L'IRAN, POTÈNCIA DE NOU, article al Punt Avui

Hassan Rohani, nou president de l'Iran

No ha d'estranyar que l'Aràbia Saudita i Israel hagin rebutjat l'acord entre l'Iran i els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Alemanya i la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, sobre el programa nuclear i la fi progressiva de les sancions. I és que tant Israel com l'Aràbia Saudita han donat suport des del 1979 a qualsevol acció militar, política o econòmica que afavorís el debilitament de l'Iran, un estat antic i una potència cultural i econòmica que, amb l'arribada del règim dels aiatol·làs, el 1979, posava en perill la continuïtat d'Israel com a única potència militar de la regió, i qüestionava el paper de l'Aràbia Saudita, sunnita, defensora d'un islam classista, aliat amb els Estats Units.

Comparteixo la tesi que, des de llavors, i per diferents motius, tant els Estats Units com Israel i les monarquies petrolieres pretenien ofegar les dues potències econòmiques i culturals de la regió. L'Iraq laic de Saddam Hussein, que no es volia sotmetre a les monarquies sunnites. I l'Iran xiïta, que volia estendre una revolució que posés fi a l'islam de les monarquies dels petrodòlars i cridava a lluitar contra Israel. I no és cap secret que el 1980, un any i mig després de la revolució islàmica xiïta de Khomeini, les monarquies petrolieres i Washington animaren Saddam a envair l'Iran, en una guerra que es deia que seria ràpida, en haver fugit gran part dels caps militars, deixant l'aviació gairebé sense pilots. Aquesta guerra va ser una trampa per a Saddam i no va acabar fins al 1988, quan es va signar un alto el foc.

La pèrdua de milions de vides, els costos socials de milers de mutilats, la destrucció de les instal·lacions petrolieres del Xat al Àrab, i l'enfonsament de les dues economies, era l'únic balanç de la guerra. I Saddam, amb un Iraq empobrit, es va trobar que Kuwait i l'Aràbia Saudita, que l'havien animat a atacar l'Iran i l'havien proveït d'armes, li demanaven que pagués l'armament amb uns diners que no tenia. Això va motivar que l'Iraq ocupés Kuwait, fet que va portar a la primera guerra de l'Iraq, i després d'uns anys de sancions, la segona guerra de l'Iraq, el 2003. En resum, el que era el 1980 una de les grans potències econòmiques quedava totalment enfonsat.

Per la seva banda, l'Iran, que continuava enfrontant-se a l'islam sunnita, certament va desenvolupar un important programa nuclear, per a finalitats civils però, també, sembla, militars, desitjant competir amb Israel, única potència nuclear de la regió. I aquí començaria el 2002 un estira-i-arronsa amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que es tensaria el 2004, incrementant-se unes sancions que han ofegat l'economia iraniana, impedint també exercir el seu paper de potència econòmica a la regió. L'arribada de Mahmud Ahmadinejad al poder l'any 2005, en ple conflicte de l'Iraq, va fer pujar encara més la tensió vers Occident i Israel.

Ara, amb un nou president que desitja posar fi a la confrontació, amb la fi de les sancions, aconseguida gràcies al compromís de no enriquir urani més enllà del 5%, l'Iran podrà recuperar el seu espai comercial i econòmic. I és que els Estats Units i la comunitat internacional necessiten un Iran amic per evitar que utilitzi els inestables Iraq, Síria, Afganistan i Líban com a peons. Però evidentment ni a Israel ni a l'Aràbia Saudita agrada tenir un Iran fort econòmicament i políticament, que malgrat no tingui la bomba, posi en perill la seva hegemonia.

Xavier Rius, periodista

L'Iran i l'Iraq, dues potències que convenia enfrontar i debilitar. Foto del Xat el Arab (desembocadura de l'Eúfrates i el Tigris) a Bàssora, en temps de Saddam, des del cantó iraquià, amb estàtues de soldats que senyalen l'Iran, l'enemic.
llegir l'article al Punt Avui (clica)

 Isfahan, l'Iran, gener 2009, en una manifestació antiamericana i contra Israel

Fotos d'Isfahan, gener de 2009

VÍDEO DE LA CONCENTRACIÓ A BARCELONA EN SOLIDARITAT AMB EGIPTE I SÍRIA, amb intervenció d"Aturem la Guerra" i de diputats d'ERC, PSC i ICV-EUiA

El passat dimarts es va fer un concentració a la Pç St Jaume de Barcelona, convocada per "Aturem la guerra", convocada inicialment en solidaritat a les víctimes del cop d'estat a Egipte que finalment es va ampliar al tema de la guerra de Síria, l´ús d'armes químiques i la probable acció militar liderada pels Estats Units contra el règim d'Al Assad. 

El vídeo recull les intervencions de diversos membres d'Aturem la Guerra ialtres associacions, i dels diputats Ferran Pedret (PSC), Oriol Amorós (ERC) i Laia Ortiz (ICV-EUiA)

Hi van assitir unes 150 persones, entre ells un grup de ciutadans egipcis i un altre de sirians. 

    
(Vídeo de Siscu Baiges)
La meva opinió sobre el possible atac a Síria la vaig exposar a l'article que vaig publicar ahir al Punt Avui (clica). 

Llegir l'article (clica)

LA SEMBLANÇA ENTRE L'ASSASSÍ DE LONDRES, MICHAEL ADEBOLAJO I TOM WALKER D'HOMELAND

Quan ahir vaig veure les imatge de Michael Adebolajo, l'autor de l'assassinat d'un soldat a  Woolwich, a Londres, una persona nascuda i crescuda en una família cristiana, i ara convertit en terrorista en nom de l'islam, em va venir al cap la imatge i el físic del personatge de ficció a la sèrie Homeland, que ahir emitia Quatro, el soldat americà, també cristià, Tom Walker, que convertit a l'islam en el seu captiveri, tornaria als Estats Units per atemptar en nom de l'islam.  
        La manera que va actuar després de matar amb un company el soldat Lee Rigby, argumentant que el militar havia lluitat a Afaganistan matant musulmans, deixant-se gravar per la gent que en va ser testimoni semblava el making of d'una pel·lícula, o que s'identifiqués amb el sergent Brody i el soldat Tom Walker d'Homeland.

Veure el vídeo
Continuo després....

L'IRAQ FA 10 ANYS, ABANS DE LA GUERRA

El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI. 
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI

 A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"

 Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni  pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.

 

 Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.

Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad

 Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva"

 El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final

 La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia

 L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!

La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui:

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui 

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003

EL REIS VENEN D'ORIENT, article i fotos fa 9 anys, quan vaig anar a Bagdad

Torre de Samarra, 1 de gener de 2003

Ara fa 9 anys, just abans de marxar deu dies a l'Iraq vaig escriure aquest article pel País, que sortiria publicat el dia 31 de desembre. L'article no parla del conflicte de l'Iraq, sinó que tracta dels mercats o zocos àrabs. Comento que moltes de les fires de Nadal, evoquen el zoco o mercat àrab al carrer "porque todavía hay sensaciones como el paseo y la compra en plena calle que la calefacción de los grandes almacenes no puede suplir, sea porque en nuestra memoria perdida añoramos ese mercado medieval alrededor del cual crecieron las ciudades, sea porque nuestro subconsciente busca la magia de ese bazar oriental, porque es de Oriente de donde vienen los Reyes."
Aquells dies a l'Iraq, dos mesos abans d'una guerra anunciada, vaig ser i fotografiar alguns d'aquests llocs mítics de l'Orient on segons la llegenda provenen el Reis. Poso aquí, amb l'article, algunes fotos de la mesquita xiïta d'Or de Bagdad (Khadimiya), de la torre de Samarra abasida, en la que ens recorda la bíblica Torre de Babel, del port de Bàssora, punt de sortida dels viatges de Simbad el Marí, segons conten les Mil i Una Nits, i una al costat d'una gran foto de qui es creia la reencarnació de Nabucodonosor i Saladí 

TRIBUNA: XAVIER RIUS SANT 

Leer artículo en El País 

Zocos de diciembre y enero

XAVIER RIUS SANT 31/12/2002

Vota

Resultado 961 votos

Barcelona carece de un mercado callejero como el Rastro de Madrid, sucesor del mercado medieval o del zoco árabe, al que se acude, no sólo para comprar un objeto o producto concreto, sino también por el placer de merodear, buscar, comparar, preguntar, regatear, charlar y, con compra o sin ella, tomarse una caña observando la variopinta procesión humana, siempre distinta, que nunca se detiene. Los supermercados y las grandes superficies han desplazado a un segundo o tercer nivel a los mercados municipales de alimentos, con sus comercios y bares de las calles contiguas y a los mercadillos de un día a la semana tan frecuentes todavía en determinados barrios del area metropolitana, no precisamente céntricos, y en muchos municipios en los que pervive como sucesor del mercado rural.

En lugares como Vic todavía pervive la sensación que el pulso a la ciudad se toma en el mercado de la plaza Major, que alcanza su apogeo en el Mercat de Rams, en vísperas de Semana Santa, o en Molins de Rei, con la Fira de la Candelera. Los Encantes de la plaza de las Glòries, ahora pendientes de un posible traslado, por más que lo intentaron en diversos momentos de su historia, jamás se acercaron a la categoría del Rastro madrileño y, equivocadamente o no, muchos barceloneses lo consideraban como un lugar donde encontrar gangas o productos de segunda mano, pero no siempre de la calidad deseada. El eterno "corre que te pillo" de vendedores top manta y guardias urbanos en los alredores de las Glòries no ha ayudado precisamente a mejorar la imagen de los Encantes.
Las eternas obras de reforma del mercado de Santa Caterina, junto a la catedral, significaron la estocada final a una de las pocas zonas que rememoraba ese zoco que siempre visitamos con ilusión al llegar a cualquier ciudad árabe u oriental, un barrio de callejuelas y casas viejas, pero lleno de aromas, colores y griterío. La Boqueria sí que conserva esa magia, pero carece de un entorno donde adquirir productos no alimenticios.
El Mercado de Sant Antoni es por partida doble, tal vez, el único mercado que nos puede transportar al antiguo zoco o bazar. Fruta, verdura, carne y pescado en su interior, ropa en la carpa que lo rodea, tenderetes en las calles del entorno y el abarrotado mercado de libros y revistas de los domingos que transforma el entorno, donde todavía se puede regatear. Su vestirse unos días para puestos de ropa, quedar desnudo con sus columnas metálicas otros, para acabar convertido los domingos con otra indumentaria en mercado de libros y revistas, le otorga una magia que lo diferencia del resto de mercados barceloneses. Estos días, a quienes nos gusta pasear sin prisa ni objetivo entre tenderetes podemos disfrutar de los mercados y ferias navideñas que reproducen la estructura del bazar tradicional. Ya pasó Santa Llúcia en la catedral, con sus puestos navideños y sus artesanos que emula perfectamente ese mercado medieval desaparecido. Pero es la feria de Reyes de la Gran Via, con sus puestos de artesanos a uno y otro lado abiertos hasta altas horas de la noche, el lugar idóneo para perdernos quienes amamos el placer de pasear observando artesanía de todo tipo, aunque no pretendamos comprar nada concreto.
Es un mercado que ninguna gran superficie comercial hace peligrar, sea porque todavía hay sensaciones como el paseo y la compra en plena calle que la calefacción de los grandes almacenes no puede suplir, sea porque en nuestra memoria perdida añoramos ese mercado medieval alrededor del cual crecieron las ciudades, sea porque nuestro subconsciente busca la magia de ese bazar oriental, porque es de Oriente de donde vienen los Reyes.

Mesquita xiïta amb cùpules d'or de Kadimiya, Bagdad, on hi ha les restes de dos dels 11 immams desl xiïtes

Ports de Bàssora, aquí segons les Mil i Una Nits, s'iniciaven els viatges de Simbad

Saddam present a tots els carrers de Bagdad. Jo feia per l'AVUI de cronista dels últims dies d'un món que s'acabava

Mesquita d'Or de Bagdad

Universitat del temps del Abasides, quan Bagdad era el centre polític i cultural d'un Món que anava d'Àsia a l'Atlàntic