ACTE A VIC, 5è ANIVERSARI ATAC A GAZA, DINS LA CAMPANYA "COMPLICITATS QUE MATEN"

ACTUALITZAT, amb fotos de l'acte.

Mohammad Rujailah, codirector del documental 'To shoot an elephant' explicant a La Nyàmera de Vic com va anar el rodatge a la Franja de Gaza durant l'atac israelià de fa cinc anys. Un projecte que ell i l'Alberto Arce van començar a gravar 4 dies abans de començar l'atac, sense imaginar que serien testimonis d'aquesta massacre en la que moririen més 1400 persones, la majoria civils, entre ells un metge de l'hospital on graven part del documental. Resulta esgarrifoses les imatges dels nens morts i la gravació de com tirotegen i fereixen als sanitaris de l'ambulància en la que ells anaven.  

Rujailah, nascut a Gaza però que actualment viu a Barcelona, va presentar el vídeo però no es va quedar a la sala durant la projecció: “No em quedaré a veure el vídeo, per mi és molt dur recordar-ho”, va comentar. 
Després de les dues hores de film que van impactar a la trentena d’espectadors, Rujailah va parlar sobre el boicot a Israel, sobre el paper de les universitats israelianes en el desenvolupament armamentístic i finalment, sobre la situació política a Palestina.

“El moviment de boicot a l’Estat d’Israel és lent, si aconseguim que la Universitat de Vic trenqui els acords amb les universitat israelianes no canviarà la vida de la meva mare, que viu a Gaza, però si anem sumant petites victòries com aquesta, al final aconseguirem que Israel canviï les seves polítiques i acabi amb la repressió”, va explicar Mohammad Rujailah, i va afegir: “Alguns diuen que fer boicot és radical però la radicalitat està en els bombardejos de Gaza”.

 Mohammad Rujailah amb Joan Coma Rura, de la campanya "Complicitats que maten" que ha presentat l'acte i ha explicat els motius pels que es rebutja l'acord de la Universitat de Vic amb universitats com la Haifa, que fa cinc anys va fer un comunicat donant suport a l'atac als palestins

 Mohammad Rujailah comentant els fets que es recullen al documental

Han passat cinc anys del brutal atac que l’Estat d'Israel va cometre sobre la població palestina de la Franja de Gaza. L'atac -realitzat per aire i terra, amb bombes de fòsfor- no només va anar dirigit a objectius militars, sinó que també a va afectar a cases, hospitals, escoles i altres infraestructures. Com sempre, les terribles conseqüències van ser per a la població civil amb un balanç de 1.400 morts palestins (contra 10 israelians) i vint mil desplaçats fins a dia d'avui.

Des de la campanya Complicitats que maten hem cregut convenint realitzar un cinefòrum per no oblidar el que va passar i el que seguirà passant sempre que complicitats (com, per exemple, les que té la Universitat de Vic amb universitats israelianes) segueixin pactant-se. Per aquest motiu, el proper 29 de desembre hem preparat un cinefòrum per parlar i debatre sobre la situació de Gaza i, també, explicar quina implicació hi van tenir les universitats israelianes.

18:00h
Projecció del documental "To Shoot an Elephant", que narra l'atac que Israel va realitzar a Gaza (Palestina) entre el desembre de 2008 i el gener de 2009.

20:00h
Xerrada-debat sobre com es va viure l'atac des de dins de la Franja de Gaza, que contindrà detalls sobre les vinculacions que hi van tenir les universitats israelianes. Comptarem amb la presència de:
- Mohammad Rujailah, codirector de la pel·lícula
- Joan Coma, doctorant en ciència política

Foto d'agència del bombardeig amb fòsfor blanc d'un centre de refugiats de l'ONU

Després de l'alleujament que va representar l'obertura temporal del pas fronterer amb Egipte (conseqüència dels canvis polítics en aquest país), la Franja de Gaza i els seus 1,7 milions d'habitants es troben avui completament aïllats, en una situació humanitària dramàtica: 6 hores d'electricitat al dia, 1,1 milions de persones bevent aigua no sanejada, manca de medicaments bàsics i d'aliments, una economia arruïnada, famílies aïllades de la resta del país i una total dependència de l'ajuda estrangera. Els atacs a camperols i pescadors són quotidians.

L'acte és avui diumenge 29 de desembre a les 6 de la tarda a La Taverna Social la Nyàmera de Vic!

 Lloc: Taverna Social La Nyàmera (Rambla Sant Domènech, 1. Vic)

Convocatoria de l'event a Facebook, clica 

Aquesta foto la vaig fer el gener de 2009 a Isfahan, on era aquells dies, on es va fer una manifestació contra l'atac a Gaza

Manifest "Complicitats que maten"

El 12 de novembre la Universitat de Vic (UVic) va fer públic un comunicat de premsa en el que anunciaven la signatura d’acords de col·laboració amb institucions israelianes. El rector de la Universitat de Vic, Jordi
Montaña, que va viatjar a Israel aquest novembre amb la delegació que va acompanyar el viatge oficial del president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va signar un conveni de col·laboració amb la Universitat de Haifa i el Rambam Health Care Campus.
Amb la firma d’ambdós convenis, la UVic pretén impulsar amb institucions israelianes programes de mobilitat per a professors, investigadors i estudiants, com també cooperar per establir graus i màsters interuniversitaris. Tal com expliquen, “aquests acords s’emmarquen dins la línia estratègia d’internacionalització de la UVic.”
Nosaltres, els firmants d’aquest manifest, entitats, col·lectius i persones a títol individual, rebutgem aquest conveni pels motius que exposem a continuació:
El juliol del 2005 la societat civil palestina va fer una crida unitària per iniciar una campanya d’aïllament internacional d’Israel inspirada en la lluita sud-africana contra el règim d’apartheid. Més de 130 organitzacions de la societat civil palestina van adherir-se al manifest. Des d’aleshores, la campanya civil internacional per al Boicot, les Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel s’ha anat estenent arreu del món i ha sumat múltiples suports.
A través d’aquesta campanya de mesures punitives no violentes, el poble palestí vol poder exercir el seu dret inalienable a l’autodeterminació i acabar amb la injustícia històrica a què es veu sotmès des de 1948, des de la Nakba (catàstrofe).
L’establiment de l’Estat d’Israel l’any 1948 va significar l’expulsió de més del 70% de la població indígena de les seves llars i de la seva terra. Més de 700.000 palestins i palestines esdevingueren refugiats. A partir de la Guerra de 1967 Israel posà en marxa l’ocupació militar i civil de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan. 300.000 palestins foren desplaçats de les seves llars. Avui, els refugiats palestins sumen més de cinc milions. Israel continua negant-los el seu dret al retorn, incomplint la Resolució 194 (1948) de l’Assemblea General de les Nacions Unides i la 237 (1967) del seu Consell de Seguretat.
A Cisjordània i Jerusalem Est, Israel hi ha establert més de 230 assentaments, amb prop de 600.000 colons jueus, impossibilitant la creació d’un Estat palestí viable i autònom. Per altra banda, Israel segueix ocupant els Alts del Golan sirians des de 1967, on hi resideixen més de 20.000 colons jueus a 32 assentaments. Tots aquests assentaments són il·legals segons el Dret Internacional: violen la Quarta Convenció de Ginebra i incompleixen la Resolució 242 (1967) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
Des de l’any 2005 Israel ha imposat un bloqueig criminal a la Franja de Gaza. La situació a la Franja de Gaza és d’extrema crisi humanitària i així ho han documentat les Nacions Unides.
L’Estat d’Israel ha establert i consolidat tot un aparell legislatiu discriminatori vers el 20% de la seva població, la minoria àrab. Més d’una cinquantena de lleis discriminen els palestins i palestines amb ciutadania israeliana.
Les institucions acadèmiques israelianes no són alienes al desenvolupament i manteniment d’aquest sistema de control institucionalitzat i fragmentació territorial a què es veu sotmès el poble palestí. En són part necessària i imprescindible, i per això rebutgem l’acord de col·laboració que la UVic vol establir amb universitats israelianes:

• Per llei, els soldats, exsoldats i els estudiants reservistes reben un tracte preferencial en totes les universitats. Mai cap universitat ha expressat cap mena d’oposició, ni tan sols de manera simbòlica.

• La discriminació vers els palestins també es veu reflectida amb la seva desproporcionada baixa representació en tots els nivells educatius. Són el 20% de la població de l’Estat d’Israel, però només representen el 9,5 % dels alumnes de grau, un 4,8% dels de màster, un 3,2 % dels de doctorat i un 1% del personal acadèmic.

• Tal i com passava a la Sud-àfrica de l’Apartheid, a Israel les institucions acadèmiques no són espais innocents on hi regni la llibertat acadèmica i les idees progressistes. Ben al contrari, les universitats ajuden de manera particular a desenvolupar el coneixement necessari per assegurar i recolzar les pràctiques i polítiques que allarguen l’ocupació i colonització dels Territoris Palestins.

• Les empreses militars israelians fan possible les persistents i greus violacions que Israel comet de la Legalitat Internacional. Subministren l’armament i la tecnologia que permet a Israel cometre atrocitats, com els bombardejos de Gaza 2008-09 amb més de 1.300 morts, més del 30% menors, i les diàries violacions dels Drets Humans. El sistema universitari i els instituts de recerca israelians estan profundament implicats en la recerca militar i els projectes de desenvolupament armamentístic, situant-se al centre de la planificació i execució dels crims de guerra israelians. Michael Federman, President de la Junta de Directors d’Elbit Systems (una de les principals empreses fabricants de materials electrònics de Defensa a Israel), és membre de la Junta Directora de la Universitat Hebrea de Jerusalem i de l’Insitut  Weizmann. La implicació de l’acadèmia israeliana amb l’Ocupació dels Territoris Palestins i el sistema d’Apartheid israelià és del tot innegable.

• La Universitat de Haifa és un exemple del que s’ha exposat anteriorment. Patrocina, conjuntament amb l’exèrcit, un programa acadèmic que forma futurs oficials d’intel·ligència i es duu a terme en una base militar al mateix campus universitari. Dóna preferència als estudiants que han servit l’exèrcit a l’hora d’assignar les places de residència pels seus estudiants, un criteri obertament discriminatori contra els estudiants àrabs-palestins. A més, a la guia oficial de la universitat per a estudiants internacionals inclou advertències específiques de no visitar els pobles i ciutats palestines situades dins l’Estat d’Israel, i desaconsella totalment visitar els territoris palestins, Cisjordània i Gaza.

És per això que:

• Exigim al Rector de la UVic, el Sr. Jordi Montaña, i al president de la Fundació Universitària Balmes i Alcalde de Vic, el Sr. Josep Maria Vila d’Abadal, reconsiderin completament els acords de col·laboració, en nom de la Universitat de Vic, amb una universitat israeliana.

• Exigim que fins que la universitat amb la que es vulgui establir l’acord no emeti un posicionament clar i públic en defensa d’aquests mateixos punts i es desvinculi de qualsevol col·laboració amb l’exèrcit i la indústria armamentística, la Universitat de Vic no pot establir cap mena de col·laboració amb aquesta institució israeliana. Fer-ho la convertiria en còmplice de tots i cadascun dels crims que l’Estat d’Israel comet vers la població civil palestina, per legitimació d’una part imprescindible del sistema que possibilita l’execució d’aquests crims.

Tal i com demana la campanya civil internacional pel Boicot, les Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel, considerem legítima la crida fins que l’Estat d’Israel no compleixi amb la seva obligació de reconèixer el dret a l’autodeterminació del poble palestí i acati el Dret Internacional per mitjà de la finalització de l’ocupació i la colonització del territoris ocupats l’any 1967 i el desmantellament del Mur; el reconeixement dels drets fonamentals dels ciutadans àrabs palestins d’Israel a una plena igualtat; el respecte, la protecció i la promoció dels drets dels refugiats palestins a retornar a les seves llars i propietats tal i com ho va estipular la Resolució 194 de les Nacions Unides.
Contràriament al que es diu des d’àmbits poc informats o simplement amb voluntat desinformadora, la crida al boicot internacional no busca la destrucció i/o desaparició de l’Estat d’Israel, sinó l’estricte acompliment de la legalitat internacional i el respecte pels drets humans i el dret a l’autodeterminació del poble palestí.
Vic, 20 de novembre de 2013
Veure adhesions
Anar al blog de la campanya

EL QUE CiU I ERC NO RESPONEN, publico aquest article al Periódico sobre si expliquen o no què fer l'endemà del no de Rajoy i la comparació amb Gandhi o Israel

Xavier Rius, periodista. El Periódico 5 de desembre de 2013 

Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.

LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en  què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb  Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.

En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.

Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que, després d'un referèndum, el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.

DESPRÉS  dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer  Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.

 Llegir-lo a El Periódico en català
 Leerlo en castellano en El Periódico

PRESENTACIÓ DEL MANIFEST, VIC-ISRAEL, COMPLICITATS QUE MATEN

Aquesta tarda s'ha presentat al'Espai ETC de Vic la campanya "Complicitats que maten",contra els convenis de col·laboració entre la Univeristat de Vic i universitats israelianes, signats la passada setmana.  A l’acte s'ha explicat i llegit el manifest on s’exposen els motius per boicotejar aquests acords.  Hi han intervingut Meritxell Verdaguer, representant de la campanya; Sami Abdul-Jawad, metge palestí resident a Vic; Steve Cedar, activista polític i jueu; i Pau Muñoz, membre del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la Universitat de Vic.

      El 12 de novembre la Universitat de Vic (UVic) va fer públic un comunicat de premsa en el que anunciaven la signatura d’acords de col·laboració amb institucions israelianes. El rector de la Universitat de Vic, Jordi Montaña, que va viatjar a Israel aquest novembre amb la delegació que va acompanyar el viatge oficial del president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va signar un conveni de col·laboració amb la Universitat de Haifa i el Rambam Health Care Campus.

     Amb la firma d’ambdós convenis, la UVic pretén impulsar amb institucions israelianes programes de mobilitat per a professors, investigadors i estudiants, com també cooperar per establir graus i màsters interuniversitaris. Tal com expliquen, “aquests acords s’emmarquen dins la línia estratègia d’internacionalització de la UVic.”

MANIFEST:

Nosaltres, els firmants d’aquest manifest, entitats, col·lectius i persones a títol individual, rebutgem aquest conveni pels motius que exposem a continuació:

"El juliol del 2005 la societat civil palestina va fer una crida unitària per iniciar una campanya d’aïllament internacional d’Israel inspirada en la lluita sud-africana contra el règim d’apartheid. Més de 130 organitzacions de la societat civil palestina van adherir-se al manifest. Des d’aleshores, la campanya civil internacional per al Boicot, les Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel s’ha anat estenent arreu del món i ha sumat múltiples suports.

A través d’aquesta campanya de mesures punitives no violentes, el poble palestí vol poder exercir el seu dret inalienable a l’autodeterminació i acabar amb la injustícia històrica a què es veu sotmès des de 1948, des de la Nakba (catàstrofe).

L’establiment de l’Estat d’Israel l’any 1948 va significar l’expulsió de més del 70% de la població indígena de les seves llars i de la seva terra. Més de 700.000 palestins i palestines esdevingueren refugiats. A partir de la Guerra de 1967 Israel posà en marxa l’ocupació militar i civil de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est i els Alts del Golan. 300.000 palestins foren desplaçats de les seves llars. Avui, els refugiats palestins sumen més de cinc milions. Israel continua negant-los el seu dret al retorn, incomplint la Resolució 194 (1948) de l’Assemblea General de les Nacions Unides i la 237 (1967) del seu Consell de Seguretat.

A Cisjordània i Jerusalem Est, Israel hi ha establert més de 230 assentaments, amb prop de 600.000 colons jueus, impossibilitant la creació d’un Estat palestí viable i autònom. Per altra banda, Israel segueix ocupant els Alts del Golan sirians des de 1967, on hi resideixen més de 20.000 colons jueus a 32 assentaments. Tots aquests assentaments són il·legals segons el Dret Internacional: violen la Quarta Convenció de Ginebra i incompleixen la Resolució 242 (1967) del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Des de l’any 2005 Israel ha imposat un bloqueig criminal a la Franja de Gaza. La situació a la Franja de Gaza és d’extrema crisi humanitària i així ho han documentat les Nacions Unides.

L’Estat d’Israel ha establert i consolidat tot un aparell legislatiu discriminatori vers el 20% de la seva població, la minoria àrab. Més d’una cinquantena de lleis discriminen els palestins i palestines amb ciutadania israeliana.

Les institucions acadèmiques israelianes no són alienes al desenvolupament i manteniment d’aquest sistema de control institucionalitzat i fragmentació territorial a què es veu sotmès el poble palestí. En són part necessària i imprescindible, i per això rebutgem l’acord de col·laboració que la UVic vol establir amb universitats israelianes:

• Per llei, els soldats, exsoldats i els estudiants reservistes reben un tracte preferencial en totes les universitats. Mai cap universitat ha expressat cap mena d’oposició, ni tan sols de manera simbòlica.

• La discriminació vers els palestins també es veu reflectida amb la seva desproporcionada baixa representació en tots els nivells educatius. Són el 20% de la població de l’Estat d’Israel, però només representen el 9,5 % dels alumnes de grau, un 4,8% dels de màster, un 3,2 % dels de doctorat i un 1% del personal acadèmic.

• Tal i com passava a la Sud-àfrica de l’Apartheid, a Israel les institucions acadèmiques no són espais innocents on hi regni la llibertat acadèmica i les idees progressistes. Ben al contrari, les universitats ajuden de manera particular a desenvolupar el coneixement necessari per assegurar i recolzar les pràctiques i polítiques que allarguen l’ocupació i colonització dels Territoris Palestins.

• Les empreses militars israelians fan possible les persistents i greus violacions que Israel comet de la Legalitat Internacional. Subministren l’armament i la tecnologia que permet a Israel cometre atrocitats, com els bombardejos de Gaza 2008-09 amb més de 1.300 morts, més del 30% menors, i les diàries violacions dels Drets Humans. El sistema universitari i els instituts de recerca israelians estan profundament implicats en la recerca militar i els projectes de desenvolupament armamentístic, situant-se al centre de la planificació i execució dels crims de guerra israelians. Michael Federman, President de la Junta de Directors d’Elbit Systems (una de les principals empreses fabricants de materials electrònics de Defensa a Israel), és membre de la Junta Directora de la Universitat Hebrea de Jerusalem i de l’Insitut  Weizmann. La implicació de l’acadèmia israeliana amb l’Ocupació dels Territoris Palestins i el sistema d’Apartheid israelià és del tot innegable.

• La Universitat de Haifa és un exemple del que s’ha exposat anteriorment. Patrocina, conjuntament amb l’exèrcit, un programa acadèmic que forma futurs oficials d’intel·ligència i es duu a terme en una base militar al mateix campus universitari. Dóna preferència als estudiants que han servit l’exèrcit a l’hora d’assignar les places de residència pels seus estudiants, un criteri obertament discriminatori contra els estudiants àrabs-palestins. A més, a la guia oficial de la universitat per a estudiants internacionals inclou advertències específiques de no visitar els pobles i ciutats palestines situades dins l’Estat d’Israel, i desaconsella totalment visitar els territoris palestins, Cisjordània i Gaza.

És per això que:

• Exigim al Rector de la UVic, el Sr. Jordi Montaña, i al president de la Fundació Universitària Balmes i Alcalde de Vic, el Sr. Josep Maria Vila d’Abadal, reconsiderin completament els acords de col·laboració, en nom de la Universitat de Vic, amb una universitat israeliana.

• Exigim que fins que la universitat amb la que es vulgui establir l’acord no emeti un posicionament clar i públic en defensa d’aquests mateixos punts i es desvinculi de qualsevol col·laboració amb l’exèrcit i la indústria armamentística, la Universitat de Vic no pot establir cap mena de col·laboració amb aquesta institució israeliana. Fer-ho la convertiria en còmplice de tots i cadascun dels crims que l’Estat d’Israel comet vers la població civil palestina, per legitimació d’una part imprescindible del sistema que possibilita l’execució d’aquests crims.

Tal i com demana la campanya civil internacional pel Boicot, les Desinversions i Sancions (BDS) contra Israel, considerem legítima la crida fins que l’Estat d’Israel no compleixi amb la seva obligació de reconèixer el dret a l’autodeterminació del poble palestí i acati el Dret Internacional per mitjà de la finalització de l’ocupació i la colonització del territoris ocupats l’any 1967 i el desmantellament del Mur; el reconeixement dels drets fonamentals dels ciutadans àrabs palestins d’Israel a una plena igualtat; el respecte, la protecció i la promoció dels drets dels refugiats palestins a retornar a les seves llars i propietats tal i com ho va estipular la Resolució 194 de les Nacions Unides.

Contràriament al que es diu des d’àmbits poc informats o simplement amb voluntat desinformadora, la crida al boicot internacional no busca la destrucció i/o desaparició de l’Estat d’Israel, sinó l’estricte acompliment de la legalitat internacional i el respecte pels drets humans i el dret a l’autodeterminació del poble palestí."

Vic, 11 de novembre de 2013

Llegir llista d'adhesions (clica) 

anar a la web Complicitats que maten (clica)

A QUI S'ASSEMBLA EL DE L'ACUDIT DEL PERIÓDICO QUE SURT AMB EL D FERNÁNDEZ?

Salah Jamal, vídeo

NETANYAHU, EN MANS D'ULTRES, publico avui aquest article al Triangle sobre les eleccions a Israel

.

Obrir pdf i llegir

Tot i que del resultat de les eleccions d’Israel, en les que s’havia produït un empatat entre els partits de la dreta, els colons i els religiosos, amb els de centreesquerra, laboristes i àrabs, deixava obertes diverses opcions de govern, sembla que queda descartada l’opció d’una coalició de centre esquerra encapçalada pel periodista televisiu  Yair Lapid, de Yesh Atid (Hi Ha Futur), amb els laboristes, Hatnuka, Meretz, Hadash (llista d’àrabs i jueus) i els partit àrabs. Yair Lapid, la sorpresa d’aquestes eleccions ha recollit el vots dels indignats i la classe mitja. Lapid demana la fi dels privilegis dels ultraortodoxes exempts de fer el servei militar i, en molts casos, de treballar. I vol la reanudació de les negociacions amb els palestins. Però desitja un estat palestí que prescindeixi del Jerusalem Est i que es mantinguin la majoria d’assentaments i colònies que ha quartejat Cisjordània, fet que fa impossible l’acord amb els diputats àrabs i part de l’esquerra.

            Així, l’única opció possible sembla que serà un govern liderat per la coalició guanyadora del Likud i Beitenu, de Benhamin Netanyahu i l’extremista Avigdor Lieberman, amb 31 escons, en la que també entraria Lapip amb els seus 19 diputats, que arribarien als 60 amb l’entrada d’altres forces, excloent els religiosos i àrabs. Aquest més que probable govern no tindria els 500.000 colons en contra, però si als religiosos si es volgués  portar a la pràctica la reducció de subvencions i exempcions als ultraortodoxes. Però hauria de reprendre o al menys escenificar, el retorn  a les negociacions amb l’Autoritat Palestina de cara a la creació d’un estat palestí. Una Autoritat Palestina de Mahmud Abbas força debilitada per les victòries polítiques Hamas aconseguides, en part, gràcies a les maniobres de Netanyahu per debilitar-lo, però que aquests últims mesos ha escenificat primeres passes de reconciliació entre Hamas que governa Gaza, i que ha obtingut la victòria moral de ser admesa a l’ONU com estat observador.

            Un govern amb Lapid que recuperés el diàleg amb els palestins estaria ben vist per la nova administració d’Obama. Però aquest desig teòric de tornar a les negociacions no anul·la la voluntat de Netenyahu i Lieberman de no descartar un atac a l’Iran, cosa que podria fer trontollar el nou equilibri a la regió després de les primaveres àrabs, la inacabada guerra de Síria i els governs islamistes, sobretot Egipte, que pretenen mantenir bones relacions amb Europa i els Estats Units. En aquests moments l’adminsitració Obama manté bones relacions amb els dos poders reals del nou Egipte: els militars que continuen amb el seu poder a l’aparell econòmic, i el president islamista,  Mohamed Morsi. I un atac a l’Iran podria trencar els equilibris actuals. Recordem que Hillary Clinton es va implicar fa mesos en desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar en una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la solució de la crisis. Una crisis que es va tancar amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.

                 RETORN AL PROCÉS DE PAU?

      Un dels reptes del nou govern, previ al retorn a les negociacions per l’estat palestí, serà aturar o no l’expansió de les colònies jueves al Jersusalem Est, i descongelar el traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, que va decidir fer com a resposta a l’ingrés de Palestina a l’ONU com estat observador.

       

Al marge del fet que el procés de pau no es podrà iniciar amb les condicions de Lapid de no tocar ni els assentaments ni Jerusalem, el procés està mort des de l’intent fallit de 2010 impulsat per l’administració Obama després que la cimera àrab de Kuwait donés al suport a una negociació que impliqués el reconeixement d’Israel, al voltant de les fronteres de 1968.

Tot el procés de pau s’inicia amb els Acords d’Oslo de 1993, que va permetre la creació de l’Autoritat Palestina. Però s’estimbà amb la visita d’Ariel Sharon a l’Explanada de les Mesquites que provocaria la Segona Intifada de l’any 2000. Després es va intentar salvar amb el Full de Ruta de 2003, i va tenir l’última revifalla agònica amb la Cimera d’Annapolis de 2007. Però ara topa amb el fet que els últims deu anys s’han multiplicat per tres el nombre de colons jueus a Jerusalem Est i Cisjordània. Més de mig milió de persones que no voldran deixar el que consideren casa seva. Uns colons que tampoc vol que marxin Lapid. Per això, en aquest context de negociacions molt difícils, el falcó Lieberman, amb el vistiplau de Netanyaju, continuarà amb les seves amenaces d’atacar l’Iran, desviar l’atenció i desestabilitzar la regió on no han acabat ni les transicions democràtiques, ara liderades islamistes, ni la guerra de Síria. I, mentre, els ortodoxos tenen més i més fills, com també ho fan els palestins i àrabs, conscients que serà la demografia qui imposarà d’aquí unes decàdes el que no han aconseguit ni les guerres ni les negociacions. 

Xavier Rius

"DOS ANYS DE REVOLTES", publico valoració de l'any al Punt Avui

En l'últim número de l'any, que va acompanyat de les portades d'aquest any, publico al Punt Avui aquest article de valoració de les revoltes àrabs i al situació al Pròxim Orient.

               

Dos anys de revoltes 

Xavier Rius, periodista 31/12/2012

Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han
de produir molts canvis

Dos anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.
A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.
Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.
Llegir al Punt Avui, clica 
------------------

I ja que acabo fent una referència a la guerra d'Iraq de fa 10 anys, poso aquí sota tres fotos meves de fa deu anys que, en aquestes dates, jo era a l'Iraq. La primera és de l'Hotel Palestina amb l'estàtua de Saddam, que cauria tres mesos després, amb un rètol a l'hotel de " Happy new year 2003". L'altra és al costat d'un mural amb la foto de Saddam. I la de sota de Bàssora, amb les estàtues assenyalant l'Iran, l'enemic, a l'altra banda del Shat el Arab.

.

BON NADAL! Podran arribar aquesta nit els Reis a Betlem?

Us desitjo un Bon Nadal i millor 2013, tot i els meus dubtes de si els tres mags podran arribar aquest vespre a Betlem. Les fotos són de 2007, un any després d'encerclar Betlem amb el mur. Darrera el mur, els campanars de les esglésies. 

 Podran passar avui els tres mags?

 El mur de Betlem, estiu de 2007

 Interior i exterior de l' església de Betlem

Article a El Triangle, ISRAEL DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT

 

Clica per obri PDF primera pàgina i llegir
Clica per obrir PDF segona pàgina i llegir
Clica per obrir PDF tercera pàgina i llegir

Avui publicdo aquest article a El Triangle

                       ISRAEL, DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI 

Xavier Rius

Reconeixen la majoria d’escoles de psicologia i psiquiatria que aquells que foren maltractats quan eren nens, si no fan net de les ferides, és molt probable que repeteixin en major o menor mesura els comportaments agressors dels que van ser víctimes. Sense generalitzar, justificar ni trivialitzar, és un fet que molts maltractadors adults, de petits, van ser maltractats i, per més que se’ls vulgui fer veure que ara ells són els agressors, neguen i justifiquen front els altres i, també davant d’ells mateixos els seus actes sense sentiment de culpa ni capacitat d’autocrítica. Això es pot aplicar també amb matisos al comportament de certs pobles o col·lectius que van ser maltractats. Els radicals serbis justificaven els assassinats i crims als Balcans, en nom del que havien patit els seus avis, sense ser conscients que els agressors eren ells, o l’estat d’Israel que tanca en guetos i aboca a l’exili a la població autòctona –musulmana o cristiana— de Palestina, seguiria fil per randa aquest patró.

Aquesta dificultat d’autocrítica del nen maltracta li impedeix sovint comprendre els canvis que es produeixen el seu entorn. Canvis que en Pròxim Orient a causa de les anomenades primaveres àrabs, les noves potències emergents, els nous lideratges de Qatar, Turquia i Egipte i, també, el paper dels Estats Units amb Obama reelegit president fan que tot el paradigma hagi canviat.

I a la vista del que com reaccionat Israel després de l’acceptació de Palestina com estat observador no membre de l’ONU, ingrés que ha estat aplaudit també per Hamas, cosa que significa de facto que els islamistes de Gaza accepten l’existència del mateixa Israel, sembla que l’estat jueu ha respost com si res no hagué canviat.

Respon amb més càstigs caps els palestins amb la decisió d’ampliar els assentaments de Ma’ale Adumim a l’Est de Jerusalem, cosa que dinamita l’única solució raonable –dos estats- que garantiria la seva pròpia existència d’Israel, i tanca encara més en el gueto als palestins. Així amb l’ampliació de les colònies i assentaments a l’est de Jerusalem fins el riu Jordà dividiria definivament en dos les parts de Cisjordània que controla l’Autoritat Palestina, fent inviable territorialment l’estat i les fronteres que ha reconegut l’ONU. I amb la decisió de congelar els traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, Israel ofega encara més la població civil palestina.

 Israel es torna a posar en contra de la comunitat internacional, fins i tot d’aquells que, com els Estats Units, no van votar a l’ONU l’ingrés de Palestina com a observador. Si fa un any, quan Palestina va ser admesa a la UNESCO, els Estats Units es van posar al costat d’Israel retirant temporalment la seva aportació econòmica a l’organisme internacional, ara, tot hi haver votat en contra, Mark Toner, portaveu del Departament d’Estat dels EUA lamentava que l’ampliació de les colònies donat que complicava els esforços per reiniciar les negociacions directes de pau. Recordem que Hillary Clinton es va implicar molt fa tres setmanes per desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar amb una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven ja míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la desactivació de la crisi. Una crisis que es tancava amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.

Però Israel, enlloc d’aprofitar el vot contrari dels Estats Units a l’ingrés de Palestina com a observador per la necessària negociació, desafiant Washington, decideix castigar als palestins, sense ser conscient que tot ha canviat i si fracassa ara el procés de pau, potser ja serà massa tard per aconseguir el futur de dos estats. I llavors, donat que Palestina ha estat reconeguda per l’ONU, podrà denunciar la potència ocupant, Israel, a la Cort Penal Internacional.  

                        QUÈ SIGNIFICA “ESTAT OBSERVADOR NO MEMBRE” ?

   Fins ara l’Autoritat Palestina disfrutava dels reconeixement internacional com a part del conflicte i representant legítim del poble palestí, poden participar com a “part” a totes les conferències internacionals sobre el Pròxim Orient

Es fa difícil aventurar què representarà en la pràctica ser admès com estat no membre. Hi estats de facto com Kosovo –que controlen el seu territori—, o com la República Àrab Saharauí —que no el controla—, que no tenen aquest estatut a l’Assemblea General de l’ONU, però tenen ambaixades arreu i expedeixen passaports vàlids pels estats que els han reconegut. La diferència substancial, en la que gairebé tothom està d’acord, és que ara l’Autoritat Palestina, amb el territori reconegut de les fronteres de 1967, podrà denunciar a Israel a la Cort Penal Internacional pels fets que passin en el futur. I sense cap mena de dubtes, encara que no hi hagi de moment cap nou enfrontament armat, els càstigs col·lectius de la població civil que aplica Israel serien motiu d’una denuncia a la Cort Penal.

            Però més enllà d’aquest accés a la justícia internacional es fa difícil saber les conseqüències d’aquest reconeixement donat que no es pot comparar Palestina amb les altres dos estats observadors que tenen el mateix status. L’un és el Vaticà que només té un minúscul territori d’unes hectàrees a la ciutat de Roma. Però és un territori que va ser respectat fins i tot durant la Segona Guerra Mundial i expedeix passaports. L’altra cas, desconegut i estrany, és l’Ordre de Malta, creada el Segle XI, sense territori, però que el 2004 va obtenir de l’Assemblea General un estaus idèntic al del Vaticà, té seient a l’Assemblea General de l’ONU, expedeix passaports i està subjecte al dret internacional.

                    ELECCIONS A ISRAEL, EL PES DELS COLONS

Però tornant al que deia en començar l’article, Israel, a un mes de les eleccions en les que sembla que Benjamin Netanyaju tornarà a guanyar, anunciant l’ampliació de les colònies els líders israelians no han entès els canvis substancial haguts al Pròxim Orient els últims dos anys. Els colons que surten de casa armats amb llicència de disparar qualsevol palestí, són l’exemple més clar d’aquest poble maltractat que en base a uns fets dels que el palestins no en van ser responsables –l’Holocaust- i a un suposat dret diví a posseir una terra, dificultaran la consecució d’un futur en pau. Els líders israelians van analitzar malament les conseqüències d’unes decisions polítiques que Israel creia que afavorien Hamas i al conflicte permanent, però ara per ara, ha beneficiat al president palestí Mahmud Abbas.

              Certament l’alliberament d’ara fa un any de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va ser una victòria de Hamas. I portes enfora també ho va ser la visita de fa dos mesos de l’emir de Qatar, Hammad Bin Khalifa al Thani a Gaza. Això va ser interpretat per Israel com a mostres de la debilitat de l’Autoritat Palestina d’Abbas. I afavoria d’una manera o altra a Hamas i la seva dinàmica d’acció reacció com estratègia per desactivar tot el procés de pau derivats dels moribunds Acords d’Oslo

Aquesta estratègia li va anar bé a Israel a partir de setembre de 2000 quan Ariel Sharon amb la seva visita a l’Explanada de les Mesquites desencadena la Segona Intifada que trenca tot el procés d’Oslo que havia permès el retorn d’Arafat i la creació del govern palestí a Ramala. I si de les cendres de la primera guerra d’Iraq havien nascut els Acords d’Oslo, després de la guerra d’Iraq de 2003 vindria l’anomenat Full de Ruta que fracassaria i tindria l’últim intent amb la Cimera d’Anàpolis de 2007 que havia de concloure un any després amb la creació d’un estat palestí que tenia dins seu ja 250.000 colons. Una cimera que se celebrava gairebé després que Hamas hagués guanyat legítimament les eleccions legislatives, amb l’unitat palestina trencada i Hamas controlant la franja.  

            Però ara les coses han canviat. No només pel poder del president egipci Muhhamad Mursi, la Turquia islamista d’Erdogan i de la cada cop més poderosa Qatar. Sinó perquè la comunitat internacional i els països àrabs s’han adonat que calia reforçar més que mai l’Autoritat Palestina, després que Hamas ha demostrat tenir capacitat de bombardejar Jerusalem i Tel Aviv. Sorprenentment la capacitat de foc de Hamas ha reforçat Abbas. I Al Fatah i Hamas han anat aquestes últimes setmanes de la mà. Per primera vegada les banderes grogues de Fatah celebraven la victòria palestina al costat de les verdes de Hamas pels carrers de Gaza en retirar Israel les tropes de les fronteres de Gaza, de la mateixa manera que l’acceptació de la Palestina de Mahmud Abbas a l’ONU –amb les fronteres teòriques de 1967— i el govern i parlament de Ramalà, era celebrat també com una victòria a Gaza.

El fet que hagin passat ja les eleccions americanes donen a Obama i Hilary Clinton més llibertat d’acció. Els nous actors d’Egipte, Turquia i Qatar marquen un full de ruta totalment nou, sigui quin sigui el final del conflicte sirià i els pols que es viu dins d’Egipte per la deriva islamista de la Constitució que proposa Mursi. I si Israel rebutja ara l’existència d’un estat palestí negociat, amb Jerusalem capital dels dos estats, amb l’excusa que Palestina, tot i reconèixer Israel, no el reconeix com “estat jueu”, no només Palestina, amb seient podrà denunciar a la Cort Penal, sinó que potser ja serà massa tard per nous processos de pau. I l’única realitat serà que per més colons armats amb fusells que hi hagi a Cisjordània, demogràficament els palestins més tard o més d’hora seran majoria.

CONTRA HAMAS I L'EGIPTE DE MURSI, publico aquest article al Punt Avui

Xavier Rius, periodista.
Si l'última ofensiva d'Israel contra Gaza va tenir lloc el gener del 2009, dos mesos abans de les eleccions israelianes, ara, també a dos mesos de les eleccions, amb l'escalada de llançaments de coets des de Gaza, respostes implacables d'Israel i míssils palestins caient a Tel Aviv i Jerusalem, tot fa pensar que estem en el preludi d'una nova ofensiva terrestre. I una guerra amb coets caient sobre les ciutats d'Israel aconseguirà un cop més la cohesió la societat jueva al voltant dels que volen eternitzar la política de fer impossible l'existència d'una petita Palestina independent en pau amb Israel. Però, a diferència del que va passar fa quatre anys, l'escenari és diferent, tant pel que fa als palestins com a la situació de la regió, on Israel ha perdut el règim amic que tenia en l'Egipte de Mubàrak i l'enemic pacífic de la veïna Síria d'Al-Assad.
Pel que fa a Palestina, aquesta escalada té lloc un any després de l'alliberament de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, cosa que fou una victòria dels islamistes de Hamas enfront del debilitat president palestí Abbas. Passa també un mes després de la visita de l'emir de Qatar, Hammad bin Khalifa al-Thani, i la seva glamurosa esposa a Gaza. I Qatar és, sens cap mena de dubte, la nova potencia regional que ha sortit beneficiada de tots els canvis que hi ha hagut en l'anomenada primavera àrab. La visita de l'emir de Qatar era una legitimació de la Gaza de Hamas, partit que, recordem-ho, va guanyar democràticament les eleccions legislatives palestines del 2006, que la comunitat internacional no va acceptar. I l'escalada militar entre Gaza i Israel té lloc també dies abans –serà el 29 de novembre– que la Palestina de Mahmud Abbas demani la admissió, encara que només sigui com a observador, a l'Assemblea General de les Nacions Unides.
 L'ofensiva té lloc un mes després
de la visita de l'emir de Qatar a Gaza
Però qui s'ho juga tot si el conflicte de Gaza continua amb una invasió és el president egipci, l'islamista Muhammad Mursi, que va enviar el seu primer ministre, Hixam Qandil, a Gaza per donar suport al líder de Hamas Ismail Haniya. Mursi s'havia compromès a complir els acords signats per Mubàrak amb Israel, però està pressionat no només pel carrer egipci, totalment favorable als palestins, sinó també pels Germans Musulmans i pels salafistes de Nur, que consideren que Mursi continua sotmetent-se a Occident, tant pel que fa a les relacions amb Israel com pel poc pes que, des del seu punt de vista, té la xara a la Constitució que es redacta. Si Israel provoca un altre cop centenars de morts a Gaza, l'Egipte de Mursi, porta d'entrada i sortida de Gaza, amo del canal de Suez i lligat pels acords que va fer Mubàrak, haurà de prendre postures en un altre sentit.

 Llegir a El Punt Avui, clica 

Publico a El Triangle article "EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT"

.

Obrir el pdf de la primera pàgina i llegir, clica
Obrir pdf segona pàgina, clica
Obrir el pdf de la tercera pàgina, clica

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003