El mateix dia que la comissió del Congres aprovava la llei de Medidas para la Protección a los Deudores, Reestructuración de la Deuda y Alquiler Social, només amb els vots del PP i vot contrari de tota l’oposició, s’anunciava en roda de premsa a l’Ajuntament de Vic en presència de l’afectat, l’alcalde i el regidor de convivència, l’acord arribat entre Banesto i el propietari del pis de Manlleu, subhastat, que va motivar una protesta sense precedents de 6 setmanes davant l’oficina de l’entitat bancària a Vic.
El text de la llei, que ara anirà al Senat, és la resposta del PP a la Iniciativa Legislativa Popular demanant la dació en pagament per qui deixi el pis, i l’oferiment d’una segona oportunitat amb un lloguer social a qui s’hi quedi, tot i que el pis passi a ser propietat del banc. El text també havia de recollir la modificació de les clàusules declarades abusives per la sentencia del tribunal d’Estrasburg.
El Govern del PP, que es va resistir fins a l’últim moment a admetre a tràmit al Congrés la iniciativa legislativa popular (ILP), avalada per un milió i mig de firmes, ara s’ha negat a incloure, no només el que proposava la ILP, sinó també les esmenes presentades per la resta de grups, moltes de les quals es quedaven a mig camí entre el text del govern i la Iniciativa Popular. Altres esmenes dels partits incidien en la proposta de la Junta d’Andalusia d’exigir als bancs a posar en lloguer social els pisos buits i, si no ho fan, expropiar-los temporalment i posar-los a lloguer. Crec que no hi precedents en cap llei que, de les 238 esmenes presentades per l’oposició, només se n’hagin acceptat dues, ni tampoc n’hi ha gaires que una llei s’aprovi amb el no de la resta de grups, quan el més habitual, si no obté el sí d’algun altre grup, és que uns hi votin en contra, però d’altres s’abstinguin.
La nova llei limita algunes clàusules abusives, com exigeix la sentència del Tribunal de la UE, en altres deixa la valoració o interpretació de les clàusules en mans dels tribunals, rebaixa els interessos de demora, millora els imports mínims pels quals el banc pot adjudicar-se un pis, estableix quitacions del deute, i obre la porta a la negociació entre les parts per modificar les quotes o potser quedar-se en lloguer. Però amb aquesta norma les famílies seguiran sent víctimes d’un gran desequilibri de la política econòmica de les institucions polítiques i financeres espanyoles i europees davant una banca, salvada amb ajudes públiques, que no han revertit ni en el crèdit a les famílies ni al de les empreses. I és poc probable que qui ha estat desnonat pugui pagar en cinc o deu anys la major part del deute i llavors, perdonar-li, com preveu el nou text el 35% o el 20% que manca com preveu el text. Qui s’ha quedat en atur i no pot pagar la quota mensual d’una hipoteca a 25 anys, difícilment podrà fer front al 65 % del deute i als interessos en cinc.
És probable que al Senat el Partit Popular, que pateix una gran pressió interna, faci algun canvi, per intentar aconseguir el suport o l’abstenció d’altres grups. Molts parlamentaris i alcaldes populars estan dolguts per la manera que ha afrontat el partit les crítiques, manifestacions i el scrache davant alguns domicilis. Molts alcaldes del PP s’han sentit ofesos per les declaracions de la senyora Cospedal, que guanya cinc vegades més que l’ alcalde d’un municipi de deu mil habitants.
Cospedal va dir amb motiu del debat de la llei, que els votants del PP són els que deixen de menjar per pagar la hipoteca. I evidentment quan una família desnonada arriba als serveis socials, l’alcalde no els hi pregunta quin partit han votat. I entre els desnonats també n’hi ha de votants del PP que han perdut la feina. L’arrogància de Cospedal, les comparacions de la Plataforma d’Afectats amb la Hipoteca amb el nazisme, i l’autisme de Rajoy i certs diputats i ministres, deixa un text, que si no canvia radicalment al Senat –cosa poc provable-, no resoldrà l’emergència social en la que es veuen abocades cada vegada més famílies. Deixa un text que, certament obre la porta a la mediació i a pactes entre els bancs i els afectats, però la seva aplicació dependrà de com ho interpretin els jutges, de la pressió dels afectats i plataformes, i de la capacitat de mediació que tinguin les oficines d’habitatge dels ajuntaments.
Així doncs, el que hem vist aquest últim més i mig al carrer Verdaguer de Vic, amb la família a qui li han subhastat el pis i membres de la PAH acampats davant el Banesto, fins que amb la mediació de l’Ajuntament, s’ha aconseguit un acord, pot esdevenir una de les poques maneres que els quedarà a moltes famílies per treure’s el deute per vida després de deixar el pis. L’acord aconseguit a Vic ha estat no impugnar la subhasta i deixar el pis, a canvi de rebaixar-los el deute de 90.000 euros a només 15.000, que només se’ls hi exigirà quan tinguin recursos econòmics suficients.
Amb el text actual de la llei, enlloc d’obligar a oferir una segona oportunitat en lloguer social, tot i que el banc es quedi el pis, donat que la majoria de desnonats no podran pagar el deute ni en cinc ni deu anys, i el banc no els oferirà el lloguer, caldrà anar al tribunals, a l’oficina d’habitatge de l’ajuntament i pressionar amb accions com la del Banesto de Vic. I és evident que judicialitzar cada cas per veure’n les clàusules, o haver d’acampar al davant fins que l’ajuntament –que ja té prou feina amb altres coses- o els del banc se’n cansin, i aconsegueixin un acord, no és la millor manera de legislar. I qui ho ha perdut tot, no perd res estant-se dos mesos davant del banc.
Xavier Rius, periodista
0 comments:
Post a Comment