MÉS QUE DANYS COL·LATERALS, publico aquest article al Punt Avui sobre la intervenció a Síria

Xavier Rius, 29/08/2013 

Tot fa pensar que després de la petició de Ban Ki-moon que el Consell de Seguretat assumeixi les seves responsabilitats s'aturarà uns dies l'atac. Semblava temerari que el president Obama, amb el suport de París i Londres, ordenés bombardejar sense esperar que el Consell de Seguretat intenti aprovar una resolució i que els inspectors de l'ONU tornin. Per més que Obama sigui presoner de les seves paraules –va advertir Al-Assad que la utilització d'armes químiques era ultrapassar una línia vermella, fet que obligaria a actuar–, l'operació té molts riscos i pot no aconseguir el que pretén. I és que el problema de fons, més enllà de la seva cobertura legal i que es plantegi a priori com uns bombardejos de només uns dies, és també la poca claredat del seu objectiu. No es vol enderrocar el règim, sinó debilitar-lo. Però si recordem l'atac a Sèrbia de 1999, amb el qual tampoc no es volia un canvi de règim, sinó que Milosevic acceptés el que havia rebutjat a les negociacions, aquest va costar deu setmanes de bombardejos.

Al-Assad estava començant a guanyar la guerra després de l'ajut de la milícia xiïta de Hezbol·là per recuperar Homs i la carretera d'Alep. Per això sorprèn que ara que la guerra li era favorable i amb els inspectors de l'ONU a Damasc hagi utilitzat armes químiques. Acció que algunes fonts consideren que es va fer per un error en el comandament sirià o per l'autisme del propi Al-Assad. També hi ha qui diu que van ser els propis rebels els qui les van usar contra la població per aconseguir una intervenció estrangera. Massa mentides va dir la intel·ligència nord-americana el 2003 en el cas de l'Iraq per llançar-se precipitadament a una acció sense intentar esbrinar què va passar, per més que difícilment es pugui demostrar del tot.

Al-Assad, per la seva ceguesa, va rebutjar negociar fa dos anys, i ha generat una espiral d'odi de la qual la minoria alauita no en sortirà ben parada, cosa que fa difícil la via negociada que desitja la comunitat internacional. Els adversaris contra els qui lluita estan dividits i alguns tenen lligams amb Al-Qaida. Per això no està clar que les 72 hores d'atacs anunciats amb anterioritat canviïn la situació. Segur que està amagant tropes i armes, i, fins i tot, es diu que Al-Assad és a Teheran. Però, en canvi, l'atac sí que pot provocar greus conseqüències a la regió.

No comparteixo les teories conspiratives sobre la mà d'Israel o dels rebels en l'autoria de l'atac químic. Però és evident que si Hezbol·là respon atacant Israel i tota la regió s'encén, implicant l'Iran, seria un escenari perfecte per a aquells falcons del govern israelià que desitgen bombardejar les instal·lacions nuclears iranianes. I Obama hauria caigut en la seva pròpia trampa.

Clica per llegir al Punt Avui

 

  Amb fotos de "màrtirs" d'Hezbol·là

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003