Clica per obrir PDF segona pàgina i llegir
Clica per obrir PDF tercera pàgina i llegir
Avui publicdo aquest article a El Triangle
ISRAEL, DESUBICAT EN EL NOU ESCENARI
Xavier Rius
Reconeixen la majoria d’escoles de psicologia i psiquiatria que aquells que foren maltractats quan eren nens, si no fan net de les ferides, és molt probable que repeteixin en major o menor mesura els comportaments agressors dels que van ser víctimes. Sense generalitzar, justificar ni trivialitzar, és un fet que molts maltractadors adults, de petits, van ser maltractats i, per més que se’ls vulgui fer veure que ara ells són els agressors, neguen i justifiquen front els altres i, també davant d’ells mateixos els seus actes sense sentiment de culpa ni capacitat d’autocrítica. Això es pot aplicar també amb matisos al comportament de certs pobles o col·lectius que van ser maltractats. Els radicals serbis justificaven els assassinats i crims als Balcans, en nom del que havien patit els seus avis, sense ser conscients que els agressors eren ells, o l’estat d’Israel que tanca en guetos i aboca a l’exili a la població autòctona –musulmana o cristiana— de Palestina, seguiria fil per randa aquest patró.
Aquesta dificultat d’autocrítica del nen maltracta li impedeix sovint comprendre els canvis que es produeixen el seu entorn. Canvis que en Pròxim Orient a causa de les anomenades primaveres àrabs, les noves potències emergents, els nous lideratges de Qatar, Turquia i Egipte i, també, el paper dels Estats Units amb Obama reelegit president fan que tot el paradigma hagi canviat.
I a la vista del que com reaccionat Israel després de l’acceptació de Palestina com estat observador no membre de l’ONU, ingrés que ha estat aplaudit també per Hamas, cosa que significa de facto que els islamistes de Gaza accepten l’existència del mateixa Israel, sembla que l’estat jueu ha respost com si res no hagué canviat.
Respon amb més càstigs caps els palestins amb la decisió d’ampliar els assentaments de Ma’ale Adumim a l’Est de Jerusalem, cosa que dinamita l’única solució raonable –dos estats- que garantiria la seva pròpia existència d’Israel, i tanca encara més en el gueto als palestins. Així amb l’ampliació de les colònies i assentaments a l’est de Jerusalem fins el riu Jordà dividiria definivament en dos les parts de Cisjordània que controla l’Autoritat Palestina, fent inviable territorialment l’estat i les fronteres que ha reconegut l’ONU. I amb la decisió de congelar els traspàs de fons als palestins, fruit dels seus impostos, que representen el 50% del pressupost del govern palestí, Israel ofega encara més la població civil palestina.
Israel es torna a posar en contra de la comunitat internacional, fins i tot d’aquells que, com els Estats Units, no van votar a l’ONU l’ingrés de Palestina com a observador. Si fa un any, quan Palestina va ser admesa a la UNESCO, els Estats Units es van posar al costat d’Israel retirant temporalment la seva aportació econòmica a l’organisme internacional, ara, tot hi haver votat en contra, Mark Toner, portaveu del Departament d’Estat dels EUA lamentava que l’ampliació de les colònies donat que complicava els esforços per reiniciar les negociacions directes de pau. Recordem que Hillary Clinton es va implicar molt fa tres setmanes per desactivar el conflicte amb Gaza que semblava que anava desembocar amb una nova invasió de la franja, mentre els islamistes llançaven ja míssils que arribaven a Tel Aviv i Jerusalem, deixant Clinton que Egipte jugués un paper important en la desactivació de la crisi. Una crisis que es tancava amb el compromís de Hamas de no atacar Israel i d’Israel de posar fi a l’ofec a la franja.
Però Israel, enlloc d’aprofitar el vot contrari dels Estats Units a l’ingrés de Palestina com a observador per la necessària negociació, desafiant Washington, decideix castigar als palestins, sense ser conscient que tot ha canviat i si fracassa ara el procés de pau, potser ja serà massa tard per aconseguir el futur de dos estats. I llavors, donat que Palestina ha estat reconeguda per l’ONU, podrà denunciar la potència ocupant, Israel, a la Cort Penal Internacional.
QUÈ SIGNIFICA “ESTAT OBSERVADOR NO MEMBRE” ?
Fins ara l’Autoritat Palestina disfrutava dels reconeixement internacional com a part del conflicte i representant legítim del poble palestí, poden participar com a “part” a totes les conferències internacionals sobre el Pròxim Orient
Es fa difícil aventurar què representarà en la pràctica ser admès com estat no membre. Hi estats de facto com Kosovo –que controlen el seu territori—, o com la República Àrab Saharauí —que no el controla—, que no tenen aquest estatut a l’Assemblea General de l’ONU, però tenen ambaixades arreu i expedeixen passaports vàlids pels estats que els han reconegut. La diferència substancial, en la que gairebé tothom està d’acord, és que ara l’Autoritat Palestina, amb el territori reconegut de les fronteres de 1967, podrà denunciar a Israel a la Cort Penal Internacional pels fets que passin en el futur. I sense cap mena de dubtes, encara que no hi hagi de moment cap nou enfrontament armat, els càstigs col·lectius de la població civil que aplica Israel serien motiu d’una denuncia a la Cort Penal.
Però més enllà d’aquest accés a la justícia internacional es fa difícil saber les conseqüències d’aquest reconeixement donat que no es pot comparar Palestina amb les altres dos estats observadors que tenen el mateix status. L’un és el Vaticà que només té un minúscul territori d’unes hectàrees a la ciutat de Roma. Però és un territori que va ser respectat fins i tot durant la Segona Guerra Mundial i expedeix passaports. L’altra cas, desconegut i estrany, és l’Ordre de Malta, creada el Segle XI, sense territori, però que el 2004 va obtenir de l’Assemblea General un estaus idèntic al del Vaticà, té seient a l’Assemblea General de l’ONU, expedeix passaports i està subjecte al dret internacional.
ELECCIONS A ISRAEL, EL PES DELS COLONS
Però tornant al que deia en començar l’article, Israel, a un mes de les eleccions en les que sembla que Benjamin Netanyaju tornarà a guanyar, anunciant l’ampliació de les colònies els líders israelians no han entès els canvis substancial haguts al Pròxim Orient els últims dos anys. Els colons que surten de casa armats amb llicència de disparar qualsevol palestí, són l’exemple més clar d’aquest poble maltractat que en base a uns fets dels que el palestins no en van ser responsables –l’Holocaust- i a un suposat dret diví a posseir una terra, dificultaran la consecució d’un futur en pau. Els líders israelians van analitzar malament les conseqüències d’unes decisions polítiques que Israel creia que afavorien Hamas i al conflicte permanent, però ara per ara, ha beneficiat al president palestí Mahmud Abbas.
Certament l’alliberament d’ara fa un any de mil presoners palestins de Gaza i Cisjordània a canvi del soldat Gilad Shalit, pactat entre Hamas i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va ser una victòria de Hamas. I portes enfora també ho va ser la visita de fa dos mesos de l’emir de Qatar, Hammad Bin Khalifa al Thani a Gaza. Això va ser interpretat per Israel com a mostres de la debilitat de l’Autoritat Palestina d’Abbas. I afavoria d’una manera o altra a Hamas i la seva dinàmica d’acció reacció com estratègia per desactivar tot el procés de pau derivats dels moribunds Acords d’Oslo
Aquesta estratègia li va anar bé a Israel a partir de setembre de 2000 quan Ariel Sharon amb la seva visita a l’Explanada de les Mesquites desencadena la Segona Intifada que trenca tot el procés d’Oslo que havia permès el retorn d’Arafat i la creació del govern palestí a Ramala. I si de les cendres de la primera guerra d’Iraq havien nascut els Acords d’Oslo, després de la guerra d’Iraq de 2003 vindria l’anomenat Full de Ruta que fracassaria i tindria l’últim intent amb la Cimera d’Anàpolis de 2007 que havia de concloure un any després amb la creació d’un estat palestí que tenia dins seu ja 250.000 colons. Una cimera que se celebrava gairebé després que Hamas hagués guanyat legítimament les eleccions legislatives, amb l’unitat palestina trencada i Hamas controlant la franja.
Però ara les coses han canviat. No només pel poder del president egipci Muhhamad Mursi, la Turquia islamista d’Erdogan i de la cada cop més poderosa Qatar. Sinó perquè la comunitat internacional i els països àrabs s’han adonat que calia reforçar més que mai l’Autoritat Palestina, després que Hamas ha demostrat tenir capacitat de bombardejar Jerusalem i Tel Aviv. Sorprenentment la capacitat de foc de Hamas ha reforçat Abbas. I Al Fatah i Hamas han anat aquestes últimes setmanes de la mà. Per primera vegada les banderes grogues de Fatah celebraven la victòria palestina al costat de les verdes de Hamas pels carrers de Gaza en retirar Israel les tropes de les fronteres de Gaza, de la mateixa manera que l’acceptació de la Palestina de Mahmud Abbas a l’ONU –amb les fronteres teòriques de 1967— i el govern i parlament de Ramalà, era celebrat també com una victòria a Gaza.
El fet que hagin passat ja les eleccions americanes donen a Obama i Hilary Clinton més llibertat d’acció. Els nous actors d’Egipte, Turquia i Qatar marquen un full de ruta totalment nou, sigui quin sigui el final del conflicte sirià i els pols que es viu dins d’Egipte per la deriva islamista de la Constitució que proposa Mursi. I si Israel rebutja ara l’existència d’un estat palestí negociat, amb Jerusalem capital dels dos estats, amb l’excusa que Palestina, tot i reconèixer Israel, no el reconeix com “estat jueu”, no només Palestina, amb seient podrà denunciar a la Cort Penal, sinó que potser ja serà massa tard per nous processos de pau. I l’única realitat serà que per més colons armats amb fusells que hi hagi a Cisjordània, demogràficament els palestins més tard o més d’hora seran majoria.
0 comments:
Post a Comment