Ahir dijous la meva amiga, Montse Pellicer, va presentar el seu llibre de poemes "Somnis d'escarlata" al FNAC de l'Illa Diagonal de Barcelona. Jo vaig comentar la seva trajectòria, i com ella havia fet el pas del blog Paraules d'Escarlata (clica) al llibre, que s'ha presentat ja a Malgrat de Mar on viu (clica per veure les fotos), a Pineda on treballa (sembla que no per molt temps...), a Badalona i a Olot. Un llibre de poemes de sentiments, sensacions, erotisme i emocions, des d'una perspectiva de dona que perd la por a expressar el que sent, i amb la presència del mar, la sorra i el sol sobre la pell; uns poemes sobre solitud i companyia, sobre el desig i les carícies. A dues veus, vam anar llegint alguns dels seus poemes que tot seguit ella comentava, i després algunes persones que ja l'havien llegit, van polemitzar sobre si s'havia de qualificar com poesia de sentiments, de sensacions, de tacte, sensual o potser, eròtics. La propera presentació segurament serà al setembre a Girona i per l'any vinent, si tot va bé, un nou llibre.
Tinc un vers escrit en el cos, que es belluga i no fa soroll perquè el recitis amb els teus llavis, mentre em sobreescrius cada paraula. Tinc l'ànima perduda assedegada de poesia que flueix mentre reposo sobre el mar atrapada entre les ones. I no puc esborrar les petjades, deixades sobre la sorra mentre m'he anat traient la roba, per deixar pas a l'essència.
Podría comenzar este artículo haciendo referencia al asesinato del soldado Lee Rigby en Londres a manos de musulmanes conversos, armados con cuchillos, y al posterior intento de asesinato, con el mismo método, de un militar en París. O aludiendo a otros hechos también recientes en Francia y el Reino Unido, como la concesión de la Palma de Oro de Cannes a La vie d'Adèle, del tunecino Abdellatif Kechiche, filme que trata del amor lésbico. O a la boda homosexual de Rehana Kausar y Sobia Kamar, dos chicas paquistanís y creyentes musulmanas, emigradas al Reino Unido, que contrajeron matrimonio hace unos días. También podría iniciarlo refiriéndome al caso de la tunecina Amina Tyler, que fue amenazada de muerte tras publicar en Facebook una foto en la que posaba con una inscripción en árabe sobre sus pechos (Mi cuerpo me pertenece, no es el honor de nadie), fue retenida un mes por su familia y fue detenida la pasada semana tras pintar la palabra Femen -el movimiento al que pertenece- en la pared de un cementerio de Kairouan, donde se iba a celebrar un congreso salafista.
Frente a la opinión de que el islamismo radical ataca principalmente a Occidente y que la mayoría de víctimas de Al Qaeda son europeos o americanos, la realidad es que el 95% son musulmanes asesinados en sus propios países. Y la mayoría de víctimas civiles que ven coartada su libertad por el islamismo político no somos los ciudadanos occidentales hijos de europeos, sino los ciudadanos de países islámicos residentes en ellos o los inmigrantes o sus descendientes que viven en Occidente, que deben soportar la presión de determinados musulmanes que pretenden ejercer de policías de la virtud.
Por ello el discurso islamófobo que culpabiliza a todos los originarios de países islámicos de ser un peligro para Europa no solo es demagógico sino que genera, ante el ataque que perciben los inmigrantes y sus descendientes, una reacción de enquistamiento en el seno de la comunidad, lo que únicamente genera más guetos. Si en esos guetos se vive en una situación de precariedad, como hemos visto en Londres o Estocolmo, cualquier incidente puede hacer estallar un conflicto liderado por jóvenes sin perspectivas de futuro y con un desarraigo identitario.
Es un hecho que en la mayoría de países islámicos persiste una doble moral, con una interpretación del Corán que niega evidencias científicas e impide a la respectiva legislación ubicar la religión en el ámbito privado. Una literalidad de la tradición que no permite que se hagan públicas otras interpretaciones del Corán y, sobre todo, aceptar que hijos de musulmanes puedan hacer público que son ateos. Eso se debe a la falta desde 1924 -cuando se abolió la figura del califa, ubicada en Estambul- de una autoridad que permita reinterpretar el Corán a partir de los descubrimientos científicos y someter las leyes y la religión al derecho a la libertad de pensamiento.
Así, la mayoría de países islámicos, al firmar la Declaración Universal de Derechos Humanos, hicieron una objeción al fragmento del artículo 18, relativo a la libertad de pensamiento y de religión, que dice que «este derecho incluye el de cambiar de religión o creencias». Es decir, en la mayoría de países islámicos un musulmán no puede hacer público que ha dejado de creer ni cuestionar la literalidad del Corán. En base a esta interpretación tampoco se permiten las relaciones homosexuales.
Pero el hecho de que en los países islámicos haya muchas personas que desde las redes sociales luchan por romper la tradición y quieren ejercer la libertad de pensamiento, o de que en Europa haya hombres o mujeres musulmanes que no ocultan su homosexualidad y la hagan compatible con su religión, es una muestra de que no es esta la enemiga de la libertad, sino la interpretación que se le da.
Que en Occidente muchos descendientes de musulmanes proclamen que son ateos, o que haya musulmanas que se casen con un agnóstico, o que dos musulmanas lesbianas decidan casarse, es una muestra de la evolución de muchos de los inmigrantes o sus hijos. Evidentemente, eso no es fácil en los guetos. En los barrios de las ciudades suecas donde recientemente han estallado conflictos o en los del llamado Londonistán, en los que guardianes de la fe desean imponer su ley, se hace difícil esta interculturalidad. Pero el problema no se resuelve criminalizando al islam ni a los inmigrantes, porque así solo se consigue que estos se encierren por autodefensa en el gueto. Y de la misma manera que las ideas de extrema derecha son una salida para jóvenes europeos desencantados, lo es el radicalismo islámico para hijos de inmigrantes a los que pese a haber nacido aquí se sigue tratando como extranjeros.
El proper dijous, 30 de maig, a les 19,30, presento al Fnac de l'Illa Diagonal, el llibre de poemes de la meva amiga Montse Pellicer (anar a l'event de Facebook). Ja li vaig presentar al mes de març a Pineda de Mar on treballa i a Malgrat de Mar on viu (clica) Si veniu, segur que us agrada! Anar al seu blog, Paraules d'escarlata
Tinc un vers escrit en el cos, que es belluga i no fa soroll perquè el recitis amb els teus llavis, mentre em sobreescrius cada paraula. Tinc l'ànima perduda assedegada de poesia que flueix mentre reposo sobre el mar atrapada entre les ones. I no puc esborrar les petjades, deixades sobre la sorra mentre m'he anat traient la roba, per deixar pas a l'essència.
Què passaria si a un diari es fa aquesta oferta de feina?:
Es necessita Directora d'Àrea a causa de la baixa "voluntària" de l'actual, que va donar a llum fa quatre mesos, davant la impossibilitat d’exercir la tasca professional amb la intensitat desitjada en ser una empresa petita, i la manera com la cessant vol afrontar la seva maternitat.
Actuaria l'Institut Català de la Dona? Ho denunciaria la Ministra de Treball, Seguretat Social i Igualtat? Ho denunciarien els sindicats i grups feministes? ¿La menor productivitat temporal ha de retirar del mercat laboral a aquella dona que, durant un temps, potser dedicarà menys hores a la feina a l' empara d'unes lleis de l'estat del benestar que ara alguns volen eliminar?
I què passaria si CiU fes aquest comunicat:
Unió Democràtica de Catalunya vol fer públic que en les properes setmanes es farà efectiva la baixa voluntària de la diputada XXXXXXX per motius personals. La dedicació que suposa la intensa tasca al Parlament de Catalunya per a un partit petit com UDC, amb responsabilitats de Govern, i la manera com vol afrontar la seva recent maternitat, no li permeten d’exercir la seva tasca parlamentària amb la intensitat que caldria i desitjaria. Per aquest motiu, ha decidit renunciar voluntàriament a l’acta de diputada i facilitar la incorporació d’una nova persona, que serà la diputada YYYYYY sense fills menors al seu càrrec.
I què passaria si acte seguit en Duran Lleida fes un tuit dient, "Maternitats!" (Clica) com el que ha fet en David Fernández?
Les esquerres, la premsa, els sindicats i els grups feministes acusarien -amb raó- UDC de defensar el patriarcat catòlic tradicional i els valors de l'Opus Dei? Es denunciaria una discriminació vers les dones amb fills que impedeix poder compatibilitzar la vida familiar i la política? Es preguntaria a UDC si també hauria de plegar la nova diputada si quedava prenyada? S'ironitzaria amb si els diputats d'UDC mascles també renunciarien en tenir un fill per exercir una paternitat responsable?
Ara fa un any la llavors senadora autonòmica Iolanda Pineda per l'Entesa (PSC-Iniciativa), després d'exercir dos mesos la baixa per maternitat, va portar el seu fill a l'hemicicle per reivindicar el vot telemàtic o la delegació de vot, una opció que sí tenen els diputats del Congrés i del Parlament de Catalunya. Ella va decidir incorpora-se als dos mesos i el seu marit va agafar la baixa paternal les 8 setmanes que quedaven i posteriorment ell va compactar, com permet la llei, l'hora diària de lactància unes setmanes més. Tots tres anaven a Madrid, agafaven una habitació en un hotel proper al Senat (per alguna cosa són les dietes) i ell li portava el seu fill Narcís a un despatx de la cambra a l'hora de donar el pit. Però alguns periodistes progres gironins van criticar-la durament per fer el numeret o per retreure-li que moltes altres dones no podien permetre's aquest privilegi.
Una setmana després de ser mare la senadora Pineda, va donar a llum la senadora gironina de CiU, Maria Rieradevall Tarrés, germana de la Georgina de la CUP, la qual va exercir els 4 mesos de baixa i després de l'estiu, quan es va reincorporar al Senat, s'enduia el fill a Madrid al que deixava amb una cangur. Fins i tot aquest setembre, un dia va haver de substituir-la en el Ple la senadora Montserrat Candini en retardar-se l'hora de la de la intervenció i coincidir amb el moment que estava donant el pit.
Jo ja havia comentat diverses vegades a Rieradevall que no entenia com l'assemblearisme de la CUP podia imposar un sou de 1.600 euros als diputats, quedant-se el partit la resta i les dietes, fins i tot vivint a 65 km de Barcelona i que hagués d'anar de Vic a Barcelona amb la Sagalés o la Renfe, quan la tasca de diputada sovint pot acabar a les tantes de la nit.
Vaig conèixer a la Georgina Rieradevall com a regidora de Vic, i em va sorprendre la seva capacitat dialèctica i el seu gran domini polític i argumental en ser advocada, actriu, professora de teatre i diplomada en treball i educació social. Tres facetes que li donaven coneixements, sensibilitat i rigor per afrontar un debat polític als Plens de Vic i, esperava, també al Parlament de Catalunya. Ella ha exercit els 4 mesos de baixa amb vot delegat a un company diputat, a diferència de l'Anna Simó d'ERC (que no viu a 65 Km del Parlament sinó a L'Hospitalet), i que va decidir reincorporar-se als 15 o 20 dies, cosa que va ser criticada i qüestionada per la renúncia d'uns drets conquerits per les dones.
Sí, ja sé que la CUP ha de madurar, i no sé si la seva renúncia voluntària (el seu Face està desactivat i ella no ha fet cap declaració), té a veure amb les tensions de l'última assemblea de la CUP a Olot. Si es vol acabar amb el patriarcat i facilitar la plena incorporació de la dona a la totes les feines, també a la política, o que els homes assumeixin una paternitat responsable en igualtat, calen mesures d'ajut i discriminació positiva. I potser, com a gest la CUP s'hagués pogut plantejar deixar que Rieradevall cobrés tot el sou i les dietes i que el seu marit deixés la feina un temps, o encara que no fos així, permetre que la seva dedicació fos aquest primer any menor que la dels altres dos diputats.
Hi ha qui pensa que el motiu real que Rieradevall plegui és un altre, però llavors és un mal gest de la CUP, amb ella callada, dir que ho fa per incompatibilitat amb la maternitat! Senzillament podia haver dit que era per voler retornar al teatre o l'advocacia i centrar la seva vida laboral a Osona on té la família.
I acabo aquí amb la pregunta d'abans: Si la nova diputada Isabel Vallet queda embarassada, també deixarà l'escó, com quan eren acomiadades les "senyoretes" de la Telèfonica amb Franco si quedaven prenyades, o com els passa ara a moltes Secretàries d'executius o Secretaries de Direcció (que es deixen dir Senyoreta) si tenen un fill?
No seria una mostra de coherència reivindicar i exercir amb normalitat que la mare -o el pare- diputat o diputada pugui exercir la seva tasca amb menys dedicació si tenen un fill petit? Si la CUP hagués pogut funcionar amb només dos diputats, no es podia permetre fer-ho durant un temps amb la tercera diputada amb menys dedicació?
Georgina Rieradevall el passat 8 de març (casualment el Dia de la Dona Treballadora) donant suport als membres de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca d'Osona a l'ocupació del Banesto de Vic, amb el seu fill al cotxet.
Iolanda Pineda al Senat amb el seu fill el 22 de maig de 2012, reivindicant en vot telemàtic que sí té el Congrés i el Parlament català per baixes de maternitat i malalties greus. Alguns periodistes gironins va criticar-la per "fer un numeret".
Tuit gloriós de David Fernández: "Maternitats".... (coses de dones!)
COMUNICAT DE LA CUP
Isabel Vallet prendrà el relleu a Georgina Rieradevall com a nova diputada de la CUP-Alternativa d’Esquerres.
Rieradevall farà efectiva la baixa voluntària com a diputada davant la impossibilitat d’exercir la tasca parlamentària amb la intensitat que ella desitjaria.
La CUP-Alternativa d’Esquerres vol fer públic que en les properes setmanes es farà efectiva la baixa voluntària de la diputada Georgina Rieradevall per motius personals. La dedicació que suposa la intensa tasca al Parlament de Catalunya per a un grup petit com la CUP-AE i la manera com vol afrontar la seva maternitat no li permeten d’exercir la seva tasca parlamentària amb la intensitat que ella desitjaria. Per aquest motiu, ha decidit renunciar a l’acta de diputada i facilitar la incorporació d’una nova persona. La CUP-AE entenem la decisió de Georgina Rieradevall i li agraïm tota la feina que ha fet aquests mesos com a diputada.
En el seu lloc entrarà com a diputada Isabel Vallet Sánchez, número 4 a les llistes per la circumscripció de Barcelona. Nascuda a Benicull de Xúquer (Ribera Baixa, País Valencià) l’any 1981, és llicenciada en Dret, Màster en Dret Penal i en Gestió de l’Administració Pública i DEA en Dret Penal. Ha viscut a Castelló de la Plana i és sòcia del Casal Popular de Castelló. Treballadora interina de l’administració autonòmica. Actualment viu a Barcelona i és militant de la CUP de Gràcia i d’Endavant OSAN.
Ahir vaig tenir el plaer de fer una xerrada col·loqui al Vendrell sobre immigració, xenofòbia i extremadreta, convidat pel Col·lectiu La Trinxera , justament l'endemà que el cap de llista més votat i amb més regidors, Martí Carnicer del PSC, assumia l'alcaldia, en compliment del pacte de govern que PSC, CiU, PP i Junts pel Vendrell-ERC, van signar fa dos anys per evitar que la segona força política, CiU, encapçalada per Benet Jané, que havia estat alcalde els períodes 1999-2003, i 2007-2011, és fes amb l'alcaldia gràcies al suport del regidors de PxC. El pacte establia que Jané seria alcalde els dos primers anys i Carnicer els dos restants. Jané en el mandat anterior, tot i empatar en regidors amb el PSC, es va negar a fer govern d'unitat i va governar el període 2007-2011 estant en minoria, gràcies al suport extern de PxC.
Van assistir-hi a la xerrada unes 50 persones, entre les que hi havia membres de diferents col·lectius socials i polítics del Vendrell i de la comunitat islàmica. Jo vaig explicar l'origen de PxC, el paper d'August Armengol en la conversió de la Plataforma Vigatana d'Anglada en Plataforma X Catalunya, els probables interessos econòmics que havien denunciat el PSC pel que fa a Finques Armengol, i les seves contradiccions i maneres de funcionar. Manerers de funcionar de PxC i Anglada que no ha impedit que, tot i que molts dirigents de PxC marxen disconformes amb el discurs, les finances i les maneres de fer d'Anglada, PxC ha anat pujant, sobretot en l'àmbit municipal. Com ja es va fer públic fa dos anys, alguns militants i regidors de PxC del Vendrell van deixar el partit donant suport a Via Democrática, de l'ex Secretari General de PxC, Pablo Barranco, després de denunciar que l'assignació mensual del treballador de PxC del Vendrell la cobrava la nòvia d'un regidor de Manresa que no anava gairebé mai al Vendrell i Anglada s'estava quedant els diners (clica)
En relació a la manifestació que s'ha convocat pel 29 de juny (# 29jcontraelfeixisme, clica), a la que, a diferència de la que es va celebrar ara fa una any a Vic, que només va rebre el suport de la CUP, afortunadament s'hi han adherit ja altres forces polítiques com el PSC i Esquerra Unida i Alternativa, vaig comentar que em semblava important que la mobilització fos unitària i àmplia. En canvi vaig qüestionar l'oportunitat de fer contramanifestacions a actes de PxC el mateix dia i a la mateixa hora, donat que poden acabar beneficiant a PxC, i que el mateix Anglada m'ha manifestat alguna vegada que ja li va bé que es contramanifestin contra ell, donat que venen els mossos, es poden provocar incidents, surt a la premsa i ell es fa la víctima.
En el debat diverses persones van comentar si August Armengol, que a diferència d'Anglada té un discurs més educat i no es veu involucrat com Anglada en baralles, podia ser o no el relleu d'Anglada. Com vaig explicar Anglada ha estat forçament qüestionat pels certs regidors de l'àrea metropolitana de Barcelona pel seu discurs contradictori (votar a favor d'una moció de l'Associació de Municipis per la Independència) i les seves maneres de fer i actuar. I hi ha qui creu que, mentre Anglada, que es va enfonsar en vots a les passades eleccions catalanes a Vic, baixarà en vots i regidors les properes municipals, Armengol, en ser PxC l´únic grup d'oposició al Vendrell, potser acabi sent d'aquí dos anys la força més votada. També en el debat es va parlar del Casal Tramuntana, algun dels seus dirigents té vinculacions amb El Vendrell i algun altre militant d'extremadreta neonazi, que va sortir fa uns anys a TV3, sembla que tindria molt bona relació amb algú de PxC del Vendrell.
Anglada, August Armengol i darrera d'Anglada i a dreta de la foto de perfil, membres de Tramuntana, sis setmanes abans d'inaugurar-se com a Centre Militia.
Quan ahir vaig veure les imatge de Michael Adebolajo, l'autor de l'assassinat d'un soldat a Woolwich, a Londres, una persona nascuda i crescuda en una família cristiana, i ara convertit en terrorista en nom de l'islam, em va venir al cap la imatge i el físic del personatge de ficció a la sèrie Homeland, que ahir emitia Quatro, el soldat americà, també cristià, Tom Walker, que convertit a l'islam en el seu captiveri, tornaria als Estats Units per atemptar en nom de l'islam. La manera que va actuar després de matar amb un company el soldat Lee Rigby, argumentant que el militar havia lluitat a Afaganistan matant musulmans, deixant-se gravar per la gent que en va ser testimoni semblava el making of d'una pel·lícula, o que s'identifiqués amb el sergent Brody i el soldat Tom Walker d'Homeland.
Sis dies després de fer-se efectiva l'expulsió al Marroc del president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC) -amb seu a la Fundació Nous Catalans de CDC- i de l'Espai Catalanomarroquí, Noureddine Ziani, faig constar que no hi ha hagut cap resposta ni protesta oficial del Govern del Marroc ni de l'entorn de Rei Mohammed VI, ni ha tingut gaire ressò a la premsa, cosa que confirma el que ja vaig dir fa deu dies que el Marroc estava també interessat de treure-se'l del mig abans que tingués ja la nacionalitat espanyola. Tampoc han protestat, limitant-se a guardar silenci, les altres entitats islàmiques catalanes i espanyoles alienes a la UCCIC com la UCIDE-CAT, Consell Cultural Islàmic de Catalunya, o el portal de notícies Web Islam
En tot cas, el fet que el CNI, a més d'acusar-lo de ser agent marroquí, hagi justificat l'expulsió dient que propagava el salafisme ha fet mal als col·lectius islàmics catalans, en ubicar-los en l'òrbita del salafisme. Ès cert que el president de l'associació Al Hilal, de Salt, Mohammed Attaouil, que defensa des d'una postura noviolenta algunes idees del salafisme, li havia demanat ajut econòmic per les obres de la mesquita de Salt que construeix Al Hilal i l'associació Magribins per la Pau. Podria ser que Ziani un cop perdida la confiança del govern marroquí s'hagués apropat als serveis secrets saudites o d'altres països del Golf. Però el fet que s'hagi justificat l'expulsió pels contactes de Ziani amb Attaouil (o Atauil) és un acte altament imprudent per les conseqüències que pot tenir, tant a Salt com a Barcelona, on es torna a plantejar la necessitat de tenir una nova mesquita de dimensions adequades. Si se l'ha expulsat és pels motius que ja explicava o analitzava jo fa deu dies, i continuo dient que va ser una gran equivocació ubicar la UCCIC, que es volia que fos l'aglutinador de les mesquites catalanes, a la seu de la sectorial d'immigració i fundació d'un partit polític.
REPRODUEIXO EL QUE JA VAIG ESCRIURE FA 10 DIES AL BLOG. Alguns mitjans fa cinc dies van fer aquest mateix anàlisis:
13 de maig de 2013
L'ordre d'expulsió decretada pel Director del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), Felix Sanz Roldán, amb l'argument que Ziani expandia tesis radicals i pels seus lligam amb imams salafistes (clica), falta a la veritat en aquest aspecte. Ziani es considerat defensor d'un islam modern, tot i que des de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya (UCCIC), que ell presideix, i de l'Espai Catalanomarroquí, del que és Director, es parla amb imams o associacions de totes les tendències i havia fet un esforç, també, per tal que imams i presidents d'associacions islàmiques, com el de Salt, Mohammed Attaouil - o Atauil-, proper a idees salafistes, s'integressin a l'UCCIC i participessin en el curs de formació d'ulemes o imams que comença demà.
És cert que es comentava -o fins tot ell ho reconeixia en certs cercles- que feia temps que treballava per la Direcció General d'Estudis i Documentació (DGED), principal servei secret del Marroc. I era habitual fins fa una any i mig veure'l a actes amb l'actual el cònsol del Marroc a Barcelona, Ghoulam Maichane, que a l'igual que l'actual ambaixador, Ahmed Ould Souilem, era un dirigent del Polisario passat al Marroc. El nomenament de Ghoulam Maichane com a cònsol va crear cert desconcert per la seva inexperiència i les denúncies i queixes de molts marroquins d'incrementar les pràctiques clientelars o presumptes cobraments irregulars a l'hora de tramitar documentacions. Els Halhoul, M.Chaib i N. Ziani
Fins novembre de 2010 Ziani, mantenia bones relacions amb els governs de la Generalitat (Tripartit) i de l'Estat i els agents policials encarregats de prevenir atemptats terroristes i de seguiment de les associacions islàmiques. El fet que se suposés que cobrava del Marroc no molestava ni al govern català ni a l'espanyol. Certament en el canviant mapa de les associacions islàmiques catalanes i espanyoles hi havia d'alguna manera una rivalitat per la interlocució amb les administracions entre els germans Mohammed i Hassan Halhoul del Consell Cultural Islàmic de Catalunya, el diputat socialista català, Mohammed Chaib, també membre del Consell Consultiu de Marroc a l'Exterior, el mateix Ziani (Clica per llegir notícia a La Vanguardia d'aquestes lluites fa tres anys) i altres noms que no cito.
Però pel que discrepaven certs sectors de les comunitats islàmiques catalanes amb el Consell Cultural Islàmic de Catalunya era per la creació per part dels Halhoul de l'empresa Travel Tours-Consejo Islámico, acusant als Halhoul de lucrar-se en l'organització dels viatges a la Meca. Mohammed Halhoul m'havia rebatut a mi aquesta acusació amb l'argument que calia diferenciar el Consell de l'empresa professionalitzada del sector que organitza viatges, fleta avions, contracta assegurances i reserva hotel allà, cosa que no es podia fer funcionant com una ONG o com a Consell.
A la vegada hi havia a nivell espanyol una rivalitat eterna entre la Federación de Entidades Islámicas (FEERI) i la la Unión de Centros Islámicos de España (UCIDE) que mantenia paralitzada la Comisión Islámica de España. La FEERI estava presidida pel ceutí, Mohamed Alí, que propugnava la devolució de Ceuta i Melilla al Marroc. El CNI considerava la FEERI una eina dels serveis secrets i els Ministeri d'Afers Exteriors, Emigració i Assumptes religiosos del Marroc que fiançaven i volien controlar les mesquites i la comunitat magribina, tot i que el CNI i el Marroc compartissin informació per evitar nous atemptats com els de l'11-M a Madrid, fet per marroquins, o la influència de possibles cèl·lules terroristes pakistaneses. Evidentment a totes les mesquites el Marroc hi té els seus informadors, o agents a sou, i en moltes també el Pakistan o Algèria i fins i tot Israel i els Estats Units, per evitar que es facin atemptats o es doni suport des d'aquí a grups terroristes d'allà. Al marge d'això hi ha també les pugnes entre Marroc, Arabia Saudita i altres pel control doctrinal de les mesquites. I si bé el grau de confiança del CNI vers els serveis secrets pakistanesos és qüestionable, sí que es confia força en els marroquins.
En aquest context es crea a començaments de 2011 el Consejo Islámico de Espanya, de la que formaran part la UCIDE, i tretze federacions autonòmiques independents entre les que hi ha la Federació Islàmica de Catalunya (FICAT) que seria una segona sigla del Consell Cultural Islàmic de Catalunya. Així el Consejo Islámico de Espanya voldria distanciar-se del control polític, econòmic i religiós del Marroc que imposava des de la FEERI i també cap aquelles mesquites que anaven per lliure. Mentre, semblaria cert que Ziani, disposant de recursos econòmics marroquins, formés part o ampliés la xarxa d'informadors a les mesquites pels serveis secrets del Marroc i el consolat i ajudés a organitzar manifestacions o actes en favor del Sàhara marroquí i contra el Polisario.
L'UCCIC EN SEU DE CDC
Però el novembre de 2010 CiU guanya les eleccions i Noureddine Ziani s'aproparà a CiU, mentre el diputat Mohammed Chaib en perdre l'escó de diputat quedarà fora de joc i d'influència política. Ziani, amb vistiplau del Marroc, entrarà a la sectorial d'immigració de CDC, Nous Catalans, que presideix l'Àngel Colom, i continuarà anant a molts actes amb el cònsol Ghoulam Maichane. Jo ja li vaig comentar l'any 2004 a l'Àngel Colom a Casablanca, on ell havia dirigit l'oficina de la Generalitat, que el fet que Colom tingués una posició pro-marroquí en el contenciós del Sàhara, xocava amb la seva defensa del dret a l'autodeterminació dels pobles com Catalunya. En aquest rebuig al referèndum sobre el Sàhara coincidien Colom i Ziani. Ara, però, podia ser que Ziani, perduda la confiança del Marroc, s'hagué apropat als serveis secrets saudites o d'altres països del Golf. De fet, fa uns mesos, Ziani va peregrinar a la Meca.
Fotos i comentari de l'acte, clica aquí (25 de maig) El proper divendres, 24 de maig a les 20 hores, faig una xerrada col·loqui sobre "Immigració, xenofòbia i ultradreta" a la Sala d'Actes Sindical del Vendrell, en el marc dels actes previs a la manifestació que se celebrarà el 29 de juny i a la que han donat suport un ampli ventall de forces socials, polítiques i sindicals, des de la CUP al PSC. L'August Armengol del Vendrell va ser la segona pota en la que es va recolzar Josep Anglada l'octubre de 2002 per crear Plataforma X Catalunya. Una creació que, en el cas del Vendrell, sembla que, potser, es va deure més a motivacions i interessos personals o d'altres tipus que als estrictament polítics.
Les migracions de les persones en la cerca de millors condicions de vida no són un fenomen excepcional ni recent. La història de qualsevol país o societat està marcada pels fluxos migratoris, en un sentit o en un altre. En les dues últimes dècades hem vist com els països europeus s’han convertit en receptors d’immigració, per, entre altres factors, la pobresa i la manca d’oportunitats en els països d’origen, i també per la possibilitat de prosperar en els països receptors. Així doncs, hem vist com Europa, on durant segles la població emigrava a altres continents – i que avui dia torna a produir-se a causa de la crisi -, ha passat a ser destí de la immigració.
El desmantellament progressiu de l’anomenat “estat del benestar” per part dels successius governs de la Unió Europea, sota la influència de lobbys econòmics, del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional, ha agreujat aquesta situació. La disminució de, per exemple, les ajudes i subsidis que ha comportat l’aplicació d’aquestes polítiques econòmiques, ha fet créixer la sensació de competència entre les persones nouvingudes i la població ja establerta.
La crisi en la qual estem immersos ha permès, a casa nostra i a la resta d’Europa, l’aparició de partits d’extrema dreta, amb un missatge populista i xenòfob, que ha provocat una sensació distorsionada generalitzada sobre els privilegis dels immigrants vers els autòctons, la qual cosa ha generat una degradació de la convivència i un augment de la crispació social. És intolerable que en nom de la crisi es legitimin aquests tipus de discursos i s’encobreixin polítiques que atempten directament contra els col•lectius més desfavorits. No podem oblidar que circumstàncies semblants van permetre l’ascens al poder de Hitler, a Alemanya, i Mussolini, a Itàlia, entre d’altres.
Al Vendrell, i al Baix Penedès, com a la resta dels Països Catalans, un dels partits que més bé representa aquesta demagògia ultradretana i xenòfoba és Plataforma per Catalunya (PxC). Des que l’any 2003 aquesta formació aconseguí representació a l’Ajuntament del Vendrell hem pogut observar com any darrere any incrementava suports i vots; fins a arribar als 2328 vots (el 17’5%) a les darreres eleccions municipals del 2011, de tal manera que aconseguiren 5 regidories. La demagògia, les mentides, les amenaces i els rumors han estat el seu tret característic des de la seva irrupció. PxC ha crispat la convivència al municipi vendrellenc, aprofitant el descontentament social per atacar els més dèbils i aconseguir benefici electoral.
La competència per aconseguir una part d’aquesta massa de vots ha provocat que altres partits hagin adoptat parts d’aquest llenguatge contra la immigració, i així contribuint a la normalització del discurs de la formació xenòfoba. Pel que fa al cas destacat del Vendrell, en l’anterior legislatura, CiU es va reunir assíduament amb PxC, per tal de pactar punts tan importants com els pressupostos municipals i, després de les darreres eleccions municipals de 2011, fins a l’últim moment, la formació va estar oberta a un possible pacte de govern amb la formació racista i feixista.
Aquesta normalitat institucional també ha provocat que bona part de la societat civil vendrellenca, excepte en moments puntuals, hagi mostrat una actitud cada cop més passiva pel que fa a la presència de regidors i regidores d’extrema dreta al consistori.
La formació xenòfoba no ha limitat la seva expansió al Vendrell. A altres municipis del Baix Penedès, com L’Arboç, amb un 5’07% dels vots, i Santa Oliva, amb un 5’55%, també han estat a punt d’aconseguir representació. Cal destacar que en aquest darrer municipi presentaven com a cap de llista a una coneguda simpatitzant dels moviments neonazis de la comarca. A més a més, també van presentar candidatura a altres municipis del Baix Penedès, com Bellvei (3’81%) o Calafell (3’77%).
Hem d’esmentar, també, la presència de Via Democràtica, escissió de PxC, que també es va presentar al Vendrell (2’02%) i Calafell (3’69%) i Bellvei (1'12%).
És l’hora de dir que ja n’hi ha prou, i de demostrar que volem una societat justa i cohesionada on tothom hi té cabuda. És l'hora de mobilitzar-nos per expressar el rebuig del nostre país i de la nostra ciutat al racisme i al feixisme, que només genera desigualtat i violència. És el moment de posicionar-se i deixar de mirar a un altre costat, ja que la nostra indiferència dóna força a les organitzacions racistes i feixistes com PxC.
Per això, les entitats sota signants convoquem tots els vendrellencs i vendrellenques, així com a la resta dels Països Catalans, a manifestar-se pacíficament el dia 29 de juny de 2013. Aquesta jornada de mobilització, així com les setmanes prèvies, han de ser l’espurna que reactivi la lluita, al nostre territori, contra el racisme i el feixisme.
Ahir dissabte 18 de maig, va tenir lloc el sopar tertúlia sobre la novel·la "Amor a la carta" al Cafè de l'Abadia de St. Joan de les Abadesses en el marc dels actes previs del 1r Certamen de Cartes d'Amor, organitzat pel Cafè de l'Abadia i la Regidoria de Cultura de St Joan.
Jose Alguacil, impulsor del certamen, Jordi Vilarrodà, jo mateix, i Maite Gallifa que llegí 3 de els cartes.
Informació al 9 Nou de divendres 24:
Hi van assistir 25 persones i abans de sopar, a les nou del vespre, Jose Alguacil, del Cafè de l'Abadia, i impulsor del certamen va explicar perquè s'havia decidit a fer el concurs al que superant les expectatives s'han presentat més de 200 cartes. Segons Alguacil tot va començar mig en broma quan un dia li va dir al carter, fart que només li portés factures, si li portava alguna carta d'amor (clica). Algualcil explicà que fins i tot Correus ha fet un segell de curs legal sobre el certamen (clica per llegir-ho).
Tot seguit Jordi Vilarrodà, cap de Cultura de El 9 Nou, va presentar-me destacant el pas del treball periodístic en la faceta d'articles i reportatges sobre política internacional i drets humans o en llibres com "Xenofòbia a Catalunya", al de la narrativa amb un registre totalment diferent. Sense desvetllar els girs inesperats que hi ha a la història, ambientada a L'Hospitalet de Llobregat, Esplugues, el municipi imaginari de Puig d'Empordà i Sarajevo els anys 1996-97, va comentar l'inici de la història de com un en Joan, el protagonista, un carter que ha canviat de ruta de repartiment a L'Hospitalet, es mostra estranyat de que arribin periòdicament cartes a una casa que s'ha enderrocat a nom d'un tal Andreu Roca i de remitent només hi posi "Olga". Cartes que, en no tenir adreça per retornar, van a unes saques que al cap dels temps es destrueixen. Vilarrodà explicà com el carter, en veure que són cartes manuscrites, un dia n'acabarà obrint una iniciant una cerca obsessiva d'aquesta misteriosa Olga. Comentà la trama i el fet que tant els protagonistes principals, com els secundaris resultaven molt humans i molt propers i com la història enganxava amb una narrativa àgil. També apuntà alguns possibles paral·lelismes entre el protagonista masculí i l'autor i si Puig d'Empordà podia tenir semblances amb Moià.
Jo vaig explicar el procés de creació de la novel·la, que de fet, la vaig escriure abans que "Xenofòbia a Catalunya", i vaig destacar l'agrat que m'acompanyés -és qui va fer les fotos que poso- la Montse Rius Almonyer, de Sant Joan de les Abadesses -no som família!- amb qui vaig coincidir fa anys a l'Aula de Lletres i l'Escola de Literatura de l'Ateneu Barcelonès. Vaig parlar del fet que les noves tecnologies han fet perdre el valor de la carta manuscrista, el plaer d'escriure-la, enviar-la, i l'espera de la resposta. Vaig fer esment que en un carta, i més si és d'amor, es poden dir coses d'una tirada, ben tramades, sense interrupcions, i amb la mesura que permet redactar-la poc a poc.
Per fer més amena la presentació la meva bona amiga, Maite Gallifa, que ha seguit el llarg procés de construcció d'aquesta novel·la, va llegir les tres primeres cartes de l'Olga que en Joan, el carter, obre, i faran que inici la cerca d'aquesta Olga que enyora l'Andreu i lamenta no haver salvat la relació. En aquest punt es va començar a sopar, i cap a les onze de la nit, a l'hora dels cafès es va fer una tertúlia sobre el valors de les cartes d'amor, sobre si havien o no estat substituïdes pels mails i sms, o com aquests nous formats digitals es perdien amb el temps o l'avaria de l'ordinador o mòbil, o mort de la persona sense desvetllar la contrasenya, mentre les cartes d'amor en paper, sempre perduraven.
Alguacil va explicar algunes de les cartes rebudes, algunes escrites fa molts anys i enviades al concurs pels seus autors o destinataris, o els seus nets, molts anys després, parlant d'amors prohibits o impossibles, recollint paraules no dites cara a cara en el seu temps; cartes moltes reals, d'altres potser fetes exprés pel certamen. En el colloqui Vilarrodà em demanà també que parlés una mica del contingut de "Xenofòbia a Catalunya". Passades les 12 de la nit alguns anàrem a fer un copeta a un altre bar de St Joan. Jo com havia de conduir fins Centelles i Moià, em vaig haver de resignar amb una cocacola. El dissabte vinent hi haurà un nou sopar tertúlia amb una grafòloga que explicarà com les lletres i la cal·ligrafia diuen molt dels seus autors, o de si el que s'escriu és cert o pot ser fals. El 15 de juny es farà el sopar d'entrega de premis i probablement les cartes seran publicades.
FRAGMENT DEL CAPÍTOL SEGON: Fragment del capítol segon:
...Cada matí, només arribar a correus, classificava encuriosit les cartes cercant-ne una de nova, mentre em retreia no haver obert les anteriors. Més tard, quan en fer el repartiment passava pel descampat ple de bassals del carrer Cartago, on abans hi havia aquelles torres, em preguntava per quins set sous les continuava enviant allà, em preguntava per què escrivia a l’Andreu, em preguntava què se n’havia fet. Uns dubtes que no s’acalaririen uns dies més tard quan va arribar a les meves mans una segona carta.
Dimarts, 5de novembre de 1996
Hola, Andreu,
Avui he anat a sopar al restaurant xinèsque tant ens agradava. Aquell on havíem anat tantes vegades, aquell on després de repetir-me que allò no tornaria a passar, que mai més no em tornaries a fer mal, em vas demanar perdó i jo et vaig prometre que estaria sempre al teu costat per ajudar-te. Moltes vegades m'hi havia aturat al davant, però fins avui no he estat capaç d’entrar-hi. Una força superior m'ho impedia; la por de trencar els nostres records, el ressò encara present de les teves paraules, esdevenien un mur més fort que la meva voluntat.
En traspassar la porta, han sonat les campanetes. Te'n recordes? Que en són de boniques! No estava ple, només hi havia vuit o deu persones. Taula només per un, senyora? m'ha preguntat la cambrera, com si es recordés de tu, com si notés la teva absència.M'ha acompanyat fins a la taula del racó, sota el quadre del riu, els cedres i les barques, la nostra taula, la de sempre. He rellegit el meú de nit dues vegades. Amanida xinesa, arròs amb gambes i verdures, pollastre al curry i vi rosat, he triat. M'havia assegut de cara a la porta, però, cada vegada que s'obria, quelcom se'm movia per dins, com si esperés la teva arribada. Encara no m'havia pres la meitat de l'amanida, quan se m'ha fet un nus a l'estòmac. Llavors m'he canviat de cadira, de cara ala peixera, en el teu lloc. M’ he begut d'un glop mig got de vi, he tancat uns instants els ulls i he recordat allò que em vas dir quan pensaves que potser em deixaries, que calia que continués sempre endavant. He reprimit les ganes de plorar im'he limitat a observar l'anar i venir, pausat però constant dels peixos; aquells peixos vermells que deies que podien viure seixanta o setanta anys, que envellirien amb el nostre amor.
Quan m'han portat el segon plat m'he adonat que em mancava alguna cosa. He anat a la màquina i he comprat un paquet de tabac. He encès una cigarreta. Només he fetquatre o cinc calades, jo continuo igual, gairebé no fumo, ja ho saps. El que m'agrada és l'olor i la dansa del fum i mentre es consumia lentament en el cendrer, mentre la seva aroma es fonia amb les olors de las gambes, les verdures i el curri, l'angoixa que em premia l'estòmac s'ha anat esvaint.
Tu no hi eres, i l'ampolla de vi per a mi sola ha estat massa. M'ha pujat una mica. Si t'hagués tingut al meu costat hauria rigut, potser hauria deixat anar algunes d'aquelles bestieses tan meves, però la melangia de tu, l'enyorança d'un passat al que m'agafo, m'ha envaït dolçament sense fer preguntes, sense necessitat de respostes.
No m'he acabat el pollastre. Faltaves tu i no t'has pres el que sobrava. Després de postres, gelat de vainilla amb nous, com sempre. He anat al lavabo i m'he pintat els llavis, com a tu t'agrada. Però, en tornar cap a la taula, m'he vist reflectida al mirall de darrera la peixera, sola, sense ningú que m'esperés per picar-me l'ullet o llençar-me aquell petó que jo rebria complaguda.
He caminat sense pressa fins a casa, mentre em retreia per què et vaigperdre, mentre em retreia els errors que vam cometre. Tu no has pujat. Estava, millor dit, estic encara, una mica beguda. Estirada al sofà, m'he descordat la brusa i m'he deixat abraçar per records de tendresa. M'acaronava i tu et gronxaves pels meus sentiments. T'he esperat en va, tu no venies. Després he anat al llit, he intentat dormir i no podia. I ara, desvetllada, t'escric per retrobar-te.
Saps? Dissabte passat vaig anar a Sant Medir i la Font Groga. La tardor avança i els castanyers i els roures de Collserola ja han perdut els grocs; ara són ben marrons. Diumenge farà deu anys que allà, a la font, em vas dir per primer cop t'estimo. Jo, com cada any, hi aniré i t'enyoraré mentre contemplo com els arbres es despullen i perden les fulles.
Olga
--------------------------------------
VÍDEO DE LES MILLORS 10 CARTES DEL CERTAMEN DRAMATITZADES. LA GUANYADORA ÉS LA PENÚLTIMA (minut 38). M'AGRADEN MOLT LES DEL MINUT 11 I LA DEL MINUT 30
A la vista que es va celebrar a la Sala Tercera de l'Audiència de Barcelona el passat 24 d'abril, l'advocada gironina, d'origen cubà, Grisel Odalis Falcón Falcón (especialitzada en estrangeria i a que l'agost se'm va oferir a fer-m'ho tot gratis!!!!), que defensava la querella de Josep Anglada i PxC contra mi, va al·legar amb gran vehemència que el fet que jo digués que Anglada de jove era un franquista, constituïa una greu injúria i calumnia cap a ell i PxC.
Ara resulta que diversos dirigents de PxC, com Carlos Oliva (dret a l'esquerra) i probablement l'advocat Joan Garriga (potser és el seu clon...?, abaix, el segon per l'esquerra) van participar i desfilar en l' acte del 169 aniversari de la Guardia Civil, celebrat a la Comandància de Sant Andreu de la Barca el passat dissabte, 11 de maig. (Si no són ells, sinó dues persones que s'hi assemblen molt, que m'ho facin saber i rectifico). Crec que al grup hi ha, al menys, una tercera persona propera o que va als actes de PxC.
Segons la web de la Guardia Civil era la primera vegada que l'acte hi participaven diverses hermandades civils, militars i tradicionalistes, com la de la División 250 o Divisió Azul, o tropes voluntàries enviades per Franco a lluitar amb Hitler al front de l'est. La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, va entregar dissabte passat un diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul, com es veu a les fotos.
A la primera imatge, el cap de PxC a Girona, Nacho Mulleras, felicita per Facebook als membres de PxC i la Hermandad que van participar a la desfilada. A la de sota (que publica la Directa), Llanos de Luna felicita i dóna un diploma a un membre de la Hermandad.
Com es veu a la foto, mentre els membres de les altres agrupacións i germandats militars són persones d'edat que van formar part d'un cos militar, i encara que no es comparteixi els seus ideals, van ser protagonistes d'uns fets -potser la guerra civil amb Franco- o d'uns cossos militars. Però els membres de la Hermandad de la División Azul són persones joves que honoren una causa a la que no van participar i que la història ha qualificat com genocida. Alguns d'ells són dirigents de PxC.
A sota, manifestació de la coordinadora "España en Marcha" de l'extremadreta a Madrid, a l'homenatge del 9 de febrer a la División Azul
