embolicat amb una mora. Després resulta que l'alcalde de Manresa també està amb una moreta i el de Vic, i arreu es fan macromesquites.... I, sí, sí, Ramon Sitjà tenia com a parella una persona que es deia: Marta Moreta! Total, falsedats.
Vostè diu en el seu llibre que Manresa ha actuat de forma sensata en relació amb la immigració. Per què?
Manresa ho ha fet bé perquè CiU no ha fet demagògia i el PP no ha assumit el discurs tipus García Albiol. Podem dir que el cor de la política són les persones. Tot i així, PxC té dos regidors a Manresa.
Però, per exemple amb el PP, què passarà ara que té responsabilitat de govern?
Ara mateix ho hem vist en la campanya a les eleccions generals. El discurs García Albiol s'ha silenciat. Sánchez Camacho va anar a Salt, però va parlar de delinqüència, no d'immigració. No s'ha parlat d'immigració en la passada campanya electoral perquè ningú no en volia parlar, només el Duran i Lleida amb allò dels Jordis i els Mohammeds.
Quin paper juguen les noves tecnologies en aquest panorama?
Un exemple lamentable és el fet que l'alcalde de Salt, Jaume Torramadé, tingués penjat en el seu Facebook durant mesos que l'anterior govern autoritzava la macromesquita més gran d'Europa. I ho tenia penjat vàries vegades per amics seus. Després, ell deia que li havien penjat i no en tenia cap responsabilitat. Tot mitjà que s'utilitzi sense criteri fa un mal servei.
Què em diu de la gran polèmica sobre l'empadronament d'immigrants a Vic?
L'alcalde Vila d'Abadal no es va penjar res al Facebook, però quan va dir que calia salvar la ciutat i una de les mesures per fer-ho era negar el padró, estàs legitimant els que difonen que la immigració és perillosa. Crec que no ho va fer per mala llet, sinó per fer alguna cosa, però el que va acabar fent va ser un gran favor a Anglada.
PP i PSOE són el mateix en política d'immigració?
Ni bonistes ni malistes, han estat autistes, però com a mínim el PSOE va explorar més la contrac-tació en origen.
Link entrevista Regió 7