Malgrat el que algunes veus afirmen, el procés del territori balcànic no pot ser un referent
Xavier Rius, periodista.
Xavier Rius, periodista.
El Periódico de Catalunya, Dijous, 5 de setembre del 2013
Mentre s'espera que Mariano Rajoy enviï la seva resposta negativa a la missiva d'Artur Mas sol·licitant-li una consulta pactada a Catalunya, es repeteixen les veus dient que, atesa la impossibilitat de realitzar-la de manera acordada i davant les traves legals que es posaran perquè es porti a terme, proposen l'anomenada declaració unilateral d'independència. Una declaració que es planteja com a pas següent a unes eleccions plebiscitàries i que seria aprovada pel Parlament emulant la que va proclamar el Parlament de Kosovo l'any 2008.
Una declaració, s'afegeix, legitimada des de la legalitat internacional a partir de les conclusions del Tribunal Internacional de Justícia, que no va considerar contrària al dret internacional aquesta decisió unilateral del territori balcànic. Així, el tribunal va estimar, després d'analitzar la ruptura de Kosovo amb Sèrbia, que si bé la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació en territoris colonials, malgrat no haver-se previst per a territoris no colonials, «no hi ha norma en el dret internacional que impedeixi declarar la independència».
Però el fet que una secessió unilateral pugui ajustar-se al dret internacional no significa que sigui possible si les condicions i la correlació de forces interna i externa no ho permeten. No es pot entendre l'aval a la declaració unilateral de Kosovo si no s'interpreta en el seu context. Perquè el context intern i extern i la correlació de forces són més importants que l'embolcall legal.
Hi ha múltiples resolucions de l'ONU a favor del referèndum d'autodeterminació del Sàhara o del dret a un Estat palestí, i malgrat la seva legalitat ni l'Estat palestí existeix ni el Sàhara ha realitzat la seva consulta. Vaig visitar els campaments sahrauís poc després de la data en què s'havia de portar a terme el referèndum i recordo la frustració que havia generat entre la població veure que la consulta no havia tingut lloc.
El cas de Kosovo no és comparable al de Catalunya, donat que Kosovo ja era un territori sense cap vinculació administrativa amb Sèrbia i estava gestionat des del 1999 per l'ONU, que havia construït una Administració pròpia. Només el nord de la ciutat de Mitrovica seguia lligat a Sèrbia. En els primers anys d'administració internacional eren l'ONU, els Estats Units, la Unió Europea i certs països àrabs els que pagaven les pensions i l'Administració kosovar. I davant la negativa de Rússia a admetre que l'ONU transferís la sobirania a l'Estat kosovar, només es podia sortir del punt mort amb una declaració unilateral d'independència.
Rússia s'oposava a la independència d'acord amb una interpretació de la resolució 1244 de l'ONU -que va legitimar l'entrada de la mateixa ONU i l'OTAN a Kosovo el 1999- i de la Constitució de la República Federal Iugoslava, que establia el dret d'autodeterminació de les repúbliques d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia, totes de llengua eslava, però no de Kosovo, que jurídicament només era una província sèrbia amb el 90% de població no eslava. Seria com si la Constitució d'una hipotètica República Federal Espanyola reconegués el dret a la secessió de Catalunya, Andalusia i Galícia però no d'Euskadi. Però aquesta interpretació que la resolució 1244 impedia la independència de Kosovo era equívoca, atès que el que reconeixia era la integritat de la República Federal Iugoslava, un Estat que es va dissoldre per mutu acord entre Sèrbia i Montenegro.
Possiblement, el mite de la via kosovar per a Catalunya el va crear Zapatero al negar-se a reconèixer Kosovo amb la tesi que això aniria contra el dret internacional, cosa que més tard rebatria el Tribunal Internacional de Justícia. Però Catalunya no és un territori administrat per l'ONU. I si es valora l'adversari, tampoc el context econòmic és propici per a una negociació com la del Regne Unit i el Canadà, respectivament, amb Escòcia i el Quebec, a les quals se'ls permet la consulta al mateix temps que se'ls fan ofertes perquè no se'n vagin.
AQUEST és el pitjor moment, davant la falta de recursos, perquè el Govern espanyol respongui en la campanya del referèndum oferint un altre tracte fiscal i millores en infraestructures, perquè altres autonomies dirien que també ho volen. I a més, no tenim un adversari fort amb qui negociar considerant que governa un PP acorralat pels escàndols i l'alternativa immediata a Rajoy és l'ala més dura de la dreta. I la institució que podria fer d'àrbitre, la Casa Reial, tampoc es troba en el seu millor moment per arriscar-se que se li tirin a sobre. Evidentment que s'ha de celebrar la consulta, però si el Govern central ho impedeix hem de ser conscients dels semàfors en vermell que ens haurem de saltar i de les seves conseqüències.
Llegir a El Periódico en català
Leer en El Periódico en castellano
Una declaració, s'afegeix, legitimada des de la legalitat internacional a partir de les conclusions del Tribunal Internacional de Justícia, que no va considerar contrària al dret internacional aquesta decisió unilateral del territori balcànic. Així, el tribunal va estimar, després d'analitzar la ruptura de Kosovo amb Sèrbia, que si bé la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació en territoris colonials, malgrat no haver-se previst per a territoris no colonials, «no hi ha norma en el dret internacional que impedeixi declarar la independència».
Però el fet que una secessió unilateral pugui ajustar-se al dret internacional no significa que sigui possible si les condicions i la correlació de forces interna i externa no ho permeten. No es pot entendre l'aval a la declaració unilateral de Kosovo si no s'interpreta en el seu context. Perquè el context intern i extern i la correlació de forces són més importants que l'embolcall legal.
Hi ha múltiples resolucions de l'ONU a favor del referèndum d'autodeterminació del Sàhara o del dret a un Estat palestí, i malgrat la seva legalitat ni l'Estat palestí existeix ni el Sàhara ha realitzat la seva consulta. Vaig visitar els campaments sahrauís poc després de la data en què s'havia de portar a terme el referèndum i recordo la frustració que havia generat entre la població veure que la consulta no havia tingut lloc.
El cas de Kosovo no és comparable al de Catalunya, donat que Kosovo ja era un territori sense cap vinculació administrativa amb Sèrbia i estava gestionat des del 1999 per l'ONU, que havia construït una Administració pròpia. Només el nord de la ciutat de Mitrovica seguia lligat a Sèrbia. En els primers anys d'administració internacional eren l'ONU, els Estats Units, la Unió Europea i certs països àrabs els que pagaven les pensions i l'Administració kosovar. I davant la negativa de Rússia a admetre que l'ONU transferís la sobirania a l'Estat kosovar, només es podia sortir del punt mort amb una declaració unilateral d'independència.
Rússia s'oposava a la independència d'acord amb una interpretació de la resolució 1244 de l'ONU -que va legitimar l'entrada de la mateixa ONU i l'OTAN a Kosovo el 1999- i de la Constitució de la República Federal Iugoslava, que establia el dret d'autodeterminació de les repúbliques d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia, totes de llengua eslava, però no de Kosovo, que jurídicament només era una província sèrbia amb el 90% de població no eslava. Seria com si la Constitució d'una hipotètica República Federal Espanyola reconegués el dret a la secessió de Catalunya, Andalusia i Galícia però no d'Euskadi. Però aquesta interpretació que la resolució 1244 impedia la independència de Kosovo era equívoca, atès que el que reconeixia era la integritat de la República Federal Iugoslava, un Estat que es va dissoldre per mutu acord entre Sèrbia i Montenegro.
Possiblement, el mite de la via kosovar per a Catalunya el va crear Zapatero al negar-se a reconèixer Kosovo amb la tesi que això aniria contra el dret internacional, cosa que més tard rebatria el Tribunal Internacional de Justícia. Però Catalunya no és un territori administrat per l'ONU. I si es valora l'adversari, tampoc el context econòmic és propici per a una negociació com la del Regne Unit i el Canadà, respectivament, amb Escòcia i el Quebec, a les quals se'ls permet la consulta al mateix temps que se'ls fan ofertes perquè no se'n vagin.
AQUEST és el pitjor moment, davant la falta de recursos, perquè el Govern espanyol respongui en la campanya del referèndum oferint un altre tracte fiscal i millores en infraestructures, perquè altres autonomies dirien que també ho volen. I a més, no tenim un adversari fort amb qui negociar considerant que governa un PP acorralat pels escàndols i l'alternativa immediata a Rajoy és l'ala més dura de la dreta. I la institució que podria fer d'àrbitre, la Casa Reial, tampoc es troba en el seu millor moment per arriscar-se que se li tirin a sobre. Evidentment que s'ha de celebrar la consulta, però si el Govern central ho impedeix hem de ser conscients dels semàfors en vermell que ens haurem de saltar i de les seves conseqüències.
Un kosovar demana a un soldat francés passar a la part sèrbia de la dividida Mitrovica. La foto la vaig fer el juliol de 1999, tres setmanes després que l'ONU es fes càrrec del territori.
Leer en El Periódico en castellano
0 comments:
Post a Comment