Xavier Rius,
La mort a mans de tropes txadianes dels dos principals líders d'Al-Qaida del Magrib Islàmic (AQMI) a Mali, Abdul-Hamid Abu Zeid i Mokhtar Belmokhtar, àlies el Borni, significa a curt termini un afebliment dels grups islamistes i de contrabandistes que actuen contra les tropes malianes africanes i franceses, i contra els interessos occidentals a la regió. Però no ha de significar necessàriament que porti l'estabilització de la regió, atès que aquests grups vinculats o no a Al-Qaida i els grups de traficants d'armes, drogues i tabac, malgrat les seves diferències, tenen un enemic que els uneix.
De fet, l'any 2008, el llavors màxim líder d'AQMI, Abdul Malek Drukdel, que discrepava dels negocis de contraban de drogues, armes i tabac de Belmokhtar, va nomenar cap d'Al-Qaida al Sàhara Abu Zeid, i un any més tard Belmokhtar va dirigir el segrest dels cooperants Albert Vilalta, Roque Pascual i Alícia Gámez a Mauritània. Però, un cop els tuaregs islamistes d'Ansar al-Dine i les franquícies locals d'Al-Qaida, amb armes dels gaddafistes de Líbia, es van apoderar de la regió d'Azawad (al nord de Mali), i després avançaven cap a la capital, Bamako, les diferències van desaparèixer. I l'atac del 16 de gener dirigit per Belmokhtar a la planta de gas d'Algèria va significar, no només una mostra del lideratge de Belmokhtar davant la resta de grups, sinó, sobretot, la capacitat d'internacionalitzar el conflicte a tota la regió.
França hauria d'aconseguir que el govern de Bamako pactés una solució política amb els tuaregs del Moviment Nacional d'Alliberament de l'Azawad. Però París és conscient ara que tota la regió es podria convertir en un nou Afganistan, ja que, malgrat la mort de Belmokhtar i d'Abu Zeid, sorgiran nous lideratges. I com passava a l'Afganistan, mentre hi hagi un enemic comú, tots els grups, coordinats o pel seu compte, actuaran no només contra el feble exèrcit de Mali i les tropes internacionals, sinó, sobretot, contra els interessos energètics d'Occident a Mali, Mauritània, Algèria i el Níger, d'on prové el gas que consumeix el sud d'Europa i l'urani de les centrals nuclears franceses.
Es dóna una situació similar a la que es va viure en molts moments a l'Afganistan, amb la impossibilitat de les tropes internacionals i del feble exèrcit afganès de controlar les muntanyes i el desert, d'on sortien els grups armats que atacaven i posteriorment s'amagaven. I el Sàhara i el Sahel són una regió més àmplia que abasta tot el cor de l'Àfrica, i podria iniciar-se una llarga guerra de baixa intensitat amb uns grups que faran trontollar l'estabilitat de tota la regió i els interessos energètics d'Europa. Això, potser, no ho havien previst les tropes franceses quan van haver d'actuar a corre-cuita per evitar que els islamistes entressin a la capital de Mali.
Llegir al Punt avui, clica
0 comments:
Post a Comment