EL QUE CiU I ERC NO RESPONEN, publico aquest article al Periódico sobre si expliquen o no què fer l'endemà del no de Rajoy i la comparació amb Gandhi o Israel

Xavier Rius, periodista. El Periódico 5 de desembre de 2013 

Malgrat que sembla que aviat coneixerem la pregunta i la data en què el Govern català desitja fer la consulta sobre la independència, el que no han explicat ni la Generalitat, ni ERC ni l'Assemblea Nacional Catalana és com continuarà el procés quan Mariano Rajoy prohibeixi la seva celebració o impugni la llei de consultes, ni què es farà l'endemà d'unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, que crec que CiU no convocarà perquè sap que les perdria. He llegit amb gran interès diversos llibres publicats fa un any que argumentaven jurídicament i políticament la viabilitat del procés cap a la independència, entre ells el de Joan Ridao, i vaig quedar decebut per l'omissió del preu que hauríem d'assumir per aconseguir una ruptura no pactada amb Espanya.

LA QÜESTIÓ no és que Catalunya hagi arribat a un punt en  què la consulta és la millor opció per encarar el futur -que és el que penso-, i que aquesta consulta, si hi hagués voluntat política, encaixés amb la Constitució; ni que Catalunya fos sostenible econòmicament fora d'Espanya. La qüestió que ni CiU ni ERC responen és: ¿què farem després que la Moncloa o el Congrés impedeixin que parlin les urnes? I en el cas que hi hagués comicis plebiscitaris, ¿què farem si les forces independentistes obtenen la majoria i Madrid es nega a negociar la transició i el repartiment d'actius i passius financers? El que van fer Macià i Companys el 14 d'abril de 1931 i el 6 d'octubre de 1934, respectivament, va ser proclamar, emetre per Ràdio Barcelona i enviar la guàrdia d'assalt a controlar aquesta emissora i Telefónica, mentre s'esperava la trucada favorable o desfavorable del capità general i de qui ocupava el poder a Madrid. La qüestió no és que Rajoy optés per empresonar Junqueras i Mas com es va fer amb  Companys, que seria poc intel·ligent, sinó que ignorés la declaració d'independència. La pregunta és fins on estem disposats a emprendre una desobediència civil i econòmica, i assumir el preu que comportaria.

En alguns d'aquests llibres, i en documents del Consell Assessor per la Transició Nacional que mostren la independència com una cosa fàcilment assequible, es fan analogies amb els casos d'Eslovàquia -els txecs van respondre que estaven encantats que se separessin- i els de les repúbliques soviètiques, on les lleis ho permetien i es va fer mentre l'URSS agonitzava. Però no pertanyem a un imperi que s'ensorra, ni tenim un soci que vulgui divorciar-se, ni Rajoy és David Cameron. Es defensa la viabilitat de la declaració unilateral a partir de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia que no va considerar il·legal la independència de Kosovo, i s'acostuma a al·ludir al paper d'arbitratge de la Unió Europea en el cas de Montenegro. Però un servidor, que va viure in situ el procés de desconnexió de Kosovo i Montenegro de Sèrbia, rellegint les analogies que s'han fet amb aquests territoris té la sensació que s'han escrit amb una notable ignorància del que va passar.

Quan dic que es desconeix què va passar a Kosovo no em refereixo solament a l'olor dels cadàvers i els pobles arrasats, que són part del procés. Em refereixo al context. Montenegro, sent el 1999 membre de la Federació Iugoslava, va acollir milers de desertors serbis que es van negar a lluitar a Kosovo, sense que l'Exèrcit federal hi pogués fer res. Mentre s'exigia visat per entrar a la República Federal Iugoslava, els montenegrins deixaven entrar a qui fos com a turista. És a dir, mentre Iugoslàvia es dessagnava, i sense trencar oficialment amb Belgrad, Montenegro s'havia convertit en una entitat que només aplicava les lleis federals que li convenien. Respecte de Kosovo, davant la impossibilitat d'arribar a un acord amb Belgrad i pel veto rus, l'ONU i l'OTAN -que administraven des del 1999 un territori gairebé sense vinculació amb Sèrbia- van permetre que, després d'un referèndum, el Parlament kosovar proclamés la independència. Amb posterioritat, el Tribunal Internacional de Justícia va considerar que això no vulnerava el dret internacional. Malgrat això, i per l'oposició de Rússia i Sèrbia, Kosovo no és membre de l'ONU.

DESPRÉS  dels viatges d'Artur Mas a Israel i l'Índia, el mateix president ha fet analogies de la tenacitat dels catalans amb la dels que van crear Israel i amb Gandhi, que va aconseguir la independència de l'Índia. Però els dos casos van tenir grans costos humans i econòmics. Si Rajoy no accepta negociar, i com que és evident que el secessionisme no agafarà les armes, ¿encapçalarà Mas un moviment de desobediència civil com va fer  Gandhi? L'únic que ha dit alguna cosa és Junqueras a l'insinuar una aturada de l'economia durant una setmana, i va ser desautoritzat.

 Llegir-lo a El Periódico en català
 Leerlo en castellano en El Periódico

DESPRÉS DE LA CADENA, SÓC DELS POCS PESSIMISTES AL PUNT AVUI

El Punt Avui em va demanar ahir que expressés en 500 caràcters què pensava que passaria després de l'èxit aclaparador de la Via Catalana per la Independència. Veig que de les cent persones consultades sóc de les poques que es mostra pessimista.

Crec que si una cosa se fer és l'anàlisi de conflictes internacionals, per això em publiquen fa molts anys articles de conflictes internacionals i de moviments o processos socials. Jo m'hi intento mirar el procés que es viu a Catalunya com si analitzés un conflicte extern, veient les forces de cada un dels actors implicats, l'evolució social, les sortides legals i els marges de negociació d'uns i altres.

Lamentablement penso que Mariano Rajoy no podria negociar i acceptar una consulta -tampoc tinc clar que ho volgués fer!- donat que la caverna mediàtica, la FAES, i la seva pròpia dreta dins del PP no li deixarien.    I comparar la declaració unilateral amb Kosovo no és possible, donat que Kosovo, administrat per l'ONU i l'OTAN, amb donacions els primers anys de tota la comunitat internacional, ja no tenia lligams econòmics ni administratius amb Sèrbia. La Transició Nacional i administrativa ja estava feta.  L'ONU i l'OTAN volien marxar, però no podien sense donar un estatus legal a la situació.  I com Rússia ho vetava al Consell de Seguretat van fer un referèndum -amb el cens controlat per l'ONU i l'OSCE- i després el parlament va fer la declaració unilateral. 

Analitzava les diferències entre el cas de Kosovo i Catalunya a  a aquest article al Periódico  la setmana passada (clica) 
 

KOSOVO, CATALUNYA I LA INDEPENDÈNCIA, publico aquest article a El Periódico

Malgrat el que algunes veus afirmen, el procés del territori balcànic no pot ser un referent 

Xavier Rius, periodista.

El Periódico de Catalunya,  Dijous, 5 de setembre del 2013

Mentre s'espera que Mariano Rajoy enviï la seva resposta negativa a la missiva d'Artur Mas sol·licitant-li una consulta pactada a Catalunya, es repeteixen les veus dient que, atesa la impossibilitat de realitzar-la de manera acordada i davant les traves legals que es posaran perquè es porti a terme, proposen l'anomenada declaració unilateral d'independència. Una declaració que es planteja com a pas següent a unes eleccions plebiscitàries i que seria aprovada pel Parlament emulant la que va proclamar el Parlament de Kosovo l'any 2008.

Una declaració, s'afegeix, legitimada des de la legalitat internacional a partir de les conclusions del Tribunal Internacional de Justícia, que no va considerar contrària al dret internacional aquesta decisió unilateral del territori balcànic. Així, el tribunal va estimar, després d'analitzar la ruptura de Kosovo amb Sèrbia, que si bé la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació en territoris colonials, malgrat no haver-se previst per a territoris no colonials, «no hi ha norma en el dret internacional que impedeixi declarar la independència».

Però el fet que una secessió unilateral pugui ajustar-se al dret internacional no significa que sigui possible si les condicions i la correlació de forces interna i externa no ho permeten. No es pot entendre l'aval a la declaració unilateral de Kosovo si no s'interpreta en el seu context. Perquè el context intern i extern i la correlació de forces són més importants que l'embolcall legal.

Hi ha múltiples resolucions de l'ONU a favor del referèndum d'autodeterminació del Sàhara o del dret a un Estat palestí, i malgrat la seva legalitat ni l'Estat palestí existeix ni el Sàhara ha realitzat la seva consulta. Vaig visitar els campaments sahrauís poc després de la data en què s'havia de portar a terme  el referèndum i recordo la frustració que havia generat entre la població veure que la consulta no havia tingut lloc.

El cas de Kosovo no és comparable al de Catalunya, donat que Kosovo ja era un territori sense cap vinculació administrativa amb Sèrbia i estava gestionat des del 1999 per l'ONU, que havia construït una Administració pròpia. Només el nord de la ciutat de Mitrovica seguia lligat a Sèrbia. En els primers anys d'administració internacional eren l'ONU, els Estats Units, la Unió Europea i certs països àrabs els que pagaven les pensions i l'Administració kosovar. I davant la negativa de Rússia a admetre que l'ONU transferís la sobirania a l'Estat kosovar, només es podia sortir del punt mort amb una declaració unilateral d'independència.

Rússia s'oposava a la independència d'acord amb una interpretació de la resolució 1244 de l'ONU -que va legitimar l'entrada de la mateixa ONU i l'OTAN a Kosovo el 1999- i de la Constitució de la República Federal Iugoslava, que establia el dret d'autodeterminació de les repúbliques d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia, totes de llengua eslava, però no de Kosovo, que jurídicament només era una província sèrbia amb el 90% de població no eslava. Seria com si la Constitució d'una hipotètica República Federal Espanyola reconegués el dret a la secessió de Catalunya, Andalusia i Galícia però no d'Euskadi. Però aquesta interpretació que la resolució 1244 impedia la independència de Kosovo era equívoca, atès que el que reconeixia era la integritat de la República Federal Iugoslava, un Estat que es va dissoldre per mutu acord entre Sèrbia i Montenegro.

Possiblement, el mite de la via kosovar per a Catalunya el va crear Zapatero al negar-se a reconèixer Kosovo amb la tesi que això aniria contra el dret internacional, cosa que més tard rebatria el Tribunal Internacional de Justícia. Però Catalunya no és un territori administrat per l'ONU. I si es valora l'adversari, tampoc el context econòmic és propici per a una negociació com la del Regne Unit i el Canadà, respectivament, amb Escòcia i el Quebec, a les quals se'ls permet la consulta al mateix temps que se'ls fan ofertes perquè no se'n vagin.

AQUEST és el pitjor moment, davant la falta de recursos, perquè el Govern espanyol respongui en la campanya del referèndum oferint un altre tracte fiscal i millores en infraestructures, perquè altres autonomies dirien que també ho volen. I a més, no tenim un adversari fort amb qui negociar considerant que governa un PP acorralat pels escàndols i l'alternativa immediata a Rajoy és l'ala més dura de la dreta. I la institució que podria fer d'àrbitre, la Casa Reial, tampoc es troba en el seu millor moment per arriscar-se que se li tirin a sobre. Evidentment que s'ha de celebrar la consulta, però si el Govern central ho impedeix hem de ser conscients dels semàfors en vermell que ens haurem de saltar i de les seves conseqüències.

Un kosovar demana a un soldat francés passar a la part sèrbia de la dividida Mitrovica. La foto la vaig fer el juliol de 1999, tres setmanes després que l'ONU es fes càrrec del territori.

 Llegir a El Periódico en català 
 Leer en El Periódico en castellano

Article a El Triangle, ISRAEL DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI DEL PRÒXIM ORIENT

 

Clica per obri PDF primera pàgina i llegir
Clica per obrir PDF segona pàgina i llegir
Clica per obrir PDF tercera pàgina i llegir

Avui publicdo aquest article a El Triangle

                       ISRAEL, DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI 

Xavier Rius

Reconeixen la majoria d’escoles de psicologia i psiquiatria que aquells que foren maltractats quan eren nens, si no fan net de les ferides, és molt probable que repeteixin en major o menor mesura els comportaments agressors dels que van ser víctimes. Sense generalitzar, justificar ni trivialitzar, és un fet que molts maltractadors adults, de petits, van ser maltractats i, per més que se’ls vulgui fer veure que ara ells són els agressors, neguen i justifiquen front els altres i, també davant d’ells mateixos els seus actes sense sentiment de culpa ni capacitat d’autocrítica. Això es pot aplicar també amb matisos al comportament de certs pobles o col·lectius que van ser maltractats. Els radicals serbis justificaven els assassinats i crims als Balcans, en nom del que havien patit els seus avis, sense ser conscients que els agressors eren ells, o l’estat d’Israel que tanca en guetos i aboca a l’exili a la població autòctona –musulmana o cristiana— de Palestina, seguiria fil per randa aquest patró.

Aquesta dificultat d’autocrítica del nen maltracta li impedeix sovint comprendre els canvis que es produeixen el seu entorn. Canvis que en Pròxim Orient a causa de les anomenades primaveres àrabs, les noves potències emergents, els nous lideratges de Qatar, Turquia i Egipte i, també, el paper dels Estats Units amb Obama reelegit president fan que tot el paradigma hagi canviat.

I a la vista del que com reaccionat Israel després de l’acceptació de Palestina com estat observador no membre de l’ONU, ingrés que ha estat aplaudit també per Hamas, cosa que significa de facto que els islamistes de Gaza accepten l’existència del mateixa Israel, sembla que l’estat jueu ha respost com si res no hagué canviat.

Respon amb més càstigs caps els palestins amb la decisió d’ampliar els assentaments de Ma’ale Adumim a l’Est de Jerusalem, cosa que dinamita l’única solució raonable –dos estats- que garantiria la seva pròpia existència d’Israel, i tanca encara més en el gueto als palestins. Així amb l’ampliació de les colònies i assentaments a l’est de Jerusalem fins el riu Jordà dividiria definivament en dos les parts de Cisjordània que controla l’Autoritat Palestina, fent inviable territorialment l’estat i les fronteres que ha reconegut l’ONU. I amb la decisió de congelar els traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, Israel ofega encara més la població civil palestina.

 Israel es torna a posar en contra de la comunitat internacional, fins i tot d’aquells que, com els Estats Units, no van votar a l’ONU l’ingrés de Palestina com a observador. Si fa un any, quan Palestina va ser admesa a la UNESCO, els Estats Units es van posar al costat d’Israel retirant temporalment la seva aportació econòmica a l’organisme internacional, ara, tot hi haver votat en contra, Mark Toner, portaveu del Departament d’Estat dels EUA lamentava que l’ampliació de les colònies donat que complicava els esforços per reiniciar les negociacions directes de pau. Recordem que Hillary Clinton es va implicar molt fa tres setmanes per desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar amb una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven ja míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la desactivació de la crisi. Una crisis que es tancava amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.

Però Israel, enlloc d’aprofitar el vot contrari dels Estats Units a l’ingrés de Palestina com a observador per la necessària negociació, desafiant Washington, decideix castigar als palestins, sense ser conscient que tot ha canviat i si fracassa ara el procés de pau, potser ja serà massa tard per aconseguir el futur de dos estats. I llavors, donat que Palestina ha estat reconeguda per l’ONU, podrà denunciar la potència ocupant, Israel, a la Cort Penal Internacional.  

                        QUÈ SIGNIFICA “ESTAT OBSERVADOR NO MEMBRE” ?

   Fins ara l’Autoritat Palestina disfrutava dels reconeixement internacional com a part del conflicte i representant legítim del poble palestí, poden participar com a “part” a totes les conferències internacionals sobre el Pròxim Orient

Es fa difícil aventurar què representarà en la pràctica ser admès com estat no membre. Hi estats de facto com Kosovo –que controlen el seu territori—, o com la República Àrab Saharauí —que no el controla—, que no tenen aquest estatut a l’Assemblea General de l’ONU, però tenen ambaixades arreu i expedeixen passaports vàlids pels estats que els han reconegut. La diferència substancial, en la que gairebé tothom està d’acord, és que ara l’Autoritat Palestina, amb el territori reconegut de les fronteres de 1967, podrà denunciar a Israel a la Cort Penal Internacional pels fets que passin en el futur. I sense cap mena de dubtes, encara que no hi hagi de moment cap nou enfrontament armat, els càstigs col·lectius de la població civil que aplica Israel serien motiu d’una denuncia a la Cort Penal.

            Però més enllà d’aquest accés a la justícia internacional es fa difícil saber les conseqüències d’aquest reconeixement donat que no es pot comparar Palestina amb les altres dos estats observadors que tenen el mateix status. L’un és el Vaticà que només té un minúscul territori d’unes hectàrees a la ciutat de Roma. Però és un territori que va ser respectat fins i tot durant la Segona Guerra Mundial i expedeix passaports. L’altra cas, desconegut i estrany, és l’Ordre de Malta, creada el Segle XI, sense territori, però que el 2004 va obtenir de l’Assemblea General un estaus idèntic al del Vaticà, té seient a l’Assemblea General de l’ONU, expedeix passaports i està subjecte al dret internacional.

                    ELECCIONS A ISRAEL, EL PES DELS COLONS

Però tornant al que deia en començar l’article, Israel, a un mes de les eleccions en les que sembla que Benjamin Netanyaju tornarà a guanyar, anunciant l’ampliació de les colònies els líders israelians no han entès els canvis substancial haguts al Pròxim Orient els últims dos anys. Els colons que surten de casa armats amb llicència de disparar qualsevol palestí, són l’exemple més clar d’aquest poble maltractat que en base a uns fets dels que el palestins no en van ser responsables –l’Holocaust- i a un suposat dret diví a posseir una terra, dificultaran la consecució d’un futur en pau. Els líders israelians van analitzar malament les conseqüències d’unes decisions polítiques que Israel creia que afavorien Hamas i al conflicte permanent, però ara per ara, ha beneficiat al president palestí Mahmud Abbas.

              Certament l’alliberament d’ara fa un any de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va ser una victòria de Hamas. I portes enfora també ho va ser la visita de fa dos mesos de l’emir de Qatar, Hammad Bin Khalifa al Thani a Gaza. Això va ser interpretat per Israel com a mostres de la debilitat de l’Autoritat Palestina d’Abbas. I afavoria d’una manera o altra a Hamas i la seva dinàmica d’acció reacció com estratègia per desactivar tot el procés de pau derivats dels moribunds Acords d’Oslo

Aquesta estratègia li va anar bé a Israel a partir de setembre de 2000 quan Ariel Sharon amb la seva visita a l’Explanada de les Mesquites desencadena la Segona Intifada que trenca tot el procés d’Oslo que havia permès el retorn d’Arafat i la creació del govern palestí a Ramala. I si de les cendres de la primera guerra d’Iraq havien nascut els Acords d’Oslo, després de la guerra d’Iraq de 2003 vindria l’anomenat Full de Ruta que fracassaria i tindria l’últim intent amb la Cimera d’Anàpolis de 2007 que havia de concloure un any després amb la creació d’un estat palestí que tenia dins seu ja 250.000 colons. Una cimera que se celebrava gairebé després que Hamas hagués guanyat legítimament les eleccions legislatives, amb l’unitat palestina trencada i Hamas controlant la franja.  

            Però ara les coses han canviat. No només pel poder del president egipci Muhhamad Mursi, la Turquia islamista d’Erdogan i de la cada cop més poderosa Qatar. Sinó perquè la comunitat internacional i els països àrabs s’han adonat que calia reforçar més que mai l’Autoritat Palestina, després que Hamas ha demostrat tenir capacitat de bombardejar Jerusalem i Tel Aviv. Sorprenentment la capacitat de foc de Hamas ha reforçat Abbas. I Al Fatah i Hamas han anat aquestes últimes setmanes de la mà. Per primera vegada les banderes grogues de Fatah celebraven la victòria palestina al costat de les verdes de Hamas pels carrers de Gaza en retirar Israel les tropes de les fronteres de Gaza, de la mateixa manera que l’acceptació de la Palestina de Mahmud Abbas a l’ONU –amb les fronteres teòriques de 1967— i el govern i parlament de Ramalà, era celebrat també com una victòria a Gaza.

El fet que hagin passat ja les eleccions americanes donen a Obama i Hilary Clinton més llibertat d’acció. Els nous actors d’Egipte, Turquia i Qatar marquen un full de ruta totalment nou, sigui quin sigui el final del conflicte sirià i els pols que es viu dins d’Egipte per la deriva islamista de la Constitució que proposa Mursi. I si Israel rebutja ara l’existència d’un estat palestí negociat, amb Jerusalem capital dels dos estats, amb l’excusa que Palestina, tot i reconèixer Israel, no el reconeix com “estat jueu”, no només Palestina, amb seient podrà denunciar a la Cort Penal, sinó que potser ja serà massa tard per nous processos de pau. I l’única realitat serà que per més colons armats amb fusells que hi hagi a Cisjordània, demogràficament els palestins més tard o més d’hora seran majoria.