He vist un fragment de La innocència dels musulmans (clica aquí), fet per cristians ultraconservadors, que ha generat aquests atacs arreu del món islàmic. El vídeo és lamentable i no té el nivell —ni la part de veritat que contenia— del curt Submissió (clica per veure), de l'holandès Theo van Gogh, assassinat l'any 2004. Però, tal com va passar amb el film de Van Gogh o amb les vinyetes de Mahoma l'any 2006, ha generat una histèria de conseqüències imprevisibles. I és evident que aquest film no desitja res més que encendre l'anomenat “xoc de civilitzacions” i torpedinar la reelecció d'Obama, i que està sent aprofitat pels que volen orientar les revoltes àrabs cap al salafisme.
Però, dit això, s'ha de reconèixer que les protestes posen de nou sobre la taula la realitat que la majoria de règims islàmics continuen tenint elements que dificulten l'encaix amb els valors democràtics. La principal d'aquestes dificultats ve de quan la majoria d'aquests estats van signar la Declaració Universal dels Drets Humans; van fer una reserva a l'article 18, que reconeix el dret a la llibertat de pensament i religió, que diu que “aquest dret inclou el dret a canviar de religió”. És a dir, un musulmà mai pot deixar de ser musulmà; un musulmà no pot qüestionar o reinterpretar l'Alcorà. Un nascut musulmà, en la majoria de països islàmics, no pot dir que Déu no existeix. Un musulmà no pot dir que vulnera els drets humans l'obligació de recuperar els dies de dejuni per a un metge que ha hagut de prendre un te per estar serè en una operació i salvar una vida. Un musulmà no pot dir en molts països sí a Darwin. És la consideració que l'Islam oficial està ancorat en molts llocs a la interpretació que tenia abans dels descobriments científics del segle XX i de la Declaració Universal del Drets Humans. És la consideració de l'Islam com a única religió veritable i considerar qualsevol objecció feta des de dins o des de fora com una blasfèmia; tenint en compte que, des del 1924, quan Ataturk va abolir la figura del califa, llavors amb seu a Istanbul, no hi ha cap autoritat que pugui ressituar la fe, com han fet altres religions, en l'àmbit personal i posar-la per sota de les lleis, encara que es contradigui amb l'Alcorà.
Això no vol dir que la majoria de musulmans al Marroc, Tunísia, Egipte o Turquia estiguin d'acord amb l'Islam oficial. I, a més a més, en aquests països hi ha una gran quantitat de gent creient que relativitza la religió i una altra que reconeix que és agnòstica. Al Marroc, el rei Mohammad VI va imposar el 2003 un nou Codi de Família que igualava la dona a l'home, i hi ha la revista Telquel, (clica per anar-hi)que planteja coses com que milions de persones al Marroc no segueixin el Ramadà, o la realitat que molts marroquins no creuen en Déu. Al Líban, l'escriptora Jumana Haddad va treure fa tres anys la revista Jasad (clica) –que en àrab vol dir cos—, que trenca els tabús. I un dels perills que veien els islamistes l'endemà de les revoltes àrabs era que aquesta llibertat de dir en veu alta el que es pensa és normalitzés. Per això, la islamofòbia barroera d'aquesta pel·lícula serveix perquè grups islamistes encenguin els carrers d'odi i per debilitar els dirigents dels Germans Musulmans que no donin suport a les protestes. Un odi i una croada que tindran com a primeres víctimes aquells que des dels mateixos països musulmans, creients o agnòstics, lluiten perquè la religió se sotmeti a la llibertat ideològica.
Llegir a El Punt Avui, clica
El discurs islàmofob occidental i el salafisme polític units en l'objectiu d'aturar que les revoltes àrabs dels joves i laics (creients o agnòstics) i certs mitjans de comunicació posin la llibertat ideològica, sexual i personal per sobre la religió.
0 comments:
Post a Comment