XENOFÒBIA A CATALUNYA, PORTADA DEL PUNT AVUI I DEL SUPLEMENT DE CULTURA

 

Quan pensava que s'havia acabat la promoció del llibre, surt a la portada del Punt Avui i és portada sencera del Suplement de Cultura. Les dues pàgines centrals del diari són dedicades al llibre. Quin luxe! Aqui podeu llegir el llarg comentari que és força bo i si no es veu bé a sota hi ha el link del text.

Llegir-ho en format de text, clica aquí
Anar al blog de Xavier Serrahima, autor de la crítica i llegir-ho

CLASSE MAGISTRAL D'ECONOMIA D'ARGIÑANO I, "RESPETO CON LOS INMIGRANTES QUE MAÑANA TAL VEZ LO SEREIS VOSTROS"

Magistral classe d'economia d'Arguiñano. "I respecte amb els immigrants que de la nit al dia, potser, ho sou volsaltres!"
Algú de vosaltres hagués estat capaç d'explicar-ho millor en tres minuts?

"XENOFÒBIA A CATALUNYA" PORTADA DEL PUNT AVUI I DEL SULPMENT DE CULTURA

XENOFÒBIA A CATALUNYA, PORTADA DEL PUNT AVUI I DEL SUPLEMENT DE CULTURA 

Quan pensava que la promoció del llibre s'havia acabat, el suplemet de Cultura del Punt Avui li dedica dues pàgines, les portades del diari i del suplement.

x

Assaig

Xavier Serrahima

Posem el cascavell al gat 
Anàlisi de la xenofòbia

24/05/12 02:00 -

Aquest títol és un crit d'alerta
que faríem bé de no desoir

Rius té cura de recórrer
a la subjectivitat de les xifres explícites

L'estudi palesa per què el conflicte ha esdevingut un polvorí

Xavier Rius i Sant publica a Edicions de 1984 l'assaig ‘Xenofòbia a Catalunya', en què analitza la situació actual dels immigrants

Tal com explicitava una faula d'Isop, quan existeix una situació social conflictiva o potencialment conflictiva el problema fonamental no rau tant a saber veure-la i diagnosticar-la, sinó, sobretot, acarar-la amb coratge i decisió, tenint ben clar qui posarà el cascavell al gat. Més que no pas paraules, són necessaris els fets. Però, és clar, sempre acostuma a ser més simple –i menys arriscat– fer l'orni, tot mirant cap a una altra banda. I més encara, no cal dir-ho, quan hi intervenen interessos polítics o electorals.
En la qüestió de la immigració, per desgràcia, a Catalunya durant molts anys –més que no hauria estat lògic i convenient– s'ha optat per la tan eficaç tàctica de l'estruç, amagant el cap sota terra cada vegada que han aparegut brots incipients de rebuig i d'intransigència que posaven en evidència que l'espasa de Dàmocles del racisme es mantenia suspesa en un fràgil equilibri damunt de les nostres testes. Brots preocupants i premonitoris que eren observats, en general, amb una mescla explosiva de displicència i magnanimitat que ha permès que els petits focs amenacessin de transformar-se en un incendi tan paorós com indeturable.
I ara, no cal dir-ho, quan ha esclatat el que tant temíem, quan un foc sense control amenaça amb anorrear la convivència i fer-ne cendres, mentre els uns es posen les mans al cap, fent cara de sorpresos, els altres mostren la seva baixesa moral tot aprofitant la crisi per a convertir els més febles i desemparats en l'injust objecte de les seves ires. Amb una demagògia tan ignominiosa com perillosa, asseguren que la culpa de tot la tenen els immigrants, que han de marxar perquè “a casa nostra no hi cabem tots”.
Abans que no sigui massa tard, i que prenguem mal, fóra bo que llegíssim i tinguéssim tothora ben presents llibres tan assenyats i escaients com Xenofòbia a Catalunya, de Xavier Rius i Sant. Una obra necessària –tot i que, en els capítols inicials sobretot, un xic massa prolix per als lectors i lectores generalistes– per a obrir els ulls a aquells que s'entesten a mantenir-los closos o mirar cap a una altra banda mentre el cultiu de l'odi i la intolerància produeixen tants estralls.
Un crit d'alerta que tots plegats –tant els més conscienciats com els que ho estan menys (aquells que creuen, ingènuament, que la qüestió no els afecta pas)– faríem bé de no desoir. No fos cas que es repeteixi una realitat tan abjecta com la que produí el racisme del nacionalsocialisme, tan encertadament descrita pel famós poema del religiós luterà Martin Niemöller Quan els nazis van venir pels comunistes que comença amb aquests versos: “Quan els nazis van venir a cercar els comunistes, / vaig guardar silenci; / jo no era comunista.” Per a concloure: “Quan van venir a cercar-me, / no restava ningú que pogués protestar.”
A banda d'una benvinguda a l'apologia de la integració i dels beneficis de la interculturalitat –i no de la multiculturalitat– ben entesa, aquesta obra ofereix un exhaustiu resum de la història de la immigració dels darrers anys, que permet comprendre no només quin és l'estat de la qüestió, sinó, sobretot, quins han estat els errors i les falses dreceres que ens han dut al cul-de-sac on som.
Segons el seu expert parer, existeix una sola via per a sortir del fosc clot on hem anat a raure. Una via que cada vegada és més peremptori que emprenguem: la de posar-nos immediatament a la feina, afrontant-nos a la immigració amb coratge i seny. Deixant de costat tant les (teòriques) receptes miraculoses d'una part de l'esquerra –amarada massa sovint d'un bonisme miop, ineficaç i contraproduent– com l'estigmatització –perillosa– de part de la dreta, ja sigui de la declarada o de la camuflada.
El detallat estudi de Rius palesa de manera diàfana que si el conflicte s'ha anat enrarint, fins a esdevenir gairebé un polvorí, no ha estat pas per casualitat, sinó per una progressiva acumulació d'intransigència, de covardia, de desídia i de negligència: “La manera de gestionar el flux migratori va consistir a negar-ne la magnitud i a fer molt difícil que la gent vingués amb papers, mentre que els irregulars trobaven feina a l'economia submergida.”

Amb caràcter caritatiu

Tot plegat, complicat per l'absoluta incomprensió amb la qual s'ha enfocat la qüestió les poques vegades que s'ha procurat tractar de posar-li remei, partint d'un malentès caràcter caritatiu de la política immigratòria, entès més com un favor o un acte de beneficència que no pas com un estricte compliment dels drets de ciutadania que, pel fet de ser persona, també correspon als immigrants.
Situació agreujada encara més pel fet que “des dels ministeris de l'Interior i de Treball s'abordava la immigració des del punt de vista policial, oblidant la integració”, com es posà de manifest l'any 1996, quan una colla d'immigrants foren sedats amb Haloperidol per al vol de retorn als seus respectius països d'origen. Tracte inhumà i denigrador que Mayor Oreja, amb la seva sensibilitat habitual, qualificà com una operació “discreta, diplomàtica desagradable i antiestètica” i que José María Aznar clogué sense contemplacions: “Hi havia un problema i l'hem resolt.”
En el seu recorregut per la història dels darrers anys, el periodista fa esment tant de les més grans i destacades errades i moments especialment tristos –El Ejido, Ca n'Anglada, Salt, Vic i el padró...– com d'alternatives positives, encara que puntuals, que han demostrat un efecte tan positiu com tranquil·litzador. Entre elles, l'experiència escolar de Manlleu i Vic (on s'apostà per una distribució equitativa i proporcional dels immigrants entre totes les escoles públiques i concertades), les de Badalona (el pla d'acollida i el desplegament d'agents cívics duts a terme a Badalona per Ferran Falcó i Josep Pera), de Santa Coloma de Gramenet (Taula de Convivència), de Barcelona (Comissionat d'Immigració i Diàleg Intercultural) o les Xarxes Antirumors de diverses ciutats.
Actuacions modèliques, coratjoses i eficaces que, cal dir-ho, foren vergonyosament aprofitades en alguns casos pels quatre demagògics i populistes de sempre per a obtenir rèdits electorals, desvelant els instints més primaris de la ciutadania, atiant imprudentment les brases del racisme i la xenofòbia i provocant un clima de tensió irrespirable que podria haver comportat incidents greus.
A fi de posar l'èmfasi en la magnitud del problema, Rius té cura de recórrer a la subjectivitat de les xifres, que expliciten el gran canvi quantitatiu que s'ha produït els darrers vint anys: mentre que l'any 1992 el nombre d'estrangers legals que vivien a l'Estat espanyol era de 511.696 –106.673 dels quals a Catalunya–, l'any 2011 el seu nombre s'havia decuplicat, passant a ser 5.730.667 –dels quals 1.182.957 a casa nostra.
Convertint, doncs, el que era un fet circumstancial –la població estrangera superava per ben poc l'1% del total a l'Estat i una mica més de l'1,5% a Catalunya– en una realitat estructural tan bàsica com ineludible: l'any passat els estrangers ja eren el 12,14% de la població espanyola i el 15,69% de la catalana.
Fet que explica prou clarament la necessitat de plantejar-se amb urgència un pla estratègic que permeti la integració de la població immigrada al nostre país, assimilant-la i empeltant-la en el gresol compartit de la nostra societat plural. D'aquesta societat que, malgrat els trastorns i distorsions que aquesta opció ha provocat, considera català o catalana qualsevol persona que, provingui d'on provingui i sigui la seva situació quina sigui, “viu i treballa a Catalunya” –i, hi afegiríem nosaltres, “se'n senti o se'n vulgui sentir”.

Les reflexions que ofereix Xenofòbia a Catalunya podrien ben bé servir de punt de partida d'una nova mentalitat política, que acarés la situació amb empenta i energia, atrevint-se no tan sols a posar el cascavell al gat, sinó transformant una necessitat –que alguns s'entesten a presentar com un problema– en una magnífica oportunitat, en una font d'enriquiment i de diàleg.
Per a la qual cosa fóra ben convenient tenir presents –entre d'altres, per descomptat– les molt enraonades Conclusions exposades a les pàgines finals de l'obra. Per més que totes elles siguin prou interessants, haurem de limitar-nos a transcriure'n una sola:
“No es pot gestionar la immigració ni treballar per aquesta societat intercultural si es va contra els drets fonamentals. [...] La criminalització dels musulmans genera un tancament contraproduent. No convé assimilar islam amb integrisme, ni salafisme amb terrorisme. El 95% de les víctimes d'Al-Qaida són musulmanes. No hem de culpar els musulmans d'aquí de la manca de llibertat religiosa als països musulmans.”
Clica aquí per anar a l'article al Punt Avui. 

  L'escriptor Xavier Serrahima, autor de l'article

ACLARIMENT SOBRE COSES QUE JO NO HE ESCRIT I EL MEU DOBLE SOBREVINGUT

UNA CONFUSIÓ PROVOCADA QUE, AL MENYS A MI, EM PERJUDICA

Fa tres setmanes la Maria Dantas d'ITACAT-Comunicació va creure que em convidava a mi a un debat sobre la sanitat dels sense papers, però va parlar amb una altra persona que no li va dir que, evidentment, s'estava equivocant de persona, i jo m’assabento quan el debat ja s'ha fet. Fa uns dies una amiga de Face em diu que ens veurem a unes jornades d'aquí a dues setmanes on "Xavier Rius Sant" hi és de ponent, però a mi ningú no m'havia trucat ni preguntat si puc o si vull participar-hi. El dilluns passat al Ple de Salt la regidora de PxC, Maria Osuna, em comenta agradablement un article de l'e-noticies, titulat “La Catalunya musulmana” que creu que jo he escrit i jo no l'he escrit. Ahir, en acabar la manifestació de Vic en Jamal Meziani de la mesquita del carrer Sant Pere i l'Abdelhaq Diyer de Manlleu em comenten molestos aquest suposat article meu de l’e-notícies que ha estat reproduït a altres webs. 

Em fa molta mandra parlar-me. Ho comento a la biografia meva d’aquest blog: (a diferència d'algú més jove de qui m’atribueixen coses que jo no he dit, i que va començar a escriure en un diari -dels mateixos temes que jo- quan jo ja havia publicat varis llibres, jo no he canviat d'identitat). També ho explicava de passada en el meu últim llibre quan el digital Tot Salt (pro Jaume Torramadé) i la web dels anti-ARU deien de mi que era “un personatge amb un historial de canvis de nom”.  I és que resulta que la persona que fa vint anys va canviar d’identitat per esdevenir “Xavier Rius”, des que vaig anunciar la publicació de “Xenofòbia a Catalunya” no para d’escriure de l’Anglada i de l’Albiol, fet que ha incrementat aquestes últimes setmanes que, fins i tot, acusa a CiU de “tous i bonistes”, cosa que a mi m’està tornant a crear un merders impressionants. 

La cosa és que el novembre de 1991, en un moment que jo col·laborava a tots els diaris de Barcelona i Madrid tret del Ya, l’ABC i La Vanguardia, sobre temàtiques de seguretat, defensa, conflictes internacionals, reforma de la justícia militar, estrangeria, terrorisme, i havent publicat diversos llibres sobre el servei militar i l’objecció de consciència (qüestió a la que jo m’havia donat a conèixer molts anys abans) comencen a publicar-se articles dominicals sobre la reforma de la mili i el creixement de l’objecció a La Vanguardia, signats per “Xavier Rius” que jo no he escrit i tothom m’atribueix a mi.

He de dir que després de militar activament al duramt deu anys al Casal de la Pau i el Moviment d’Objectors de Consciència (MOC) i ser conegut a nivell mediàtic a diaris, ràdios i TV com un dels portaveus del MOC a Catalunya i l’Estat, quan plego el 1987, escric varis llibres, passo a escriure com a analista sobre aquesta qüestió, i en poc temps amplio les meves col·laboracions i articles a diaris i revistes com expert i analista en temes de seguretat, defensa, dret penal, conflictes i drets humans i col·laboro amb el Centro de Investigación para Paz de Madrid (CIP).  Reconec que jo era un cas peculiar, donat que sense ser advocat (sóc mestre) escric i faig xerrades sobre temàtiques molt especialitzades a diaris com El País o El Mundo o El Independiente, com la reforma de les lleis penals, processals i penitenciàries militars o dret penal internacional i crims de guerra. Imagino que si aquest diaris me’ls publicaven malgrat la meva joventut i ser autodidacta, ho deuria fer bé. Estic orgullós, per exemple, d’haver tombat el procediment sumaríssim amb pena de mort de la Llei Processal Militar, que es debatia al Congrés l’any 1989, gràcies a un article a El País i una sèrie d’esmenes que li vaig demanar al Miquel Roca de CiU que fes, i va guanyar.

Quan comencen a aparèixer aquests articles a finals de 1991 sobre la mili i l’objecció a La Vanguardia signats com “Xavier Rius” faig diferents gestions amb La Vanguardia, i després que em diguin que no hi ha cap “Xavier Rius” a la Redacció, m’aclareixen que ho ha escrit el redactor Javier Tejedor (quatre anys més jove que jo) que fins no feia gaire era a la delegació de Madrid i s’acabava d’incorporar a la de Barcelona. Aconsegueixo parlar amb ell i em dirà que es diu Xavier Tejedor Rius, que sap perfectament qui sóc jo i m’ha llegit moltes vegades, però que ha decidit no a signar ni com a Tejedor, ni com a Tejedor Rius, donat que ell sempre havia volgut ser “Xavier Rius” especialista en temes de seguretat i defensa i que mai més no utilitzarà el seu cognom patern Tejedor. Llavors jo faig una queixa a la direcció del diari i al Col·legi de Periodistes dient que m’estan atribuint el que ell signa i que és absurd que dues persones diferents signem igual dels mateixos temes. Setmanes més tard el Col·legi de Periodistes i la direcció de La Vanguardia em responen dient que el redactor Javier Tejedor Rius ha fet un canvi del seu nom en el registre civil per passar a ser “Xavier Rius Tejedor”. El Col·legi de Periodistes, tal com es recull en el document que adjunto en forma d’imatge dictaminarà que “després de constatar documentalment que el periodista Xavier Tejedor s’havia canviat legalment el seu nom pel de Xavier Rius que, conseqüentment, el problema només podia resoldre’s en el terreny de l’acord i la bona voluntat d’ambdues parts”.

  Dictamen del Col.legi de Periodistes, revista Capçalera.

Jo llavors vaig anunciar que passaria a signar com Xavier Rius Sant, però demanava que ell signés d’alguna manera que no fos exclusivament “Xavier Rius” nom i signatura –el meu nom!- amb la que feia anys que escrivia a diaris, revistes i llibres. Deia que si no volia utilitzar el cognom patern, que n’agafés una altre dels seus avis, o signés com Francesc Xavier, o pactar alguna manera per diferenciar-nos, però ell ho rebutja.  Aquesta qüestió informant que jo sí que em volia diferenciar i signaria amb els dos cognoms es va publicar a El País i més tard se’n va fer una notícia a El Mundo on jo també col·laborava on ell no quedava gaire bé. Jo tornaré a utilitzar eventualment l’etiqueta d’”objector de consciència” per més que no parli en nom de cap associació i sigui d’alguna manera un retrocés al passat.  

Link nota meva a El País, "Confusión" 21-12-1991 

 CONFUSIÓN, El País 21.12.1991

Desde el pasado domingo día 3 de noviembre están apareciendo unos artículos de información y análisis sobre el servicio militar, la objeción de conciencia y la nueva Ley del Servicio Militar en las páginas de un diario firmadas por Xavier Rius.Puesto que yo soy autor de diferentes publicaciones sobre esta temática y escribo sobre ello en diversos periódicos, entre ellos EL PAÍS, y se me está atribuyendo la autoría de dichos reportajes, deseo dejar claro, ante la imposibilidad de hacerlo desde las mismas páginas de dicho diario, que yo no soy su autor.
Dichos artículos, al igual que otro reportaje sobre las víctimas del terrorismo, han sido escritos por el redactor Xavier Tejedor Rius, quien, tras especializarse en temas de defensa e interior, se ha reincorporado a las páginas de un diario con su nuevo nombre periodístico: "Xavier Rius".
Dado que el señor Tejedor Rius no piensa firmar con su apellido paterno, apareciendo sólo como Xavier Rius, y aunque yo desde ahora firmaré con mis dos apellidos para diferenciarme de dicho redactor, me veré abocado a esta absurda confusión que, sin lugar a dudas, al menos a mí, me perjudica.-
Objetor de conciencia y miembro del CIP.

 Notícia a El Mundo: La saga de los Rius, 24 d'abril de 1992

Jo passaré a signar Xavier Rius-Sant com a acte de bona voluntat, però ell ho fa només com a “Xavier Rius” Jo aclareixo constantment quan es dóna la confusió que som dues persones diferents però ell, sovint, no explica que ha canviat d’identitat i no és jo. Així un any més tard unes associacions de Sabadell organitzen uns debats sobre la reforma de la mili i l’objecció, els responsables de l’ajuntament contacten amb ell trucant a La Vanguardia i el dia de la xerrada els col·lectius juvenils de Sabadell i el grups d’objectors es troben que qui seu a la taula no és la persona que havien proposat. D’anècdotes d’aquest tipus en podria explicar moltes. POTSER TOT ÉS UNA CASUALITAT O POTSER NO. Ell agafa sovint un to sensacionalista i recordo com s'enfadavem amb mi sovint els responsables de les administracions que gestionaven la Prestació Social dels objetors, i jo havia d'explicar, No sóc jo, és l'altre!

Mentrestant jo col·laboro a la majoria de diaris, tret de La Vanguardia i publico més llibres com “Xavier Rius Sant”. També escric a El Mundo a opinió i alguns dels meus articles a El Mundo sobre la guerra de Bòsnia i sobre la legislació de crims de guerra són seleccionats a fi d’any per l’anuari del diari que recull cinc articles de cada mes.  Jo visc entre Barcelona i Moià.

Doncs bé, l’agost de 1995, sent jo col·laborador de El Mundo, ell deixa La Vanguardia i passa a formar part de la redacció de l’edició de El Mundo de Barcelona i s’estrena amb una notícia de la que jo n’havia escrit i parlat a la ràdio: Una trifulca de mig any abans entre mossos d’esquadra de paisà i guàrdia civils a Moià. Que la notícia amb que s’estrena sigui aquesta sobre el lloc on visc POTSER ÉS CASUALITAT O POSTER NO.

 Jo no me n’assabento aquell mateix dies en ser de vacances, però uns dies després que surti aquest article, es publica al Mundo un article meu a Opinió sobre el GAL i general Galindo que havia enviat uns dies abans, i molts redactors del Mundo a Madrid estan convençuts que a qui han contractat sóc jo. Al cap de poc més d’un any, per motius que m’abstenc de comentar, ell deixa de signar articles al Mundo on continua treballant.

Quan plega del Mundo impulsa el digital e-notícies i com aquell digital serà generalista la confusió ja no serà tan habitual. Ell escriu com a “Xavier Rius”, jo com a Xavier Rius-Sant, si bé per qui em coneix de sempre jo segueixo sent, senzillament “Xavier Rius”. No m’importa signar com Xavier Rius Sant, però no em sento còmode, ni és el meu nom quan es dirigeixen a mi com “Xavier R. Sant” com passa amb molta gent que té nom compost que prima el segon, o com Xavier Riusant, com únic cognom. I hi ha gent que em diu que sóc jo qui he canviat d’identitat i que hauria de signar, com creuen que em deia abans,  “Xavier Sant”. Jo intento viure al marge d’això, tot i que moltes vegades he de repetir “t’equivoques de persona” o “confons dues persones en una”.

Amb el temps e-notícies, centrat en l'activitat del Parlament català, agafarà un to que com denunciarà ERC durant el primer Tripartit, "em subvenciones o difonc rumors del teu partit". Així des d'ERC es crea e-brutícies (Clica aquí per anar a e-brutícies)     lamentant que primer durant el govern de Jordi Pujol amb CiU, i ara amb Maragall i Montilla, el PSC cedeix al que anomeran pressions o extorsions: o em subvenciones o difonc rumors que et perjudiquen. La resta de digitals, com Vilaweb i Racó Català denunciaran que les subvencions que té e-notícies són molt superiors a la resta de digitals i diaris de paper amb versió digital, en proporció a l'audiència. Durant mes d'un any, i des de difentes webs, e-bruticies farà (des de la mateixa Generalitat) una rèplica diària als que anomena "les intoxicacions d'e-notícies". Des de sectors independentistes es recordarà el paper que havia jugat ell des de La Vanguardia l'any 1992 i el triple joc que havia fet amb la informació que obtenia dels familiars de detinguts durant l'Operació Garzón que hauria passat a la Guardia Civil o publicat de manera tergiversada .

El 2007, quan publico “El libro de la inmigración en España” deixo d’insitir a cada article que em posin el guionet i, sense proposar-m’ho, em trobo que a la majoria de llocs on col·laboro, sobretot premsa de fora de Catalunya, com El País on els articles surten amb la foto, i de vegades també al Periódico i l’AVUI,  els articles meus surten a dalt, sota el títol com “Xavier Rius” i al final de l’article com “Xavier Rius Sant autor de…, o periodista especialitzat en…”, etc. Faig xerrades arreu d'Espanya com un dels màxims experts en política migratòria i tinc forta presència mediàtica fora de Catalunya.

Els problemes reapareixen quan es fa públic que en pocs mesos trec el llibre “Xenofòbia a Catalunya” i casualitat o no aquest periodista comença a escriure com no havia fet mai sobre l’Anglada i sobre l’Albiol, justificant sovint el seus punts de vista. No explicaré aquí les moltes confusions amb que m’he trobat. Jo continuo dient que al menys a mi em perjudica que m’atribueixin coses que jo no he dit. Però a nivell d’anèctoda divertida tinc el mail que em va enviar l’Anglada a mi equivocant-se d’adreça de correu a l’agost (ell sap perfectament qui és un i qui és l’altre) felicitant-me per l’article a l’e-notícies: “No sóc racista, però”.  E-notícies és acusat d'agafar ara un línea sensacionalista al favor d'UDC (clica aquí)  (i també aquí)

Hi ha també una altre fet que al menys a mi em perjudica i molt. Ell que no havia publicat mai cap llibre, el maig de 2011, dies abans de les municipals i amb la seva línia pro CiU, treu el seu primer llibre “Contra la Barcelona Progre” que es un al·legat contra el PSC i Iniciativa. Doncs bé a la majoria de llocs, diaris i digitals surt anunciat com “El último libro de Xavier Rius” o “un nuevo libro de Xavier Rius” (http://www.periodistadigital.com/ocio-y-cultura/libros/2011/05/16/xavier-rius-contra-libro-barcelona-progre-hereu-alcalde.shtml) i diverses llibreries el llibre és etiquetat com de “Xavier Rius Sant”, entre ells el FNAC. Això farà que em queixi al seu editor pel fet que s’etiqueta com a Xavier Rius Sant i que alguns dels mitjans que l’anunciaven com “un nou llibre” o “l’últim llibre de Xavier Rius”. Alguns mitjan ho canvien, altres no. El FNAC, després de setmanes de queixa ho canvien, altre no (mira aquí com posa que és de Rius Sant) En aquest moments jo tinc quatre llibres diferents a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, uns com a “Xavier Rius” i altres com a “Xavier Rius Sant”, però linken com a llibre del mateix autor –jo-, també, “Contra la Barcelona progre”. Com ell es nega a donar cap més cognom que el seu matern, Rius, em diuen que el sistema informàtic no pot evitar-ho si aquesta persona només utilitza un cognom (el matern). POTSER ÉS UNA CASUALITAT O POTSER NO.

            I com deia al començar aquest escrit, aquests últims mesos, després de tenir una línea totalment pro CiU, s'apropa al PP i al discurs més dur d'UDC, i comença a justificar a Xavier García Albiol i Josep  Anglada. Però va més enllà i va acusar a la Joan Ortega d’UDC de semblar l’Imma Mayol per defensar la sanitat dels sense papers, i fa una setmana va fer l’article sobre la Catalunya musulmana que moltes entitats islàmiques m’han atribuït a mi. Com vaig escriure al País fa més de 20 anys, aquesta és una confusió absurda que, al menys a mi, em perjudica!. POTSER ÉS CASUALITAT, POTSER NO. Ell sempre diu que s’ha de ser burro per confondre’ns i no hi ha confusió. Doncs que truqui a ITACAT comunicació, amb qui va parlar, a les associacions islàmiques d’Osona, a la regidora de PxC de Salt que aquests últims dies s’han confós i els hi digui que són idiotes o que la culpa és meva –que vaig néixer “Xavier Rius” i quan ell estudiava jo ja havia publicat vàrios llibres com "Xavier Rius" -, per no voler signar “Riusant”

Llegir informació de la redacció de La Vanguardia on surt a la foto com Xavier Tejedor

LA SECTORIAL D'IMMIGRACIÓ DE CDC, "NOUS CATALANS" INFORMA POSITIVAMENT DE LA MANIFESTACIÓ DE VIC

El web de Nous Catalans, antiga sectorial d'immigració de CDC, ara fundació, i vinculada a la Casa Gran del Catalanisme de CDC, comenta positivament la manifestació d'ahir a Vic. 

Què pensarà el regidor de CDC de Vic, David Sala, que aquesta setmana va desautoritzar-la al 9TV per ser un perill per la ciutat?

Reprodueixo el text i l'enllaç:

Molts nous catalans, a Vic, a la marxa contra el racisme

Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat) Latifa El Hassani, periodista, responsable de comunicació de l'Espai catalanomarroquí de la Fundació Nous Catalans / Fotos enviades pel Consell dels Marroquins d'Osona

Més de 2000 persones s'han manifestat a Vic contra el racisme i per la cohesio social i la convivencia.

La marxa, convocada per una iniciativa popular vigatana, ha comptat amb el suport de més d'un centenar d'entitats, com associacions de veïns de la capital d'Osona, Òmnium Osona, SOS Racisme, Unitat contra el, Associacions culturals, colles de cultura popular  i  el Consell dels Marroquins d'Osona que consta de nou associacions culturals i religioses d'origen marroquí

En la manifestació, amb una nombrosa presència d'immigrants, s'hi han adherit 130 entitats d'arreu d'Osona i s'han pogut sentir càntics com "Fora racistes de l'ajuntament", en referència al president de Plataforma per Catalunya (PXC) i regidor a l'Ajuntament de Vic, Josep Anglada. De fet, la manifestació s'ha convocat arran de la denúncia contra Anglada per haver agredit presumptament dos joves després de la diada del partit celebrada a la ciutat, el mes passat.

Latifa El Hassani

Clica per anar a Nous Catalans i llegir . 

1.500 PERSONES ES MANIFESTEN A VIC CONTRA EL RACISME

Unes 1.500 persones s'han manifestat avui de manera pacífica i festiva pel centre de Vic per la cohesió social i contra el racisme, convocatòria que es va fer des de diferents associacions i entitats després dels últims fets racistes i que, enlloc de rebre el suport de les forces polítiques que accepten la Declaració Universal dels Drets Humans (llibertat religiosa inclosa), es va rebutjar la convocatòria presentant-la com una amenaça per Vic i organitzada per gent de fora (clica aquí).  Malgrat que ICV i ERC no hi han donat suport, també hi havia militants i simpatitzants d'aquestes dues forces polítiques. Com he explicat aquí mateix l'única força amb representació a l'ajuntament ha estat la CUP.  

La manifestació ha sortit a tres quarts de set de la Plaça, ha recorregut tota la Rambla i una hora més tard ha acabat a la Plaça on un nen ha llegit el manifest en favor de la cohesió social. Tot seguit  Yousef Al·laoui, del Consell marroquí d'Osonoa, ha fet un emotiu parlament, s'ha llegit un escrit de Matthew Tree, i ha tancat l'acte David Karbala, d'Unitat contra el Feixisme.

LA SECTORIAL D'IMMIGRACIÓ DE CDC, NOUS CATALANS, VALORA POSITIVAMENT LA MANIFESTACIÓ, clica aquí
Aquí teniu algunes fotografies.

Després penjo més fotografies.

ACLARIMENT SOBRE ESCRITS SOBRE ISLAM I ANGLADA QUE JO NO HE ESCRIT

Fa tres setmanes la Maria Dantas d'ITACAT-comunicació va creure que em convidava a mi a un debat sobre la sanitat dels sense papers, però va parlar amb una altra persona que no li va dir que, evidentment, s'estava equivocant de persona, i jo m'assabento quan el debat ja s'ha fet. Fa uns dies una amiga de face em diu que ens veurem a unes jornades d'aquí a dues setmanes on "Xavier Rius Sant" hi és de ponent, però a mi ningú no m'havia trucat ni preguntat si puc o si vull participar-hi. El dilluns passat al Ple de Salt la regidora de PxC, Maria Osuna, em comenta agradablement un article de l'e-noticies que creu que jo he escrit i jo no l'he escrit. Avui en acabar la manifestació de Vic en Jamal Meziani de la mesquita de Vic i l'Abdelha Diyer de Manlleu em comenten molestos un suposat article meu. 

Em fa molta mandra parlar-me. Ho comento a la biografia meva d'aquest blog: (a diferència d'algú més jove de qui m'atrubueixen coses que jo no he dit, i que va començar a escriure en un diari -dels mateixos temes que jo- quan jo ja havia publicat varis llibres, jo no he canviat d'identitat). També ho explicava de passada en el meu últim llibre. Però demà explicaré en un post en aquest blog donat que aquesta persona que va canviar d'identitat fa 20 anys per passar a ser "Xavier Rius", en un moment que tots dos escrivíem del mateix, des que vaig treure el llibre Xenofòbia a Catalunya no para d'escriure d'aquesta qüestió en una línia contrària a la meva, derivant cap una línia propera a Intereconomía, Alertadigital, i proper a l'Anglada i l'Albiol.

Em fa mandra, però demà ho explicaré.

A QUARTS DE SET, A VIC. NO ÉS UN PLEBISCIT, NOMÉS ÉS UNA MANIFESTACIÓ

ALGUNS HO HAN CONVERTIT EN UN PLEBISCIT, PERÒ NOMÉS ÉS UNA MANIFESTACIÓ PER LA COHESIÓ SOCIAL.
ALGUNS, QUE ES BENEFICIEN DEL VOT DE QUI DIU QUE UNA QUARTA PART DELS VIGATANS "SÓN XUSMA, ESCÒRIA" I "CORREN SUELTOS COM ANIMALS SALVATGES", I QUE AMB PROPOSTES COM LA DEL PADRÓ LI VAN FER LA CAMPANYA A ANGLADA, CREUEN QUE EL QUE FRACTURA LA CIUTAT NO ÉS LA NORMALITZACIÓ DE L'INSULT I EL RACISME, SINÓ UNA SIMPLE MANIFESTACIÓ PACÍFICA.
ALTRES QUE HAVIEN RECOLZAT ALTRES MANIFESTACIONS  COM AQUESTA, ARA S'ESPANTEN I RESPONSABILITZEN ALS QUE L'ORGANITZEN DE TOTS ELS PERILLS.
ALGÚ QUE NO ES VIGATÀ DE NAIXEMENT I NO ES VA PODER VOTAR QUAN ES VA PRESENTAR EL 2007 EN NO ESTAR EMPADRONAT NI VIURE-HI, DIU QUE HO ORGANITZA GENT DE FORA QUE NO SAP QUE ÉS EL "VIGATANISME" I QUE ELS DE FORA NO HAN (HEM) DE FOTRE RES A VIC.
...PERÒ, TRANQUILS, NOMÉS ÉS UNA MANIFESTACIÓ.

Blog dels organitzadors, aquí

EL TRIANGLE, "VIC, TOTS CONTRA LA CUP?"

Avui publico aquest article a l'edició digital de El Triangle

Vic, tots els partits contra la CUP? 

Pressions de tot tipus contra la manifestació de rebuig a la xenòfoba Plataforma per Catalunya, fins al punt que CCOO, ERC o ICV no li donen suport 

Xavier Rius
La manifestació convocada pel proper dissabte a Vic en favor de la cohesió social i contra el racisme, que té el suport de més de 110 entitats, entre les que destaquen la mateixa Òmnium Cultural de Vic o les associacions de veïns de barris com el Remei, la Calla, de l’Horta Vermella, Santa Anna o la Serra de Senferm, el mateix Casino de Vic i la UGT, ha generat una resposta de CiU i ERC que governen a Vic amb el suport habitual al ple dels regidors de Plataforma per Catalunya (PxC), contra la mateixa i els convocants, acusant-los a ells i a la CUP de posar en perill la ciutat.


Les associacions i entitats convocants han rebut tota mena de pressions per tal que no en donessin suport o se’n retiressin adduint que havien estat enganyats. Les declaracions de Vila d’Abadal a Canal Taronja advertint de les línies vermelles que s’havien traspassat a la ciutat amb la convocatòria d’aquesta manifestació organitzada, segons ell, “per gent que molts no són ni de Vic”, declaracions que no feien cap crítica als últims actes de racisme succeïts a Vic i a les agressions com la que segons molts molts testimonis hauria perpetrat el regidors Josep Anglada contra dos joves a plena llum del dia a la Plaça Major al crit de “Moros de merda!”, mostren el maquiavelisme que s’ha imposat entre la classe política vigatana.


Com explicava EL TRIANGLE en números anteriors del setmanari, després de l’agressió perpetrada per Josep Anglada, segons els molts testimonis, contra dos joves el passat diumenge 22 d’abril a la Plaça Major, davant el silenci de l’Ajuntament a aquests fets es van organitzar dues manifestacions més o menys espontànies el dilluns i dimarts següents. També diverses entitats estaven convocant una més organitzada pel següent divendres. La segona acabaria sota casa d’Anglada a qui se li trencaria el retrovisor del vehicle. Llavors l’alcalde va convocar una reunió de portaveus a la que PxC s’hi va negar a assistir, que aprovaria un document condemnant la presumpta agressió feta per Anglada i els insults trencament del retrovisor sota casa el regidor, a la vegada que es demanava als regidors una conducta exemplar. A la vegada el regidor de convivència i seguretat, Joan Ballana va pressionar els convocants de la manifestació que s’organitzava pel divendres per desconvocar-la, cosa que va aconseguir. Però al ple municpal del 7 de maig Anglada va demanar afegir-se al manifest si feia una esmena, cosa que l’equip de govern va cedir i que motivaria que la CUP se’n retirés.


A més a més es va produir una nova agressió racista al carrer contra una dona d’origen equatorià i els seus fills i nebots que l’alcalde qualificaria de simple “accident”. Aleshores nombroses entitats i la mateixa CUP, liderada per Georgina Rieradevall van emplaçar-se a feu una manifestació unitària, pacífica i cívica per la cohesió social i contra el racisme pel 26 de maig. I les entitats que hi han donat suport han patit una campanya com mai s’havia vist a Vic de descrèdit i pressions des de l’equip de govern que ha fet que fins i tot Iniciativa per Catalunya i CCOO, que sempre havien participat a tota mena de manifestacions contra el racisme, anunciessin que no hi donarien suport, cosa que ha deixat perplexos els dirigents d’Iniciativa de municipis on també hi ha PxC, com Sant Boi de Llobregat o L’Hospitalet. Fins i tot l’exregidora de la CUP, Laia Jurado, s’ha manifestat contra la mateixa en un article al seu blog, titulat La roba bruta es renta a casa. (clica).


Aquestes pressions també han tensionat molt els mitjans de comunicació osonencs. Darrera de la campanya contra la manifestació impulsada des del Govern hi ha el rebuig a l’estratègia que ha agafat aquest mandat la CUP, força que va pujar a les eleccions de fa un any encapçalada per Rieradevall. Rieradevall, nascuda a terres gironines, va dirigir el Lip-Dup per la indepèndencia fet a Vic fa un any i mig que va ser record mundial de participants. I a la molta gent de “muralles endins” o al mateix Vila d’Abadal sembla que ja agrada que es convoquin actes per la independència, però no manifestacions que qüestionin la complicitat i el silenci front el missatge de Josep Anglada.
 anar a El Triangle

  Llegir article de la Georgina Rieradevall a Osona.com i al seu blog: "Vic, capital feudal"

 Roda de premsa d'ahir de les entitats convocants.(foto El 9 Nou)

Avui divendres la Laia Jurado ha aclarit en seu blog que no està en contra de la manifestació (Clica aquí per llegir l'aclariment al seu blog) Aquí hi ha el seu escrit al blog:

Qui diu que estic en contra de la manifestació del 26M?

LaiaJurado | divendres, 25 de maig de 2012 | 14:11h

Ostres, quin enrenou s’ha muntat amb el meu anterior escrit en aquest bloc, amb el que no vaig fer res més que exposar la meva opinió sobre el fenomen del creixement d’un partit xenòfob i com afrontar la lluita per evitar
que vagi a més i si es possible la desaparició d’quest tipus de partits.La meva crítica és a la oportunitat de la convocatòria, la forma de fer-ho sense consens previ i l’abast de la mateixa. Respecte a això continuo pensant el mateix que he defensat sempre: centrar la lluita amb un enfrontament tu a tu contra un partit d'aquesta mena la única cosa que fa es donar-li publicitat i fer que el fenomen creixi. O es que ens pensem que pel fet de manifestar-nos els seus votants canviaran d’opinió? Jo crec que no, que serà al contrari i a més pel ressò mediàtic se li afegirà molta altra gent que ara estan latents.
Aquesta és la meva crítica, no cap altra. Així que a partir d’aqui si un munt d’associacions que treballen per una societat millor i més justa s’hi adhereixen i decideixen manifestar-se, una vegada he donat la meva opinió, no puc fer altra cosa que ser al seu costat i desitjar de cor que sigui jo l’errada, perquè si no és així sortim perdent tota la societat.

Per cert, d’una de les associacions que s’adhereix a la manifestació encara en sóc la presidenta, així que podria dir-se que estic adherida a la manifestació per cossos interposats.

Vull dir també que alguns medis de comunicació han fet notícia del meu post i això ha llençat crítiques i afalacs, depenent de la postura de cadascú i l’han interpretat com han volgut i moltes vegades sense llegir el que he escrit ara i el que porto escrivint fa anys.
La crítica, benvinguda sigui, l’insult i l’amenaça (si, m’han amenaçat) estan de més i tan sols la fan quatre covard amagats en l’anonimat.
Us sóc ben sincera, ja fa temps que vaig deixar de llegir els comentaris anònims que es fan a aquestes notícies, però, és clar, els comentaris t’acaben arribant.
Vull deixar ben clar, que contra el que alguns diuen no he plegat de la CUP ara, ho vaig fer als pocs dies de la meva renúncia a ser regidora, així que si ara ha saltat la notícia no sóc jo precisament qui ha marcat cap temps.
Vull deixar ben clar que la meva opinió, és meva, d’una noia interessada pel que passa al seu voltant, no vull ser la bandera de ningú i el que jo opini és la meva opinió, que val el que val, el mateix que  la de qualsevol altra persona, però que no és representativa de ningú més que de mi mateixa.
Hi ha gent que donem la cara i opinem de forma transparent i clara i ens juguem estar a la palestra i altres que viuen de l’insult més roí. Ja m’imagino  com deuen ser els comentaris a l’article de la Georgina d’aquest dies. Des de la solidaritat l’acompanyo en el sentiment, perquè menys maca li estaran dient de tot. Carai, es pot estar en desacord amb algú, però discrepem obertament, amb diàleg i donant la cara.
Gent que treballem, si, que treballem, per una societat més justa i igualitària, des de qualsevol àmbit, continuem treballant com “formigues” i si discrepem ho fem seguint un mateix objectiu, no som enemics.
Deixeu-me, per acabar, donar la meva opinió sobre un fet de l’últim ple de l’ajuntament de Vic. La retirada de la firma de la CUP al manifest contra la violència. Crec que la seva postura va ser la única coherent i els altres partits democràtics de l’ajuntament la van pifiar.

No es pot ficar la guineu dins del galliner perquè s’acabarà menjant les gallines.

EL PLE DE L'HOSPITALET CONDEMNA L'AGRESSIÓ AL REGIDOR DE PxC ALBERTO SÁNCHEZ

El Ple de l'Ajuntament de L´Hospitalet d'ahir va començar amb la lectura d'aquesta declaració institucional de condemna a l'agressió al regidor de PxC, Alberto Sánchez el passat 3 de maig a Barcelona, prop del Casal Tramuntana. El penúltim paràgraf va generar diferents interpretacions.

L’Ajuntament vol rebutjar i condemnar amb fermesa l’agressió de la que va ser víctima Alberto Sánchez, regidor d’aquest consistori, el passat 3 de maig a la ciutat de Barcelona.
Qualsevol tipus de violència, independentment dels motiu que l’originin, és un atac a la societat civil basada en la solidaritat.
És des d’aquesta profunda convicció en la democràcia i en la no violència que volem advertir sobre els riscos que ara mateix planen sobre el nostre sistema de drets i llibertats públiques.
Des de les nostres posicions demòcrates apostem fermament per una tolerància zero vers a totes les formes de violència i per posar tots els mitjans i les mesures pertinents per eradicar i treballar per una societat que rebutgi tot tipus de violència.
Condemnem fermament aquests atacs a la democràcia i la llibertat, ja que accions com aquestes només fan que reafirmar-nos en els nostres valors i principis. Actes com aquests ens han d’enfortir per fer front a aquells que maltracten als col·lectius que pensen o actuen de manera diferent.
La resposta davant d’aquesta agressió no pot ser més que un compromís encara més fort de tots i totes amb la democràcia i un compromís en continuar treballant pel benestar de la nostra ciutat, de la que els regidors del consistori són els legítims representants.
 L'Hospitalet de LLobregat, 22 de maig de 2012

   Els regidors de PxC, Daniel Ordóñez i Alberto Sánchez.

L'alcaldessa, Núria Marín

INICIATIVA NO DÓNA SUPORT A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE A VIC

Josep Anglada pot estar content donat que el tàndem CiU-ERC, que desitja continuar governant amb els vots de PxC, ha imposat el seu criteri de desacreditar la convocatòria de manifestació pacífica de dissabte a Vic per la cohesió social i contra el racisme. Així ICV-EUiA que havia donat suport fins ara la la majoria de mobilitzacions contra el racisme ha decidit no convocar-la ni participar-hi.

Com deia fa uns dies Josep Comajoan, en relació a les propostes de la CUP -que impulsa aquesta manifestació-, el discurs de PxC  i els actes racistes ocorreguts l'últim mes, "per què preocupar-se en aïllar als racistes si és molt més fàcil aïllar la disidència"

Aquest és el comunicat d'ICV-EUiA: 

 "Respectant la decisió individual dels nostres adherits i adherides, des de l’assemblea

local conjunta d’ICV-EUiA de Vic no considerem oportú sumar-nos a la manifestació

convocada pel proper dia 26 de maig.

Des d’ICV-EUiA, estem convençuts que ni les formes ni el moment són els adequats per

a realitzar un acte d’aquestes característiques.

En aquest sentit, volem constatar la nostra voluntat de seguir treballant, com hem fet

des de fa tants anys, per la convivència i contra aquells que la volen trencar. Ho volem

fer des de la unitat d’acció de les forces democràtiques i amb la implicació de la

societat civil de la nostra ciutat.

Des de l’assemblea local d’ICV-EUiA creiem que la convivència i la cohesió social, així

com la lluita contra el racisme, han de ser objectius compartits per la majoria de forces

democràtiques i entitats cíviques, sense protagonismes polítics ni personals.

Vic, 18"

ENTREVISTA SOBRE "XENOFÒBIA A CATALUNYA" AL POU DIGITAL

                
    
   Entrevista feta per El Pou de la Gallina, El PouDigital de Manresa    

«L'immigrant, de vegades, és més conservador aquí que no pas al seu país per no sentir-se agredit»

ENTREVISTA. Parlem amb Xavier Rius Sant, periodista especialitzat en immigració i autor del llibre Xenofòbia a Catalunya. Rius trenca tòpics sobre la immigració, però alerta de moviments com els de PxC. Amb Rius també parlem de les agressions que van succeir a l'exterior de la sala Stroika. 

Xavier Rius Sant va néixer fa 52 anys a Barcelona. Periodista i professor, vinculat a moviments pacifistes des dels anys vuitanta, ha col·laborat en associacions de drets humans i centres d’estudi de conflictes. El fet migratori és la seva especialització en el món del periodisme i el 2007 va publicar El libro de la inmigración. Xenofòbia a Catalunya, editat per l'editorial 1984, és la seva darrera obra. Rius va visitar la delegació de la Catalunya central del Col·legi Oficial de Treball Social per presentar el llibre sobre la xenofòbia catalana.

De quina manera analitza les agressions ocorregudes a la sala Stroika en el marc d’una gira de concerts antifeixistes?

A partir de la meva recerca, hi ha dues possibles hipòtesis. La primera és una resposta de l’extrema dreta pels fets del 12 d’octubre. Democracia Nacional va convocar un acte el dia de la Hispanitat, a Montjuïc, i un concert posterior a Sabadell. Durant aquest concert, un grup d’antifeixistes van llençar pedres, i els assistents al concert es van sentir provocats. De tota manera, això no vol dir que els mateixos assistents perpetuessin la venjança. La segona hipòtesi és que uns joves, no necessàriament del Bages, van quedar entesos uns dies abans sabent que a la sala Stroika se celebrava un concert antifeixista i que es troba en un polígon industrial d’accés fàcil per anar a escarmentar.

En sap alguna cosa, del procés judicial?

Em consta que el fiscal ho qualificarà d’intent d’assassinat, no d’homicidi, la qual cosa demostra la
perillositat de l’extrema dreta. La qüestió és: eren quatre cap rapats que anaven, presumptament, amb membres de grups d'extremadreta de Barcelona? O bé eren gent de fora? No se sap.

Plataforma per Catalunya podria esdevenir un paraigües que aixoplugués aquests grups violents?

No ho sé, tant pot ser que es creïn grups socials, culturals o polítics per adoctrinar com que els individus s’organitzin entre ells, invertint aleshores el procés.

Per tant, aquestes bandes poden arribar a tenir cobertura política?
Si PxC comet fets delictius, la poden imputar per això. No obstant això, Plataforma sempre es vol mantenir molt al marge, tot i que a Manresa es puguin sentir declaracions que trenquin l’actuació del partit. Tot i això, hi ha gent molt intel·ligent dins el partit i molt preparada, a part dels membres més escandalosos, que, en part, provoquen que PxC no augmenti més, com la resta de partits d’extrema dreta a Europa.

El periodista Xavier Rius es mostrà ferm en les seves idees durant l'entrevista. Foto: Clàudia Benavent

En una entrevista al diari Regió 7, vostè esmenta que els partits polítics manresans han actuat bé perquè no han adaptat el discurs al de PxC. Tot i això, en les darreres municipals Plataforma augmenta en un escó la representació i passa d’un a dos regidors. Per què es dóna aquest augment?

El discurs ven. Molta gent no vota el candidat de Manresa, vota Josep Anglada, vota el discurs «no a la immigració».

El barri Antic de Manresa és un exemple d’una gran concentració de població immigrada que resideixen en un mateix punt, juntament amb població autòctona. S’ha arribat a dir que s’està formant un gueto en aquest barri en el qual la majoria de la població immigrada és magrebina. Fins a quin punt s’arriba a criminalitzar una comunitat i tota la immigració?

A les diferents ciutats catalanes, la comunitat immigrada més numèrica no és la mateixa. Però sobretot són població magrebina i llatina. Josep Anglada va ser molt clar: no volen cap immigrant, vingui d’on vingui, amb papers o sense, tot i que resulta que després molts membres de PxC tenen parelles immigrants. El discurs, però, és canviant, es centren molt en l’Islam, però després rebutgen qualsevol immigrant.

Quines mesures s’haurien d’implementar per evitar conflictes entre la població immigrada i l’autòctona?

Des d’un primer moment, els governs no han planificat la immigració; al contrari, han negat el seu flux, cosa que va provocar un flux descontrolat de població immigrant amb o sense papers. En el moment en què esclata la bombolla immobiliària es produeix a moltes ciutats l’ efecte atrapat , on la immigració viu en nuclis centralitzats de la ciutat i la seva presència és elevada, com a Salt, augmentant el descontentament d’uns i d'altres. En l’augment de la confrontació, la islamofòbia genera l’efecte advers del que pretén aconseguir el discurs de PxC: noies que potser no volien portar el mocador se’l posen davant de retrets i insults, intentant realçar la seva identitat. Hem d’anar cap a la multiculturalitat, però, lamentablement, és molt difícil.

La islamofòbia rau en la desconfiança i por de la seva cultura i organització com a col·lectivitat?

L’Islam durant molts anys ha estat molt més desenvolupat que la societat cristiana. El problema sorgeix en el moment en què els califes desapareixen i cap autoritat pot interpretar el Corà, deixant un buit que els imams utilitzen, com en el cas del de Terrassa. No obstant això, al Marroc existeix un codi de família anomenat Mudawana, que és molt més avançat que els dictats dels imams. De vegades, és més conservador l’immigrant aquí que no pas al seu país, que augmenta l’aproximació a la seva identitat per tal de no sentir-se agredit, generant un tancament identitari.

Quina és l’evolució de partits com PxC?

Per ara, han crescut poc o s’han mantingut, per baralles internes i perquè en Josep Anglada no sap compartir el poder, no sap delegar. No obstant això, hi ha entrat un conjunt de persones molt intel·ligents, d’ultradreta, que són molt perilloses i preparades, que no deixaran que Josep Anglada continuï pifiant-la.

Ara que el Partit Popular és al govern espanyol, creu que legislarà en matèria d’immigració?

No farà res perquè els immigrants ara arriben pel reagrupament familiar, iniciat fa més d’un any. A més a més, la situació de crisi econòmica actual ha aturat el flux. El Partit Popular no farà res: és el seu partit qui gestiona els serveis socials i no es poden apropiar el discurs de PxC o de Xavier García Albiol, del Partit Popular de Badalona, ja que només hi surten perdent ells. L’estratègia serà no parlar.


Clica aquí per anar al Pou de la Gallina



Clica aquí per veure el vídeo

PRESENTACIÓ DE "XENOFÒBIA A CATALUNYA" A BADALONA

Ahir dijous vaig tenir el plaer de presentar al local de l'associació AMICS el llibre al costat d'Abdelkrim Latifi -que va llegir un manifest dels organitzadors- de l'exregidor i company de tertúlies de COMRàdio, Màrius Garcia, i la Dolors Sabaté (companya meva de lluites antimilitaristes dels anys vuitanta), en el marc de la Festa Major Alternativa. 
Hi van assitir una quarantena de persones, algunes de les quals com l'exalcade del PSC, Jordi Serra i el regidor de CiU, Josep Pera, surten el el llibre. Hi havia també altres regidors com el cap de llista d'Iniciativa, Carles Sagués.
Per a mi presentar el llibre a Badalona, ciutat que governa ara García Albiol després d'anys de sembrar un discurs xenòfob i populista, va tenir un significat especial i em va generar un munt de sensacions difícils d'explicar.
El local on es va fer l'acte és un centre cultural que anteriorment s'havia utilitzat com a oratori islàmic i pertany a la mateixa entitat que ara obrirà una petita mesquita o oratori al barri que García Albiol va intentar aturar amb l'argument que aquests establiments degraden i converteixen els barris en guetos. El local és en un carrer fronterer amb Santa Coloma de Gramenet, municipi on PxC té tres regidors, i vam constatar el fet que a Vic que hi ha l'Anglada, el PP va treure a les municipals només el 2% dels vots, mentre que a Badalona on hi ha Albiol, PxC només va treure el 1,6% dels vots. 

En el debat va ser moderat per la Dolors Sabaté, que va explicar també les seves sensacions com impulsora de "Badalona som Tots i Totes" de què havia passat a la ciutat i de la feina feta per aquests anys per la cohesió social. Va intervenir l'exalcalde, Jordi Serra, que va explicar la seva percepció de com el discurs xenòfob de García Albiol havia obtingut un bon resultat, de com el PP havia impulsat accions contra l'obertura d'oratoris ja en temps de l'anterior alcadessa amb pintades com "Maite Arqué, la mezquita te la pones tu!". Després van intervenir una dotzena de persones, la majoria membres d'entitats o partits (Iniciativa i la CUP) que també van fer les seves reflexions de com l'ou de la serp de la xenofòbia havia incubat a la ciutat. Va tancar l'acte  Abdelkrim Latifi que va comentar, entre d'altres coses, les polèmiques i campanyes contra l'obertura d'oratoris impulsades per Garcia Albiol. El debat va ser, en part, un seguit de reflexions de ciutadans de Badalona de diferents ideologies, compromesos amb la ciutat, del que va passar fa un any.