VÍDEO DE LA CONCENTRACIÓ A BARCELONA EN SOLIDARITAT AMB EGIPTE I SÍRIA, amb intervenció d"Aturem la Guerra" i de diputats d'ERC, PSC i ICV-EUiA

El passat dimarts es va fer un concentració a la Pç St Jaume de Barcelona, convocada per "Aturem la guerra", convocada inicialment en solidaritat a les víctimes del cop d'estat a Egipte que finalment es va ampliar al tema de la guerra de Síria, l´ús d'armes químiques i la probable acció militar liderada pels Estats Units contra el règim d'Al Assad. 

El vídeo recull les intervencions de diversos membres d'Aturem la Guerra ialtres associacions, i dels diputats Ferran Pedret (PSC), Oriol Amorós (ERC) i Laia Ortiz (ICV-EUiA)

Hi van assitir unes 150 persones, entre ells un grup de ciutadans egipcis i un altre de sirians. 

    
(Vídeo de Siscu Baiges)
La meva opinió sobre el possible atac a Síria la vaig exposar a l'article que vaig publicar ahir al Punt Avui (clica). 

Llegir l'article (clica)

L'IRAQ FA 10 ANYS, ABANS DE LA GUERRA

El gener de 2003 jo era a l'Iraq fent cròniques per l'AVUI. 
Publico aquí algunes fotos de llavors i torno a posar el meu article d'ahir al Punt AVUI

 A una roda de premsa del Vice Primer Ministre, i exministre d'Exteriors, Tareq Aziz: "No hi ha armes de destrucció massiva. Es van destruir el 1991. No tenim res a amagar"

 Saddam omnipresent als carrers de Bagdad. Llavors hi havia ordre, però no drets humans ni justícia. Ara no hi ha ni ordre, ni  pau, ni respecte als drets humans, ni justícia.

 

 Bàssora. A l'altra banda del Shat el Arab, l'Iran, l'enemic.

Antiaeris als ponts del Tigris a Bagdad

 Els inspectors de l'ONU: "No hi ha armes de destrucció massiva"

 El dia 1 de gener de 2003 a Samarra. A Samarra va desapareixer el 12è imam dels xiïtes, el Mahdi, que creuen que tornarà poc abans del judici final

 La torre de Samarra, en la que es van inspirar els pintors que donaven forma a la Torre de Babel o Babilònia

 L'estàtua de Saddam Hussein al costat de l'Hotel Palestina "Happy new year 2003" es llegeix. No va ser un bon any!

La mesquita xiïta d'or de Khadiminya prop de Bagdad on hi ha enterrat dos dels 12 imams que veneren els xiïtes.
Article d'ahir al Punt Avui:

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

UNA PAU LLUNYANA, publico aquest article al Punt Avui sobre els 10 anys de la guerra d'Iraq

Una pau llunyana

Xavier Rius, 18/03/2013

Deu anys després de la guerra que va acabar amb el règim de Saddam Hussein, que va destruir l'economia i l'administració de l'estat iraquià, i tres anys després de les eleccions parlamentàries que han estat incapaces de donar un govern que funcioni, l'Iraq continua dessagnant-se amb venjances envers sunnites, cristians i xiïtes i amb una economia que no funciona. A més a més, retirades les tropes americanes, el país està atrapat entre l'Iran, que controla els fils del poder a Bagdad, i les tensions d'una guerra a la veïna Síria, on els sunnites i grups d'Al-Qaida, intenten derrocar el regim xiïta alauita.
La qüestió ara no és repetir que la guerra va ser un engany, que no hi havia armes de destrucció massiva, que es va ocupar el país pel petroli o la falsedat que farien de l'Iraq un exemple de democràcia que irradiaria llibertat a tot el Pròxim Orient.
La qüestió és que, desballestada l'administració, l'exèrcit i la policia d'un règim tirànic, la situació del país és pitjor, amb una economia enfonsada i amb matances sectàries, mentre màfies i elits polítiques s'enriqueixen a costa dels altres. Evidentment hi ha llibertat de premsa i de partits polítics, però a mans d'uns o d'altres, centenars de polítics i periodistes són assassinats. I també hi ha eleccions. Però tres anys després de les eleccions legislatives, el país continua ingovernable.
La llista multiètnica d'Iraquiya, encapçalada per l'exprimer ministre xiïta, Ayad Alaui, va ser la força més votada, però després de mig any de negociacions es va fer amb el poder la coalició xiïta de Nuri al-Maliki, totalment influenciat per l'Iran. El nou govern no va complir la promesa d'integrar a l'exèrcit a la milícia sunnita Shawa, coneguda com Els fills de l'Iraq, que finançada pels Estats Units va acabar amb els sunnites d'Al-Qaida que massacraven la població xiïta. I a hores d'ara resten 41.000 milicians armats que no reben la paga promesa, molts dels quals han tornat a viure dels segrestos i assassinats de xiïtes, cosa que pot provocar que el país es torni a incendiar.
A més a més, Nuri al-Maliki, fa tretze mesos, poc després de ser nomenat primer ministre, va ordenar la detenció del vicepresident del país, el sunnita Tariq al-Haiximi, acusant-lo de dirigir esquadrons de la mort; Haiximi es refugià primer al Kurdistan i després a Turquia, que s'ha negat a extradir-lo. I, mentre més de la meitat dels cristians que hi havia al país amb Saddam ja n'han marxat per no tornar-hi, fa tres mesos milers de sunnites, cansats d'assassinats, bombes i segrestos, sortiren als carrers de Bagdad i Ramadi demanant la llibertat dels presoners, la derogació de la llei antiterrorista i la fi dels assassinats.
La situació és tan greu, amb un govern i un Parlament que no han estat capaços de nomenar ni ministre de Defensa ni de l'Interior, que l'aiatol·là Al-Sistani, veritable cap espiritual dels xiïtes, fa mesos que pressiona Al-Maliki perquè posi ordre i allargar la mà als sunnites.
L'actual ministre de Petroli, Hussein al-Xahristani, emparentat amb l'aiatol·là Al-Sistani, està intentant des del govern d'impulsar mesures polítiques de transparència i reconciliació per trencar la desconfiança dels seguidors d'Ayad Alaui, dels sunnites, dels cristians i de molts xiïtes vers Al-Maliki. Però Al-Maliki, desobeint el que demanen Al-Sistani i Alaui i incomplint la llei que només permet ser primer ministre dos mandats, vol tornar-se a presentar a les eleccions legislatives de l'any vinent.
El Kurdistan és l'únic territori on es viu en pau i llibertat, administrant el govern autònom els guanys de petroli. Però als suburbis de barraques, com ara Sadar City a Bagdad, habitat per xiïtes, o a la rica en petroli Bàssora, al sud, la població no veu que la seva situació millori en comparació amb els temps de l'odiat Saddam. I si Al-Maliki no comparteix poder amb Alaui i no aplica les mesures que li demana l'aiatol·là Al-Sitani, potser ressorgiran les milícies del xiïta radical Muqtada al-Sader, que amb les armes amagades espera com evoluciona el país.
 Llegir al Punt Avui, clica

"DOS ANYS DE REVOLTES", publico valoració de l'any al Punt Avui

En l'últim número de l'any, que va acompanyat de les portades d'aquest any, publico al Punt Avui aquest article de valoració de les revoltes àrabs i al situació al Pròxim Orient.

               

Dos anys de revoltes 

Xavier Rius, periodista 31/12/2012

Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han
de produir molts canvis

Dos anys després que el tunisià Mohamed Bouazizi es calés foc, fet amb què va començar la primavera àrab que va fer caure els dictadors de Tunísia, Egipte, el Iemen i Líbia, mentre Síria continua en guerra, encara no sabem si aquests països avancen cap als desitjos de llibertat i feina que van fer sortir al carrer tanta gent o s'estancaran en uns règims més democràtics, dominats per islamistes incapaços de millorar l'economia.
A Tunísia i Egipte, van ser els joves laics els qui van iniciar les protestes a què es van sumar els islamistes, sent el funeral de cada mort el que feia créixer les mobilitzacions. A Egipte, l'islamista Muhammad Mursi, després d'atorgar-se tots els poders, emulant el rais Mubarak, i de desactivar el poder polític dels militars i silenciar els jutges, ha imposat una Constitució amb un referèndum de dubtosa legalitat. Una Constitució que rebutgen els laics i esquerrans que van manifestar-se a Tahrir, tant pel paper que dóna a la llei islàmica, com per la manera com s'ha fet, tot i que teòricament reconeix els drets dels cristians coptes. En canvi, a Tunísia, on també van guanyar les eleccions els islamistes, tenen un president laic, Moncef Marzuki, amb menys poders que Mursi. I a diferència d'Egipte, els qui lideren ara la lluita per les llibertats civils no són els cristians, la intel·lectualitat i les esquerres, sinó els joves –homes i dones— de famílies musulmanes, creients o no, que senzillament volen les llibertats que es tenen a Europa. Però el veritable problema per a aquests països és l'economia i la manca de feina. A Egipte, els militars, tot i haver estat allunyats del poder polític, continuen amb els privilegis i controlen el 30% de l'economia, mentre el turisme continua reduït a zero. A Tunísia, tot i haver nacionalitzat els béns del dictador, controlen l'economia les mateixes elits nacionals i companyies estrangeres d'abans. I fer baixar els preus de la llet i el pa no és fàcil en una globalització econòmica que no té res a veure amb la Tunísia i l'Egipte de Nasser i Bourguiba dels setanta. Per això, el suport de les mesquites serà decisiu per evitar nous esclats si la situació no millora.
Líbia, després d'una guerra que va rebre el suport d'Occident i de part del països islàmics, fa passos contradictoris cap a la democràcia. Però on la situació pateix un estancament perillós és Síria, amb Baixar al-Assad, cada cop més aïllat, que ni tan sols contempla deixar Damasc i acantonar-se a la costa de Lataquia, d'on és originària la seva minoria alauita, i des d'allà negociar un alto el foc que dividiria el país però garantiria una zona per als seus. Ara sembla que l'aliat rus ja no creu que sigui possible mantenir-lo en el poder, i el que espanta a tothom és que arribi a utilitzar armes químiques i si el caos que es podria generar afectaria o no Israel i el Líban. Per últim, mentre l'Iran està perdent l'aliat sirià que li permetia armar la milícia libanesa de Hezbol·là, les minories xiïtes del Iemen i Bahrain, que van fer les seves revoltes, veuen com la primavera els ha passat de llarg. I mentre Israel, desubicat en el nou escenari, continua expandint les colònies a Cisjordània, Qatar i Turquia han esdevingut les noves potències d'aquesta regió, en què encara s'han de produir molts canvis. Passos cap a la democràcia que sorgiran de dins, no envaint un país com van fer els Estats Units ara fa deu anys.
Llegir al Punt Avui, clica 
------------------

I ja que acabo fent una referència a la guerra d'Iraq de fa 10 anys, poso aquí sota tres fotos meves de fa deu anys que, en aquestes dates, jo era a l'Iraq. La primera és de l'Hotel Palestina amb l'estàtua de Saddam, que cauria tres mesos després, amb un rètol a l'hotel de " Happy new year 2003". L'altra és al costat d'un mural amb la foto de Saddam. I la de sota de Bàssora, amb les estàtues assenyalant l'Iran, l'enemic, a l'altra banda del Shat el Arab.

.

L'IRAQ, SENSE ENCAIX 9 ANYS DESPRÉS, article al Punt Avui

21/03/12 02:00 - Periodista - Xavier Riusemail protegit

Seguidors del clergue Moqtada al Sader protesten contra els EUA a Basora en el 9è aniversari de l'atac Foto: REUTERS.

1

Es compleixen nou anys de l'inici de la invasió nord-americà a l'Iraq que, segons el president Bush, havia d'alliberar el món de l'amenaça de les armes de destrucció massiva i irradiar un escenari de pau a tota la regió. Aquella invasió va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i les monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a esclafar els perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament, i va continuar amb la invasió americana.
Invasió que trencaria l'històric domini dels sunnites àrabs, posant a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc. Les institucions serien controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds, però sense deixar unes estructures consolidades, amb un Kurdistan gairebé independent, sense haver tancat el pacte entre les tres comunitats per administrar el país i els guanys del petroli. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita Tareq al-Hashemi, sota l'acusació d'haver dirigit esquadrons de la mort, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfessionals.
Ara, tres mesos després de la retirada americana, les institucions del país continuen bloquejades i el vicepresident resta amagat al Kurdistan protegit per les autoritats d'aquell país, fet que també tensa les relacions entre xiïtes i kurds. Un bloqueig institucional més greu que el que es va viure la primavera i estiu del 2010, quan, encara sota la tutela americana, després de les eleccions del març, van ser incapaços durant gairebé mig any de pactar un govern i triar un primer ministre. I aquest bloqueig que pateix l'Iraq ha deixat en una situació precària els cent mil homes de la milícia sunnita dels Sahwa, coneguda com “els Fills de l'Iraq”, formada per antics insurgents, i promoguda pels Estats Units, que va aconseguir derrotar els grups d'Al-Qaida que dessagnaven l'Iraq amb atemptats. Ara aquest exèrcit ha deixat de cobrar el seu sou i molts dels seus comandament dubten de si tornar a la insurgència.
D'alguna manera està passant el que va preveure fa nou anys el llavors viceprimer ministre, el cristià Tareq Aziz, en una trobada amb els periodistes estrangers que érem a Bagdad, setmanes abans de l'inici de l'ofensiva anglonordamericana. Així, Aziz, davant de les intencions americanes d'imposar un nou règim a l'Iraq, va recordar que certament el país havia patit diversos canvis de règim i d'equilibris ètnics fets per la força al llarg de l'últim segle; però aquests canvis, quan havien estat imposats per forces estrangeres com ara el turcs i els anglesos, sempre havien fracassat i només s'havien consolidat si “eren els mateixos iraquians qui els lideraven”.
Ara sembla que, sense la tutela americana, lluiten per dissenyar el nou equilibri. Però les pressions estrangeres continuen, sobretot per la pugna entre àrabs sunnites i perses xiïtes que sacseja tot el Pròxim Orient i que tant té a veure amb el que passa a Síria, amb la minoria alauita, el domini xiïta del govern del Líban, la prova de força del primer ministre xiïta Nuri al-Maliki a Bagdad, i la pugna nuclear de l'Iran, que amenaça també les monarquies petrolieres quan diu que podria tancar l'estret d'Ormuz. I és que la retirada americana de l'Iraq ha coincidit amb el període de més inestabilitat a la regió. I aquest escenari no ajuda que els iraquians, amb més o menys morts, pactin el seu futur.

Darrera actualització ( Dimecres, 21 de març del 2012 02:00 ) 
Link de l'article al Punt Avui 

ARTICLE TRIANGLE: L'ESCLAT DEL CONFLICTE ENTRE L'IRAN I ISRAEL POT INCENDIAR LA REGIÓ

                                                        
                                                             
                                                           

Clica a quí per veure la primera pàgina

Clica per segona pàgina

Clica per tercera pàgina. Per un error posa que és de P Martí, però ho he escrit jo
 Text:

Després de la retirada de les tropes nord-americanes de l'Iraq, i amb el conflicte sirià enrocat, el Pròxim Orient viu una situació prebèl·lica i de nova Guerra Freda en la qual convergeixen diversos conflictes. Un escenari en el qual l'esclat d'un dels conflictes, la pugna entre l'Iran i Israel, podria incendiar una àmplia regió que va des de les costes del Mediterrani fins a Afganistan.

En ocasions s'ha dit que el veritable conflicte del món islàmic no és el de Palestina i Israel, sinó un altre més antic i que ha continuat motivant guerres i revolucions. Es tracta de la pugna a tres bandes entre l'antiga civilització persa, ara l'Iran xiïta, amb els turcs hereus de l'Imperi Otomà, i els àrabs sunnites.

      Àrabs, turcs i perses

Fins a la Primera Guerra Mundial van dominar els otomans amb el califat a Istanbul. Després d'aquesta, van dominar els àrabs, malgrat les seves divisions entre laics i religiosos, que van distribuir o no entre els seus pobles els guanys del petroli. Uns eren criticats per laics, mentre altres, eren governats per famílies que, malgrat la seva religiositat, vivien immersos en l'abundància i desmesura, sotmesos als dictats d'Occident. Això va canviar el 1979 amb la caiguda del Sha a l'Iran persa i la implantació del règim xiïta, més distributiu. Un règim que no només plantejava acabar amb la submissió a Occident, sinó també fer caure les monarquies petrolieres i els règims laics com l’iraquià del partit Baas.

La invasió nord-americana de l'Iraq va ser el penúltim conflicte d'un encadenament de guerres, que es van iniciar amb la de l'Iraq-Iran, animada per Occident i la monarquies àrabs per frenar Khomeini, va continuar amb la invasió de Kuwait quan Saddam se sent traït pels que el van animar a aixafar als perses xiïtes, va prosseguir amb els anys d'embargament i va continuar amb la invasió americana. Invasió que va posar a l'Iraq les coses demogràficament al seu lloc amb unes institucions controlades pels xiïtes àrabs i els sunnites kurds. I el desembre passat, només retirar-se les tropes nord-americanes, el primer ministre xiïta, Nuri al-Maliki, influenciat per l'Iran, va ordenar la detenció del vicepresident iraquià, el sunnita, Tareq Al-Hashemi, ara refugiat al Kurdistan, iniciant-se un nou període d'atemptats interconfesionals.

No es pot entendre el paper que ha desenvolupat aquests anys Síria i la fortalesa mostrada per la minoria alauita, xiïta, dels Assad, sense l'ajuda incondicional de l'Iran. I de fet, si la primera àrab no hagués posat en perill el règim de Damasc, Iran tindria ara una franja continuada de països sota la seva òrbita: El Líban que té un govern controlat per Hezbol.lah, Síria dominada pels xiïtes alauites d'Assad, i un Iraq controlat pels xiïtes. I malgrat els acords signats entre l'Autoritat Palestina de Mahmud Abbàs i els islamistes de Hamàs, el seu líder, Ismaïl Hania, s'asseia fa dues setmanes al costat de Ahmadinejad a Teheran en els actes d'aniversari de la Revolució i repetia que mai reconeixeria a Israel .

Molt s'ha especulat si el suport iranià i rus serà suficient per sostenir el president sirià, Baxar al-Assad. Probablement Assad sigui presoner de les seves forces lleials, atès que després de tantes matances, saben que si el president abandona, no hi haurà cap general ni vicepresident que, com a Tunísia, Egipte o el Iemen, pugui conduir una transició pacífica, i els alauites podrien ser massacrats. Rússia dóna suport a Assad, no només per tenir en Tartus seva base única naval de la Mediterrània, sinó per que se sent enganyada per la interpretació que va fer Occident de la Resolució 1973 del Consell de Seguretat sobre Líbia, que Rússia no va vetar, que va ser usada com a excusa per enderrocar Gaddafi. I mentre Síria es trenca, sense que les propostes de la Lliga Àrab serveixin per a res, Turquia ajuda amb armes als rebels sirians. I una caiguda sobtada del règim de Damasc, gràcies a l'ajuda turca seria una derrota estratègica dels àrabs.

             Iran i la cursa nuclear

Finalment conflueix en aquest escenari la pugna nuclear de l'Iran amb Israel i Occident i el desenvolupament del seu programa de míssils que no només podrien atacar Israel sinó tancar l’Estret d’Ormuz al petroli mundial. Iran arrossega conflictes interns derivats del resultat fraudulent de les eleccions de 2009 i de l'enfrontament entre els aiatol·làs i el seus Guia, Ali Khamenei, amb el president Ahmadinejad. Aquest divendres, 2 de març, hi ha eleccions parlamentàries, i Ahamadinejad vol retallar el poder dels clergues. Però alhora ell és seguidor d'una secta xiïta que desitja el retorn a la terra, ja, del seu messies, el Mehdi, o imant ocult, que creuen que vindrà a la terra en un període de màxim caos. Un escenari i una esperança apocalíptica que s'assembla bastant a la que tenen alguns líders religiosos d'Israel.

I és evdient que les proclames antiisraelians d'Ahmadinejad, l'avanç del seu programa de míssils, i el desenvolupament de la seva capacitat nuclear, fa que alguns des d'Israel vulguin atacar l'Iran ja. Si això passa, encara que sigui amb un atac limitat a certes instal·lacions, podria fer esclatar tota la regió. Hezbol·lah i Hamàs podrien incendiar el Líban i Palestina, Iran tancar l'Estret d'Ormuz al pas del petroli, provocant una pujada de preus i una crisi de grans conseqüències, mentre el règim sirià aprofitaria el moment per intensificar les seus matances. Assad sap que la comunitat internacional de moment no atacarà com va fer a Líbia, les sancions polítiques i econòmiques no el debiliten i un escenari regional de confrontació seria el moment idoni per incrementar la respressió.

Xavier Rius, periodista

 

           ESPERANT EL MESSIES

Què té en comú el president Mahmud Ahmadinejad i certs líders polítics i religiosos d’Israel?

      Doncs que Ahmadinejad, més enllà del seu enfrontament amb el Guia Suprem, Alí Khamenei, per un tema de rivalitat de poder, és seguidor d’un corrent xiïta que creu que el dotzè imam, el Mahdi o immam ocult, que va desaparèixer a Samarra, l’Iraq, sent un nen, i tornarà a la terra poc abans del judici final. La seva arribada passarà després d’un temps de fets apocalíptics i profètics i regnarà a la terra durant set anys en els que regnarà la pau. Llàstima que als set anys de la pau imperi s’acabarà el món terrenal i vindrà el judici final. Per això alguns diuen que Ahmadinejad no té por de forçar la situació amb la cursa nuclear perquè està convençut que serà precisament en aquest moment de caos total quan arribarà l’Immam Ocult. Evidentment molts clergues xiïtes no interpreten amb la mateixa vehemència la vinguda apocalíptica del Mahdi.

L’esperança amb l’arribada del Mahdi té grans similitud amb la que tenen molts jueus en la vinguda del Messies que també ha de portar la pau universal i, com Ahmadinejad, algunes corrents jueves creuen que vindrà també en un moment apocalíptic previ al Judici Final. Espanta, doncs, que Iran i Israel juguin doncs amb la vinguda del seu messies en mig d’una guerra.

Totalment diferents són els xiïtes alauites de Síria i el Líban, secta a la que pertany Baixar al-Asad i tot el clan dominant a Síria. Ells no creuen en dotze imams, sinó només en set, i no esperen cap final apocalíptic per més que la caiguda d’Assad podria portar un període apocalíptic per ells. No peregrinen a la Meca, veuen vi i no imposen el vel ni les restriccions socials a les dones. Però les diferències que tenen amb el xiïsme majoritari, tenen un fort lligam cultural, polític i econòmic amb l’Iran, règim que no li ha importat les desviacionismes dels alauites sempre i quan Síria fos un aliat fidel contra l’Iraq de Saddam, i un lloc des del que arribar a Palestina i el Líban.

Xavier Rius

Mesquita d'Isfahan a l'Iran, gener 2009

             

                           Mesquita xiïta de Khadimiya, prop de Bagdad, gener 2003