Obrir pdf i llegir
Tot i que del resultat de les eleccions d’Israel, en les que s’havia produït un empatat entre els partits de la dreta, els colons i els religiosos, amb els de centreesquerra, laboristes i àrabs, deixava obertes diverses opcions de govern, sembla que queda descartada l’opció d’una coalició de centre esquerra encapçalada pel periodista televisiu Yair Lapid, de Yesh Atid (Hi Ha Futur), amb els laboristes, Hatnuka, Meretz, Hadash (llista d’àrabs i jueus) i els partit àrabs. Yair Lapid, la sorpresa d’aquestes eleccions ha recollit el vots dels indignats i la classe mitja. Lapid demana la fi dels privilegis dels ultraortodoxes exempts de fer el servei militar i, en molts casos, de treballar. I vol la reanudació de les negociacions amb els palestins. Però desitja un estat palestí que prescindeixi del Jerusalem Est i que es mantinguin la majoria d’assentaments i colònies que ha quartejat Cisjordània, fet que fa impossible l’acord amb els diputats àrabs i part de l’esquerra.
Així, l’única opció possible sembla que serà un govern liderat per la coalició guanyadora del Likud i Beitenu, de Benhamin Netanyahu i l’extremista Avigdor Lieberman, amb 31 escons, en la que també entraria Lapip amb els seus 19 diputats, que arribarien als 60 amb l’entrada d’altres forces, excloent els religiosos i àrabs. Aquest més que probable govern no tindria els 500.000 colons en contra, però si als religiosos si es volgués portar a la pràctica la reducció de subvencions i exempcions als ultraortodoxes. Però hauria de reprendre o al menys escenificar, el retorn a les negociacions amb l’Autoritat Palestina de cara a la creació d’un estat palestí. Una Autoritat Palestina de Mahmud Abbas força debilitada per les victòries polítiques Hamas aconseguides, en part, gràcies a les maniobres de Netanyahu per debilitar-lo, però que aquests últims mesos ha escenificat primeres passes de reconciliació entre Hamas que governa Gaza, i que ha obtingut la victòria moral de ser admesa a l’ONU com estat observador.
Un govern amb Lapid que recuperés el diàleg amb els palestins estaria ben vist per la nova administració d’Obama. Però aquest desig teòric de tornar a les negociacions no anul·la la voluntat de Netenyahu i Lieberman de no descartar un atac a l’Iran, cosa que podria fer trontollar el nou equilibri a la regió després de les primaveres àrabs, la inacabada guerra de Síria i els governs islamistes, sobretot Egipte, que pretenen mantenir bones relacions amb Europa i els Estats Units. En aquests moments l’adminsitració Obama manté bones relacions amb els dos poders reals del nou Egipte: els militars que continuen amb el seu poder a l’aparell econòmic, i el president islamista, Mohamed Morsi. I un atac a l’Iran podria trencar els equilibris actuals. Recordem que Hillary Clinton es va implicar fa mesos en desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar en una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la solució de la crisis. Una crisis que es va tancar amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.
RETORN AL PROCÉS DE PAU?
Un dels reptes del nou govern, previ al retorn a les negociacions per l’estat palestí, serà aturar o no l’expansió de les colònies jueves al Jersusalem Est, i descongelar el traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, que va decidir fer com a resposta a l’ingrés de Palestina a l’ONU com estat observador.
Al marge del fet que el procés de pau no es podrà iniciar amb les condicions de Lapid de no tocar ni els assentaments ni Jerusalem, el procés està mort des de l’intent fallit de 2010 impulsat per l’administració Obama després que la cimera àrab de Kuwait donés al suport a una negociació que impliqués el reconeixement d’Israel, al voltant de les fronteres de 1968.
Tot el procés de pau s’inicia amb els Acords d’Oslo de 1993, que va permetre la creació de l’Autoritat Palestina. Però s’estimbà amb la visita d’Ariel Sharon a l’Explanada de les Mesquites que provocaria la Segona Intifada de l’any 2000. Després es va intentar salvar amb el Full de Ruta de 2003, i va tenir l’última revifalla agònica amb la Cimera d’Annapolis de 2007. Però ara topa amb el fet que els últims deu anys s’han multiplicat per tres el nombre de colons jueus a Jerusalem Est i Cisjordània. Més de mig milió de persones que no voldran deixar el que consideren casa seva. Uns colons que tampoc vol que marxin Lapid. Per això, en aquest context de negociacions molt difícils, el falcó Lieberman, amb el vistiplau de Netanyaju, continuarà amb les seves amenaces d’atacar l’Iran, desviar l’atenció i desestabilitzar la regió on no han acabat ni les transicions democràtiques, ara liderades islamistes, ni la guerra de Síria. I, mentre, els ortodoxos tenen més i més fills, com també ho fan els palestins i àrabs, conscients que serà la demografia qui imposarà d’aquí unes decàdes el que no han aconseguit ni les guerres ni les negociacions.
Xavier Rius
