Hassan Rohani, nou president de l'Iran
No ha d'estranyar que l'Aràbia Saudita i Israel hagin rebutjat l'acord entre l'Iran i els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, Rússia, Alemanya i la cap de la diplomàcia europea, Catherine Ashton, sobre el programa nuclear i la fi progressiva de les sancions. I és que tant Israel com l'Aràbia Saudita han donat suport des del 1979 a qualsevol acció militar, política o econòmica que afavorís el debilitament de l'Iran, un estat antic i una potència cultural i econòmica que, amb l'arribada del règim dels aiatol·làs, el 1979, posava en perill la continuïtat d'Israel com a única potència militar de la regió, i qüestionava el paper de l'Aràbia Saudita, sunnita, defensora d'un islam classista, aliat amb els Estats Units.
Comparteixo la tesi que, des de llavors, i per diferents motius, tant els Estats Units com Israel i les monarquies petrolieres pretenien ofegar les dues potències econòmiques i culturals de la regió. L'Iraq laic de Saddam Hussein, que no es volia sotmetre a les monarquies sunnites. I l'Iran xiïta, que volia estendre una revolució que posés fi a l'islam de les monarquies dels petrodòlars i cridava a lluitar contra Israel. I no és cap secret que el 1980, un any i mig després de la revolució islàmica xiïta de Khomeini, les monarquies petrolieres i Washington animaren Saddam a envair l'Iran, en una guerra que es deia que seria ràpida, en haver fugit gran part dels caps militars, deixant l'aviació gairebé sense pilots. Aquesta guerra va ser una trampa per a Saddam i no va acabar fins al 1988, quan es va signar un alto el foc.
La pèrdua de milions de vides, els costos socials de milers de mutilats, la destrucció de les instal·lacions petrolieres del Xat al Àrab, i l'enfonsament de les dues economies, era l'únic balanç de la guerra. I Saddam, amb un Iraq empobrit, es va trobar que Kuwait i l'Aràbia Saudita, que l'havien animat a atacar l'Iran i l'havien proveït d'armes, li demanaven que pagués l'armament amb uns diners que no tenia. Això va motivar que l'Iraq ocupés Kuwait, fet que va portar a la primera guerra de l'Iraq, i després d'uns anys de sancions, la segona guerra de l'Iraq, el 2003. En resum, el que era el 1980 una de les grans potències econòmiques quedava totalment enfonsat.
Per la seva banda, l'Iran, que continuava enfrontant-se a l'islam sunnita, certament va desenvolupar un important programa nuclear, per a finalitats civils però, també, sembla, militars, desitjant competir amb Israel, única potència nuclear de la regió. I aquí començaria el 2002 un estira-i-arronsa amb l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que es tensaria el 2004, incrementant-se unes sancions que han ofegat l'economia iraniana, impedint també exercir el seu paper de potència econòmica a la regió. L'arribada de Mahmud Ahmadinejad al poder l'any 2005, en ple conflicte de l'Iraq, va fer pujar encara més la tensió vers Occident i Israel.
Ara, amb un nou president que desitja posar fi a la confrontació, amb la fi de les sancions, aconseguida gràcies al compromís de no enriquir urani més enllà del 5%, l'Iran podrà recuperar el seu espai comercial i econòmic. I és que els Estats Units i la comunitat internacional necessiten un Iran amic per evitar que utilitzi els inestables Iraq, Síria, Afganistan i Líban com a peons. Però evidentment ni a Israel ni a l'Aràbia Saudita agrada tenir un Iran fort econòmicament i políticament, que malgrat no tingui la bomba, posi en perill la seva hegemonia.
Xavier Rius, periodista
llegir l'article al Punt Avui (clica)
0 comments:
Post a Comment