L'IRAN, POTÈNCIA DE NOU, article al Punt Avui

Hassan Rohani, nou president de l'Iran

No ha d'estranyar que l'Aràbia Saudita i Israel hagin rebutjat l'acord entre l'Iran i els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Alemanya i la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, sobre el programa nuclear i la fi progressiva de les sancions. I és que tant Israel com l'Aràbia Saudita han donat suport des del 1979 a qualsevol acció militar, política o econòmica que afavorís el debilitament de l'Iran, un estat antic i una potència cultural i econòmica que, amb l'arribada del règim dels aiatol·làs, el 1979, posava en perill la continuïtat d'Israel com a única potència militar de la regió, i qüestionava el paper de l'Aràbia Saudita, sunnita, defensora d'un islam classista, aliat amb els Estats Units.

Comparteixo la tesi que, des de llavors, i per diferents motius, tant els Estats Units com Israel i les monarquies petrolieres pretenien ofegar les dues potències econòmiques i culturals de la regió. L'Iraq laic de Saddam Hussein, que no es volia sotmetre a les monarquies sunnites. I l'Iran xiïta, que volia estendre una revolució que posés fi a l'islam de les monarquies dels petrodòlars i cridava a lluitar contra Israel. I no és cap secret que el 1980, un any i mig després de la revolució islàmica xiïta de Khomeini, les monarquies petrolieres i Washington animaren Saddam a envair l'Iran, en una guerra que es deia que seria ràpida, en haver fugit gran part dels caps militars, deixant l'aviació gairebé sense pilots. Aquesta guerra va ser una trampa per a Saddam i no va acabar fins al 1988, quan es va signar un alto el foc.

La pèrdua de milions de vides, els costos socials de milers de mutilats, la destrucció de les instal·lacions petrolieres del Xat al Àrab, i l'enfonsament de les dues economies, era l'únic balanç de la guerra. I Saddam, amb un Iraq empobrit, es va trobar que Kuwait i l'Aràbia Saudita, que l'havien animat a atacar l'Iran i l'havien proveït d'armes, li demanaven que pagués l'armament amb uns diners que no tenia. Això va motivar que l'Iraq ocupés Kuwait, fet que va portar a la primera guerra de l'Iraq, i després d'uns anys de sancions, la segona guerra de l'Iraq, el 2003. En resum, el que era el 1980 una de les grans potències econòmiques quedava totalment enfonsat.

Per la seva banda, l'Iran, que continuava enfrontant-se a l'islam sunnita, certament va desenvolupar un important programa nuclear, per a finalitats civils però, també, sembla, militars, desitjant competir amb Israel, única potència nuclear de la regió. I aquí començaria el 2002 un estira-i-arronsa amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que es tensaria el 2004, incrementant-se unes sancions que han ofegat l'economia iraniana, impedint també exercir el seu paper de potència econòmica a la regió. L'arribada de Mahmud Ahmadinejad al poder l'any 2005, en ple conflicte de l'Iraq, va fer pujar encara més la tensió vers Occident i Israel.

Ara, amb un nou president que desitja posar fi a la confrontació, amb la fi de les sancions, aconseguida gràcies al compromís de no enriquir urani més enllà del 5%, l'Iran podrà recuperar el seu espai comercial i econòmic. I és que els Estats Units i la comunitat internacional necessiten un Iran amic per evitar que utilitzi els inestables Iraq, Síria, Afganistan i Líban com a peons. Però evidentment ni a Israel ni a l'Aràbia Saudita agrada tenir un Iran fort econòmicament i políticament, que malgrat no tingui la bomba, posi en perill la seva hegemonia.

Xavier Rius, periodista

L'Iran i l'Iraq, dues potències que convenia enfrontar i debilitar. Foto del Xat el Arab (desembocadura de l'Eúfrates i el Tigris) a Bàssora, en temps de Saddam, des del cantó iraquià, amb estàtues de soldats que senyalen l'Iran, l'enemic.
llegir l'article al Punt Avui (clica)

 Isfahan, l'Iran, gener 2009, en una manifestació antiamericana i contra Israel

Fotos d'Isfahan, gener de 2009

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica