Showing posts with label Arab riots. Show all posts
Showing posts with label Arab riots. Show all posts

Wednesday, August 14, 2013

Publico aquest aquest article al Punt Avui: EL RETORN DE MURSI, L'ÚNICA OPCIÓ?

La declaració de l'estat d'excepció, amb la suspensió de llibertats polítiques i de premsa, era el final previsible a la manca d'acord entre els seguidors de Mursi i la cúpula militar i el govern provisional, un cop fracassats tots els intents de mediació.

Si aquesta suspensió de les llibertats, per evitar manifestacions d'una o altra tendència, s'hagués fet fa sis setmanes potser hagués facilitat la transició cap a unes eleccions que satisfessin les demandes dels 22 milions d'egipcis que van signar la petició de dimissió del president islamista. Però després de tants morts, l'estat d'excepció no aconseguirà ni pacificar el país, ni encarrilar-lo cap a una transició democràtica, per més que l'exèrcit hagi aconseguit desallotjar les places del Caire ocupades pels Germans Musulmans.
El general Al-Sisi, quan va haver donat el cop, no va suspendre les llibertats perquè volia que els milions de persones que havien demanat la fi de Mursi es continuessin manifestant.

 "Si no aconsegueix pacificar el país, l'exèrcit podria destituir el general Al-Sisi i pactar la restitució del poder al president islamista". 

Però mentre els manifestants contraris a Mursi tornaven a casa o a la feina, els seguidors dels Germans Musulmans, armats amb la legitimitat de defensar un president escollit democràticament, van continuar omplint les places. I amb tants morts, els únics que n'han sortit reforçats han estat els islamistes. I és impensable que la suspensió de llibertats sigui ara eficaç per aturar les protestes i l'espiral de violència. Cada enterrament esdevindrà una manifestació, com també acabarà en manifestació la sortida de la pregària a moltes mesquites. I si l'exèrcit i la policia disparen continuarà l'espiral d'odi i sang. I si no disparen, les places es tornaran a omplir.

Egipte va viure sota l'estat d'emergència des del 1981 fins al maig de 2012. I aquesta suspensió de llibertats no va aturar els manifestants que van fer caure Mubàrak. I ara és poc probable que es pugui sotmetre el país a un règim de silenci i esperar que, amb el temps, tot s'oblidi. Les manifestacions continuaran i ofegaran en la sang de la repressió líders laics que van donar suport al cop, com el vicepresident i premi Nobel de la Pau Muhammad el-Baradei, que després de les matances d'ahir ha dimitit. Així, si amb l'estat d'excepció no es pacifica el país, l'alternativa serà una dictadura militar que intentarà aturar a trets les manifestacions i el terrorisme, mentre musulmans laics i cristians són assassinats per islamistes.

Però potser l'exèrcit, per no ser engolit pel caos, reaccionarà, destituirà Al-Sisi i pactarà el retorn a la presidència de Mursi. I mentre això passa, la violència a Egipte no ajudarà a pacificar ni Síria ni l'Iraq, ni permetrà que avanci el diàleg entre palestins i Israel.
Xavier Rius, periodista

Saturday, July 27, 2013

EGIPTE, LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA SOBRE UN BANY DE SANG?, publico aquest article al Punt Avui

El Punt Avui, 28 de juliol de 2013
Xavier Rius
A finals de juny, el moviment Tamarud (Rebela't) i el Front de Salvació Nacional van donar un ultimàtum al president Muhammad Mursi, avalats per 22 milions de signatures, demanant la seva dimissió i la convocatòria d'eleccions. L'1 de juliol, va ser el cap de l'exèrcit, Abdel Fatah al-Sisi, qui es va sumar a l'ultimàtum. Dos dies més tard, en negar-se Mursi a dimitir, el cap de l'exèrcit va detenir el president i, acompanyat de l'imam d'Al-Azar, del patriarca copte, del líder del partit salafista Nur i de membres del Front de Salvació Nacional, va anunciar l'inici d'un procés que hauria de desembocar en la convocatòria d'eleccions i la redacció d'una nova Constitució.
      Així, els militars, amb el suport de l'oposició, destituïen el primer president escollit democràticament a Egipte, fet que no deixava de ser paradoxal. Evidentment, un dels motius que va impulsar a l'exèrcit a donar el cop va ser la desastrosa política econòmica de Mursi. Els caps militars controlen el 40% de l'economia i no es podien permetre les pèrdues que tenien per la mala gestió. Un cop detingut Mursi, es va nomenar president interí el cap del Constitucional, Adli Mansur. El Nobel de la Pau Muhammad el-Baradei seria vicepresident i responsable d'Exteriors.
      Però els milions de seguidors dels Germans Musulmans no han acceptat el cop i els seus dirigents s'han negat a entrar en un govern que ha de convocar eleccions perquè se senten legitimats en haver guanyat els comicis amb 13 milions de vots i han continuat manifestant-se, demanant la llibertat de Mursi. Fa tres dies, els militars van donar un ultimàtum als Germans Musulmans per tal que acabessin amb les protestes i s'integressin en el procés de transició, cosa que han rebutjat. I les manifestacions a favor de Mursi van costar la vida de 66 persones la nit de divendres. 
         Resulta inimaginable que el nou govern pugui aconseguir la legitimitat interna i externa sobre aquest bany de sang. Fins i tot és impensable que un Nobel de la Pau com El-Baradei pugui aguantar molt en la vicepresidència si continuen les matances, com també es impensable iniciar un procés democratitzador sobre tants cadàvers i la repressió d'una part de la societat. 
       Per això, el més probable és que el govern i l'exèrcit hagin d'optar per prohibir totes les manifestacions. I en un context d'estat d'excepció es farà difícil que sorgeixin els consensos per convocar eleccions. Unes eleccions que, potser, tornarien a guanyar els Germans Musulmans. Algú va calcular malament les reaccions populars en fer el cop o potser creia possible aquella dita de “per què no dissolem el poble i en triem un de nou?”

Monday, December 31, 2012

"DOS ANYS DE REVOLTES", publico valoració de l'any al Punt Avui

En l'últim número de l'any, que va acompanyat de les portades d'aquest any, publico al Punt Avui aquest article de valoració de les revoltes àrabs i al situació al Pròxim Orient.
               

Dos anys de revoltes 

Xavier Rius, periodista 31/12/2012

Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han
de produir molts canvis


Dos anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.
A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.
Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.
Llegir al Punt Avui, clica 
------------------
I ja que acabo fent una referència a la guerra d'Iraq de fa 10 anys, poso aquí sota tres fotos meves de fa deu anys que, en aquestes dates, jo era a l'Iraq. La primera és de l'Hotel Palestina amb l'estàtua de Saddam, que cauria tres mesos després, amb un rètol a l'hotel de " Happy new year 2003". L'altra és al costat d'un mural amb la foto de Saddam. I la de sota de Bàssora, amb les estàtues assenyalant l'Iran, l'enemic, a l'altra banda del Shat el Arab.

.


Friday, July 20, 2012

UN MINIESTAT ALAUITA A LA COSTA MEDITERRÀNIA, article al Punt Avui

 ARTICLE SOBRE EL CONFLICTE A SÍRIA AL PUNT AVUI
L'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb
la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia

20 de juliol de 2012
Xavier Rius, periodista
L'any 1922, França va crear un territori autònom alauita xiïta que esdevindria un semiestat tutelat per París, amb el qual la Síria francesa quedava dividida en tres territoris: una Síria de majoria sunnita sense sortida al mar, un Líban multireligiós que garantia la seguretat i el poder econòmic dels cristians, i la Latakia costanera alauita. Finalment, el 1936, Latakia tornaria a integrar-se a la Síria francesa, que esdevindria un estat independent de majoria sunnita, amb un 10% de xiïtes alauites, un 10% també de cristians i les minories kurdes i druses. Des que el 1970 Hafiz al-Assad, pare de l'actual president, va obtenir el poder, l'estat estava sota control dels alauites, que aconseguirien el suport d'una part de la burgesia sunnita i de la minoria cristiana i drusa.
Ara que, després de disset mesos, la rebel·lió armada ha arribat a Damasc, i la insurgència ha aconseguit matar el ministre de Defensa, el general cristià Daud Rajha; el seu número dos, Assef Shawkat, cunyat del president, i el general Hassan Turkmeni, que comandava la lluita, tot indica que el règim està tocat de mort.
Quan va esclatar la revolta, Baixar al-Assad va aplicar la mateixa tàctica que havia utilitzat el seu pare el 1982 a Hama contra la insurrecció dels Germans Musulmans, en què van morir 20.000 persones. Com hem vist aquest any i mig, els únics governants que han resistit les revoltes de la primavera àrab han estat els d'Algèria –on la gent no vol tornar a una guerra– i les monarquies àrabs. Els caps de les repúbliques de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia varen caure i els seus líders van poder salvar o no la vida o la llibertat segons en quin moment van acceptar que tot estava perdut.
Un cop les tropes dirigides per la minoria alauita i les milícies dels shabihas cometien més i més atrocitats, tota la comunitat alauita assumia la responsabilitat de les massacres. Encara que el president hagués volgut marxar amb la seva família, els caps de la repressió i la seva comunitat no li ho haurien deixat, convençuts que tota la comunitat patiria la venjança. El suport de Rússia i la Xina a Al-Assad, i també d'Israel, que preferia els alauites abans que un govern sunnita inestable, li donaven oxigen per aguantar.
Així doncs, duri el que duri la lluita a Damasc, i al marge de les atrocitats que les forces d'Al-Assad puguin fer els propers dies, sembla que l'única sortida que queda a Al-Assad és replegar-se amb la seva gent a la costa, entre Tartus i Latakia, i crear un semiestat com el del 1922. Rússia li donaria suport, ja que allà hi té la seva única base naval de la Mediterrània. I, amb bona part dels alauites refugiats a la seva terra natal, s'aprovaria una resolució de l'ONU que garantiria un alto el foc. Però, acceptarien les noves autoritats de Damasc un estat sense sortida al mar?


Llegir al Punt Avui, clica

Monday, December 19, 2011

TERTÚLIA COM RÀDIO, UN ANY REVOLTES ÀRABS.

TERTÚLIA COM RADIO,UN ANY REVOLTES ÀRABS, CLICA AQUÍ


El 17 de desembre de l’any passat, Mohamed Bouazizi, un jove que venia fruïta a la població tunisiana de Sidi Bouzid va calar-se foc frustrat pel tracte que li va donar una inspectora municipal, que el va bufetejar. Aquella dona es diu Faima Hamdi i poc pensava que amb aquella bufetada donaria el tret de sortida d’un seguit de revoltes àrabs que sembla que no té final. Bouazizi va morir poques hores després de ser visitat a l’hospital pel dictador de Tunis, Zine el Abidine Ben Ali. El 14 de gener, Ben Ali fugia del país, per la pressió popular i d’un exèrcit que es va negar a reprimir les protestes dels ciutadans. El 3 de febrer, qui queia era el dictador àrab, Hosni Mubarack. Tot seguit esclatava la guerra civil a Líbia. El dictador libi, Muammar al Gaddafi, moria, el 20 d’octubre, després de ser detingut per milícies rebels, el 20 d’octubre. Tres dies després renunciava el dictador de Iemen, Alí Abdulah Saleh. Síria viu un greu i violent conflicte civil mentre d’altres països àrabs han optat per una més gran democratització, com és el cas del Marroc o Algèria. Un bon moment, clar, per passar balanç d’aquest any de revoltes àrabs. Ho farem amb els següents contertulians:  Xavier Rius Sant, analista de conflictes, Víctor Pallejà, arabista, Francesc Freixa, expert en temes de cooperació a la Mediterrània i Josep Cabayol, president de Solidaritat i Comunicació-SICOM.

                         


Thursday, December 15, 2011

ARTICLE AL PUNT AVUI, UN ANY DE REVOLTES ÀRABS

opinió

Un any de revoltes àrabs


Un manifestant crema un còmic del president sirià al-Assad en una protesta contra el règim diumenge a Istambul Foto: EFE.
1
Demà farà un any que el tunisià Mohammed Bouazizi, informàtic a l'atur, es va prendre foc, com a protesta contra el fet que la policia li havia requisat el carretó de fruites. L'endemà de la seva immolació van començar unes mobilitzacions que quatre setmanes més tard van forçar el president Ben Alí a fugir. Les mobilitzacions per demanar treball, llibertats i la fi de la corrupció es van estendre pel món àrab. Mobilitzacions que van ser reprimides de manera desigual. Aquestes revoltes han fet caure Ben Alí a Tunísia, Hosni Mubàrak a Egipte i Abdal·là Saleh al Iemen, on a més de les mobilitzacions, algunes tribus es van aixecar en armes. I a Líbia va caure Gaddafi, després d'una intervenció estrangera. En canvi, a Síria, Baixar al-Assad resisteix al poder, malgrat els cinc mil morts caiguts a causa de la repressió i els xocs amb soldats desertors. La resta de països han hagut de fer reformes, i són les monarquies les que més bé es mantenen, i en aquells en què, com el Marroc, Egipte i la mateixa Tunísia, s'han convocat eleccions, els grups islamistes n'han sortit victoriosos. I des d'Europa i els Estats Units gairebé tothom té clar que no es pot repetir l'error que es va cometre a Algèria el 1991, donant suport al cop militar, davant la victòria del Front Islàmic de Salvació, que va portar el país a una dècada de matances, i Palestina, el 2006, després que Hamàs guanyés les eleccions.
A Tunísia ha estat l'islamista Ennahda, Renaixement, el que ha obtingut el 40% dels vots, i el seu líder, Hamadi Jebali ja és el primer ministre. Però dilluns passat, cinc dies abans de l'aniversari de la immolació de Bouazizi, el Parlament va nomenar president de república el laic i històric defensor dels drets humans Moncef Marzuki. Marzuki va escriure, ja l'any 2004, que si es convocaven eleccions lliures a Tunísia i la resta de països àrabs, serien els islamistes els que guanyarien, ja que han estat l'única oposició organitzada als dictadors. Uns dictadors que espoliaven els seus països i, amb l'excusa d'aturar l'islamisme, tenien el vistiplau d'Occident per actuar amb impunitat. Precisament la propera setmana sortirà a la venda en castellà el seu llibre El mal árabe, editat per Asimética. Marzuki explica que el problema no és que els islamistes guanyin, sinó que intentessin bloquejar una futura alternança, i creu que si els nous governs islamistes bloquegessin futures eleccions lliures caurien com han caigut aquest any els dictadors. I, de fet, tant Ennahda a Tunísia com els Germans Musulmans a Egipte propugnen la separació de poders i una laïcitat similar a la que es dóna a la Turquia d'Erdogan, que, sense ser àrab, quan el primer ministre turc va viatjar als països revoltats, va ser rebut com un heroi.
El de Síria, amb cinc mil morts, és, sense cap mena de dubte, el conflicte més difícil de resoldre. I mentre la Lliga Àrab fa propostes de full de ruta, ningú no vol plantejar una acció militar, perquè sembla evident que si es pressiona militarment Síria, Hezbol·là i Hamàs farien rebentar el Líban i Palestina.
Darrera actualització ( Divendres, 16 de desembre del 2011 02:00 ) Link article al Punt Avui 


 
ban nha mat pho ha noi bán nhà mặt phố hà nội